Sol i en silenci pregunta’t altra volta: cap on faig via? Miquel Martí i Pol

Els moments de recolliment –de silenci?–, d’aturar la frenètica maquinària que devora les hores a marxes forçades, poden ajudar a articular el present a partir del qual construir el futur. Són moments intensos de retrobament amb la consciència d’un mateix. Algunes persones en diuen d’aquests moments i, en el fons, de tots els moments de l’existència “Art de viure”. En diuen o fan de la vida un art, on es pot regular la intensitat de les emocions -quan es pot!–, suspesar les direccions que l’esdevenidor et prepara o, simplement, aturar-te a badar, a contemplar o a deixar-te seduir per la suposada immobilitat del temps, que t’endú riu a baix com en la filosofia del presocràtic grecs: mai et banyaràs dues vegades en la mateixa aigua d’aquest riu.

Parlant del temps i com ens hem inventat l’acotació d’aquest, per no parar bojos o per parar-ne més, el pensador Ernest Jünger va escriure un encantador llibret intitulat El llibre del rellotge de sorra, on glossa tota la metafísica que suposa col·leccionar aquest objecte, artefacte simbòlic i pragmàtic que ha estat metàfora i realitat de la futilitat de la nostra quotidianitat. La sorra que evoca el mar alhora es constitueix com l’essència quantificadora. La sorra, aquest element d’art povera, esdevé un ple que fins i tot titula novel·les com El libro de arena de Jorge Luis Broges, un recull de contes metafísics a partir dels quals l’artista Lluís Vilà en feu la seva darrera sèrie de creacions, un testament visual on els mots Tempus fugit i Nascendo quotidie morimur van esdevenir el leitmotiv. Però la història de la pintura té infinitat de perles sobre la caducitat del temps, a banda de la temàtica de les vanitas. I entre aquestes meravelles, un viatge evocador a Venècia, a l’Acadèmia, em va descobrir, entre una infinitat d’obres de primer nivell – Tizians espectaculars i enormes inclosos–, el Col tempo (Amb el temps) de Giorgione (Giorgio Barbarelli da Castelfranco); autor a qui el pintor figuerenc Antoni Pitxot ha imitat creativament fins l’extrem. De fet, l’obra es diu Ritratto di vecchia, elaborat entre 1508 y 1510. És un oli sobre llenç de petites dimensions, 68 x 59 centímetres. El trobes tot just entrar en una petita sala amb els llums lacònics que et parlen tot dient: t’has d’aturar amb temps, per entrar en aquest llenç que amb el temps et refregarà la memòria per íntim i evocador. I sí, no ho puc negar, el petit miracle del retorn de l’instant perdut es refà amb vivesa, amb dolça melangia i amb la intensitat i dramatisme de la bellesa d’una obra que, teòricament, no representa una forma bella sinó una decrepitut poderosa. Ai las!!! la percepció i el sentit de la bellesa.

En fi, un altre mot del lèxic temporal, que serveix per tancar aquest petit relat sobre el temps, la bellesa i la pintura. Un temps que hem inventat o que ens ha inventat? No ho sé, només sé que m’agradaria parlar amb silenci sovint, un silenci també fet dona i que crida com una pintura d’Edvard Munch.