La darrera manifestació per la independència de Catalunya no és casual. La riuada d’estelades formant una gran instal·lació contemporània pel centre de Barcelona determina moltes coses. Fer una revista en català denota un compromís amb el país, amb les persones que el conformen i també amb la llengua que s’hi parla; evidentment que no és l’única, perquè en un món tan multilingüe seria una insansetesa negar-ho, i negar la resta de parles per l’enriquiment que suposen. Però si parlem de compromís, la caritat comença per un mateix i òrgans com ara les escoles de Catalunya, TV3 o l’Institut Ramon Llull són instruments importantíssims per difondre què i qui som tant en l’àmbit intern com al món. Cal dotar aquests organismes de diners i autonomia i, evidentment, de sensatesa, sovint escassa en aquest nostre món de la desmesura i dels amiguismes. Tots ells són òrgans d’estat, ho vulguem o no, i, per tant, han de simbolitzar una òptica del nostre caràcter i la dels nostres creadors, en totes les seves modalitats. Un àmbit, el cultural, massa sovint maltractat i al qual sempre recorrem per saber d’on venim i cap on anem. Un àmbit que la globalització també ha espatllat per haver volgut etiquetar la identitat com una manca d’obertura d’horitzons.

La participació de Catalunya (i les Illes) a la Biennal d’Arquitectura de Venècia (Andorra sempre fa un paper estrambòtic en aquest entramat) hi juga, malgrat estar dins un esdeveniment col·lateral, una especial rellevància. I ho fa, sobretot, perquè difon l’arquitectura catalana, ja de per si a un nivell altíssim, dins els contextos internacionals. I la tria, l’enfocament i el muntatge d’enguany són d’una elegància i d’un pragmatisme eloqüents i alliçonadors. Jordi Badia i Félix Arranz fan una tasca documentada fantàstica. El projecte titulat Vogadors combina noms com ara els de Ramon Bosch i Bet Capdeferro amb d’altres com els de Núria Salvadó i David Tapias; David Sebastian i Gerard Puig… i tot, amb un catàleg-diari sense pretensions però ben dissenyat i amb un deix divulgador, sense egos. És tot un model el que ha plantejat l’arquitectura, que podria i hauria de poder servir de reflex al món de l’art i a la seva participació de l’any vinent. Em qüestiono molt si la participació del pavelló català a la biennal d’art ha de ser un muntatge específic; potser una tasca més documentalista i més informativa, amb tots els tocs de modernitat i de creativitat que calguin, podria servir de més ajuda als bons i molts creadors catalans que malden per poder-se amplificar en un certamen com aquest, tal com ho han fet els arquitectes. Generar una proposta expositiva nova, malauradament, s’ha posat de manifest que no acaba d’esdevenir el que tothom voldria.

Potser la pròxima participació de Catalunya a les biennals no serà en un esdeveniment col·lateral, sinó dins un pavelló oficial, com qualsevol estat normal d’Europa. Catalunya com un nou estat d’Europa no és ja una quimera, sinó un desig imperiós per a molta gent que cada dia és més una realitat, com ho foren les impensables caigudes del mur de Berlín i la independència de tants i tants pobles d’Europa i d’arreu del món. Una independència assolida de manera pacífica i amb la cultura com a element cohesionador i, alhora, integrador, però també distintiu, diferenciador, perquè les arrels dels humans són comunes, però les especificitats ens enriqueixen i no les podem obviar. Una Europa que no ha pogut desintegrar els estats per crear una espècie de federació a l’estil dels Estats Units. Tota una frustació compartida per moltes nacions europees sense estat que, per altra banda, està derivant en la generació de nous estats. Catalunya ja camina en aquesta direcció. L’art i la cultura d’aquest país, en bona mesura, també. Esperem que la política no falli.