El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/sensepresses
Articles
Comentaris

El cinema danès m’encanta.

Sí. És una afirmació força arriscada, però és que la immensa majoria de pel.lícules que n’he vist sempre m’han agradat. Tant les de directors consagrats com el Von Trier, com de directors més novells (ja no tant) com la Susanne Bier o la Lone Scherfig. Tant les que passen en terres daneses (Germans, Italià per a principiants), com les que són ubicades a d’altres llocs (Rompiendo las olas, Wilbur se quiere suicidar).

Totes elles reflecteixen vides corrents, quotidianes, de gent del carrer. Ens parlen de les seves feines, dels seus desitjos, de les seves famílies, dels seus sentiments més profunds; de la seva vida. No es tracta de grans produccions, però sempre hi podem trobar coherència i intenció d’explicar-nos alguna cosa. Sovint són pel.lícules on el component dramàtic hi és molt present, però quasi bé sempre hi ha ironia i sentit de l’humor que ajuda tant a comprendre millor l’argument com a fer-nos somriure i evitar que ens ho prenguem tot massa seriosament.

Potser un denominador comú que trobo a totes elles és el que pretén explicar-nos Lone Scherfig amb Wilbur es vol suicidar : ningú no vol estar sol.

Ambientada a un Glasgow industrial – a criteri de la directora per aconseguir transmetre millor el clima de precarietat i soledat en què es troben els personatges – ens explica una trista història de dos germans i una jove vídua que viuen com poden amb els escassos ingressos d’una botiga de llibres de segona mà heretada dels seus pares.

Tot el film desprèn melanconia i soledat. Cada personatge, per diferent que sigui la seva situació econòmica, social o personal té necessitat d’estimar i ésser estimat. El metge d’origen alemany, l’infermera, el Horst, la filla, i també és clar, els dos germans i la noia, es troben sols, són illes i cadascú, a la seva manera, intenta trobar qui li faci costat, qui li doni i vulgui rebre l’estimació que a tots ens cal. De tota manera, la pel.lícula no cau en el pessimisme ni en la depressió emocional, ans el contrari; dóna una visió força optimista de la vida : Wilbur es vol suicidar, però lluny de la lliçó moralista, el film exposa tot un conjunt d’elements i successos que fan que ell canviï, vegi la vida d’una forma diferent i la seva actitud sigui tota una altra.

Els actors, triats expressament de poc renom, aconsegueixen interpretacions molt lluïdes, plenes de matisos i qualitat. De fet, el Jamie Sives (Wilbur) fou distingit a la Seminci (Valladolid 2003) com a millor actor.

Tècnicament, la fotografia de colors poc saturats, el vestuari, l’efectiva música de piano i els diferents escenaris acaben de fer que la pel.lícula sigui rodona.

Us la recomano sense reserves.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmailby feather