Sense Presses

Tot i esperant la pel.lícula de Barcelona del Woody, he anat a veure Cassandra’s dream.

Per dir-ho ras i curt : m’ha agradat. És una bona pel.lícula malgrat les moltes crítiques rebudes en diferents llocs. Es tracta d’un drama en tota regla on els sentiments d’ambició i manca d’escrúpols són el fil conductor. El sentiment de culpa, el crim sense càstig, la dificultat psicològica interior dels personatges per entendre’s a si mateixos, la societat alienant… tots aquests temes ja coneguts en Allen hi són presents.

El que no em permet dir que és una altra obra mestra és la repetició argumental. I és que aquest Somni de Cassandra més aviat sembla un Match Point 2a part que no pas una nova pel.lícula. Per què ens insisteix Allen en els mateixos temes que l’anterior film (Scoop més val obviar-la), amb circumstàncies similars i fins i tot, rodada amb una estètica i localitzacions pràcticament idèntiques ? Es tracta d’una espècie de cicle monotemàtic del director de Brooklyn ?

Sí que és veritat que no és pas nou que el director tendeixi a repetir constantment els seus tics als seus treballs, però mai ho havia trobat tant evident com en aquest cas. En aquest sentit, la pel.lícula em decep una mica.

Els personatges estan molt ben definits. El germà ambiciós, triomfador i sense escrúpols, l’altre germà perdedor però més íntegre, són els reflexos dels seus progenitors. Les constants humiliacions morals de la mare al seu marit i la mediocre però honrada figura del pare també són ben detallades en uns diàlegs brillants. Una atractiva depredadora d’homes i una altra d’ingènua però honesta, són els catalitzadors necessaris per tal que els dos germans arribin al punt en què el director ens vol portar.

Els actors, Ewan McGregor i Collin Farrell, fan una bona interpretació i ens fan arribar els sentiments dels seus personatges de forma clara i precisa. Són actors acostumats a interpretar diferents registres i en aquest, per mi, aproven amb nota. No tan Hayley Altwell (Àngela) que, a banda de donar perfectament la talla com a dona de bandera, no expressa pràcticament res i preten fer-nos entendre que és una femme-fatale només mossegant-se els llavis (molt lluny de la sensualitat d’Scarlett Johansson).

En definitiva, una bona pel.lícula del Woody però esperem que a Barcelona hagi fet una feina més innovadora que ens sorprengui agradablement.