Sense Presses

No hi ha res més enriquidor i alhora complexe que les relacions humanes i, d’entre aquestes, la més profunda és el lligam mare-fill. Més enllà de l’òbvia raó física que apareix entre ambdós éssers, és sobretot el temps compartit el que nodreix les tendres arrels dels seus sentiments, fent-les gruixudes, fortes, quasi inseparables, conformant – de fet – el veritable sentit a les seves vides.

A Mares i fills (Mother and child, 2009), Rodrigo García (Nueve vidas, Cosas que diría sólo con mirarla) – amb l’identificable col.laboració d’Alejandro González Iñárritu en la producció – ens ofereix un film que parla d’aquests vincles tan intensos, tan difícils d’explicar. El director colombià, com ja ens té acostumats i, precisament influenciat per les arrels de la seva pròpia existència (el seu pare és Gabriel García Márquez), ens explica un seguit d’històries familiars que s’interrelacionen i que tenen com a denominador comú el temps compartit (o l’absència d’aquest) entre mare-filla.

Gràcies a unes Annette Bening i Naomi Watts que aporten gran quantitat de matisos amb les seves bones interpretacions , el film no acaba de caure en el sentimentalisme més tòpic, tot i que en alguns moments perillosament el voregi. És també destacable la banda sonora, especilament el tema Little one de Lucy Schwartz.

Una bona pel.lícula per fer-nos reflexionar i recordar que és el temps que compartim el que dóna sentit i valor als qui estimem.