Sense Presses

Si cada dia ens llevem ben d’hora, ben d’hora… aquest país és imparable. Josep Guardiola.
La il·lusió i l’esforç tenen recompensa. Les excuses no serveixen per millorar. L’esperit català portat al futbol.+ rosebuds. Què són ?

Si vas al cinema a veure una pel·lícula d’Abbas Kiarostami i la protagonista és Juliette Binoche ja saps que el que veuràs no serà res trivial, ni simple, ni superficial. I és que el cineasta iranià i l’actriu francesa tenen una fama (merescuda) de sempre treballar cercant l’essència, l’ànima d’allò que volen explicar i això – sí, teniu raó – porta habitualment a films complexos, difícils d’interpretar o digerir però nogensmenys interessants i captivadors.

A Còpia certificada (2010), Kiorastami ens ofereix una història que sota la pregunta de què és una còpia i què és un original en el món de l’art ens permet traslladar-ho a la filosofia, a la vida, a la relació de parella d’un escriptor de caràcter marcadament racional i d’una dona passional que prefereix deixar que els seus sentiments cavalquin lliures malgrat la vulnerabilitat emocional que comporta.

Si veieu la pel·lícula i la comenteu amb amics vostres, us asseguro que serà difícil que us poseu completament d’acord al voltant d’allò que vol transmetre. I és que les seves possibles interpretacions són múltiples, tantes com persones (seguint amb la metàfora de la pel·lícula) tantes com possibles còpies admeti l’original. Precisament aquest fet és per a mi el més interessant del film : aquesta eterna cerca que fem els homes i dones per trobar l’autenticitat, l’originalitat de tot allò que estimem, la veritat, l’ideal. Kiarostami ens fa reflexionar sobre si realment existeix l’ideal, fent-nos adonar que la importància de totes les còpies que hi ha al món de la Mona Lisa no són menys importants que la mateixa pintura del Louvre. Més encara: No és també la pintura de Da Vinci una còpia, una forma d’expressar el somriure de La Giaconda ? Fins i tot, què ens impedeix pensar que no fou potser també la mateixa expressió de la noia mentre posava un gest copiat d’algú altre ? En definitiva, el que sembla que ens proposa el director és que la importància d’una obra d’art, de l’amor no radica únicament en la seva creació, la seva originalitat sinó sobretot en els sentiments que n’extreu aquell qui la contempla o la viu.

Un film d’aquells que cal degustar més d’un cop per captar-ne tots els detalls i molt recomanable si teniu la suficient paciència per captar-ne tots els seus detalls.

Aprofitant els darrers dies de vacances i una sorprenent petició del meu fill preadolescent (“vull veure Matrix“) , he tingut la sort de tornar a gaudir de The Matrix (1999), una d’aquelles pel·lícules que segurament sense proposar-s’ho, han esdevingut icones cinematogràfics, representants únics d’un gènere o tema com en aquest cas de la filosofia, o millor dit, de les grans preguntes que sempre ha intentat respondre la filosofia.

Estareu d’acord que si un professor de filosofia es proposa explicar d’una forma ràpida i entretinguda conceptes com el “Mite de la caverna” de Plató, l’existencialisme, el racionalisme o mètode científic, la dualitat ment-cos i d’altres temes que apareixen al film, no trobarà millor manera que seient els seus alumnes davant la pantalla i deixant-los a ells mateixos – com si fossin Neos – que es vagin preguntant i descobrint els diferents dubtes filosòfics. Donar-los a triar entre el conformisme de la píndola blava o l’apassionant aventura d’esbrinar per un mateix els camins que porten a la veritat si es decideixen per la vermella.

Per altra banda, contingut apart, és una pel·lícula visualment molt engrescadora. Àgil i amb un munt d’acció i innovació tecnològica (almenys va esser-ho 12 anys enrera). Plena d’explosions i d’un ritme trepidant, continua mantenint-se jove i interessant pels nostres joves d’avui dia, aconseguint mantenir-se ben vigent i actual.

Us recomano tornar-la a visionar i reviure l’angoixa i experiència vital de Neo, la fe de Morfeo i l’amor de Trinity pel messies finalment arribat, la clarividència d’un oracle ben particular i la malvada fredor dels Srs. Smith !

Que vagi de gust !

+ informació :

Us deixo uns enllaços a clips que parlen extensament dels conceptes filosòfics a The Matrix :

Barry Lyndon (1975). Stanley Kubrick.
La posada en escena. El vestuari i els exteriors que semblen quadres. L’extraordinària fotografia dels interiors. La banda sonora. La pel·lícula d’època perfecte.
+ rosebuds. Què són ?

Tot i que cada cop és més difícil poder veure una pel·lícula per TV, a La Sexta3 sembla que s’han proposat arreglar-ho i ens ofereixen cada dia tot un seguit de films, alguns ben interessants. Alguns exemples d’aquesta setmana : Matar a un ruiseñor, El señor de las moscas, El tercer hombre, Perdición (Indemnity), Chinatown, Atraco perfecto, Sed de mal, Sin City… entre d’altres.

Doncs bé, des d’aquí envio les meves felicitacions a La Sexta per aprofitar les facilitats que dóna la TDT per oferir altres temàtiques que aportin diversitat a l’oferta sovint massa repetitiva d’altres cadenes als seus canals.

(i per demanar, si els subtítols també es poguessin triar en V.O. ja seria perfecte!)

No hi ha mentida més gran que la veritat mal entesa (William James).

Aquest podria ser un punt de partida per interpretar aquesta interessant La noia del tren (La fille du RER, 2009) d’André Téchiné.  Una història fictícia, però basada en fets reals, que el mateix director francès va escriure arran d’uns fets succeïts a França durant el 2004 i que van afectar al mateix Chirac, és la seva manera d’expressar el seu punt de vista respecte les mentides i demagògies que sovint expressen els mitjans de comunicació respecte els problemes socials i de convivència. Téchiné ens mostra com una mentida o una veritat dita a mitges pot constituir un greu problema de gran magnitud social i no només per la mateixa maldat de la mentida, sino per les ganes de creure-se-la dels mecanismes de poder. Citant a un altre (sinistre) polític, Joseph Goebbels, una mentida repetida mil cops es converteix en una veritat.

A banda de les seves possibles intrepretacions, el film és molt ben realitzat. Amb un intel.·ligent ritme narratiu, unes intrepretacions molt aconseguides d’Émilie Dequenne (Rosetta, El pacte dels llops), Catherine Deneuve i Michel Blanc, i uns plans i fotografia atractives, aconsegueix captivar i exposar fets més que no pas jutjar-los, fugint de voluntats alliçonadores i deixant a l’espectador que es formi lliurament la seva opinió.

Una bona pel·lícula que us recomano recupereu si la vau deixar escapar durant aquest 2010.

Segurament perquè després d’obres mestres del gènere com Senders de glòria (Paths of Glory, 1957) de Kubrick, Apocalypse Now (1979) de Coppola, La llista de Schindler (1993) d’Spielberg o La fina línia vermella (The red thin line, 1998) de Malick, semblava que tot ja estava dit, aquest film xinès Ciutat de vida i mort (Nanjing ! Nanjing!, 2009) sobre el setge japonès a la ciutat de Nanking m’havia quedat arraconat al calaix.

I si bé és cert que no pot aportar grans novetats, sí que sap aprofitar el treball dels seus predecessors per tal de crear un document gràfic de gran qualitat. Tot i estar enfocat en narrar les barbaritats que l’exèrcit japonès va cometre, no cau en el maniqueísme i ofereix una visió humana d’ambdòs bàndols, deixant que sigui un magnífic exercici de fotografia centrat en les mirades dels protagonistes que ens transmeti els sentiments de víctimes i botxins davant uns fets tan terribles que costa entendre com pogueren succeir.

En alguns moments, l’ús de la mirada i innocència dels nens ens acosta el film més cap La Llista de Schindler que no pas als anteriors, però el director xinès ha sabut diferenciar-la i donar-li una personalitat diferent, inherentment oriental, des de comportaments típicament asiàtics com la submissió o l’acceptació d’allò que és inevitable fins a l’orgull i crueltat més extrems.

Tot plegat una pel·lícula molt ben realitzada, guanyadora de diversos premis, entre ells la Concha de Oro del Festival de San Sebastián de 2009, i que no us deixarà pas indiferents. Segurament no és per veure en qualsevol moment, us caldrà esperar a un dia que tingueu prou serenitat per mirar de cara on pot arribar la nostra baixesa humana, però sí que és un film recomanable.

Escoltant el consell dels amics, sovint veus pel·lícules ben interessants que d’altre manera no t’hauries aturat a visionar. Gràcies Miquel. 

Quadrophenia (1979) és un film basat en l’òpera rock homònima dels The Who, conegut grup de música icona del moviment mod i que retrata fidelment una època durant els anys 60 en què els moviments juvenils com els mods i els rockers constituien molt més que un grup de joves amb unes tendències musicals determinades. Es tractava de tota una filosofia, de tota una manera diferent d’entendre la vida en contraposició o com a protesta dels cànons establerts. Així, els mods, eren coneguts pel seu gust per la moda, els vestits elegants italians, les seves inseparables Lambretta o Vespa plenes de retrovisors i per la seva adicció a les amfetamines com a mecanisme d’escapisme social. Amants del modern jazz i dels ritmes musicals negres nordamericans, tenien en grups com The Who, The Yardbirds i The Animals els seus referents. Odiaven a mort els anomenats rockers, fàcilment identificables per vestir de cuir negre, conduir les seves motos més potents i no tant glamouroses i seguir el corrent rock dels anys 50.

A banda de ser un magnífic document d’una època, la pel·lícula compta una bona interpretació del seu personatge principal Phil Daniels – només amb la seva aparença, ja esdevé un retrat perfecte d’un mod – i de l’aparició de Sting, interpretant un mod idolatrat entre els mods, amant d’una música ben diferent a la de The Police de llavors.

Interessant film per veure com canvien les coses al llarg de la història. Com d’aquella època d’ideals musicals, de valors contraposats defensats de forma tant romàntica hem anat derivant cap a un esquema musical ben diferent on la música continua exercint la seva funció catalitzadora dels sentiments dels més joves, però que (per sort o per desgràcia, depèn de com es miri) es queda aquí, dins l’MP3.

Passa sovint que quan els temps són difícils pel cinema , llavors apareixen perles com la pel·lícula italiana Che bella giornata (2011) que, amb un pressupost i recursos mínims, esdevenen tot un fenòmen d’espectadors i crítica.

Amb el sorprenent i carismàtic desconegut Checco Zalone (pronuncieu Queco) i un guió divertidíssim, farcit de gags i dobles sentits, alhora que terriblement àcid i crític amb la societat italiana, el film ha aconseguit que els italians vagin al cinema, riguin i s’ho passin bé recuperant la mítica comèdia a l’italiana de temps passats. L’èxit ha estat tan gran que amb els 5 primers dies va recaptar més que Avatar !

És curiós com films com aquest o la també simpàtica  Benvinguts al nord (França, 2008) del Danny Boon a França, prenent-se amb humor com les seves societats afronten problemes com el racisme, la corrupció política o el classisme, aconsegueixen exportar els seus productes a d’altres llocs. I és que, al cap i a la fi, les persones i els problemes són els mateixos, el que canvia són les formes.

Malauradament, encara no se sap quan podrem veure l’estrena d’aquest bonic dia a Espanya, però realment us recomano que no la deixeu escapar, o encara millor, que aconseguiu el DVD/BR en VO perquè és molt bona i entretinguda.

No hi ha dubte que els mags deuen existir perquè és l’única explicació a una peça tan exquisida de cinema d’animació com la que han aconseguit Jacques Tati i Sylvain Chomet amb L’Il·lusionista (L’illusioniste, 2010).

Un film que vol recuperar l’animació més clàssica, donant més importància al traç del dibuixant que no pas als sofisticats models gràfics computeritzats d’avui dia. La vida d’aquest personatge á la Mounsieur Hulot ens porta a un retorn al ‘cinema de dibuixos’, amb una clara referència al còmic de qualitat, on cada vinyeta és dissenyada amb meticulositat i creativitat, sense cercar l’espectacularitat però aconseguint sorprendre per la seva sublim tria de colors i formes.

Pràcticament sense diàlegs i deixant únicament la música com a únic representant sonor, el cuidat aspecte visual acaba regnant durant tot el metratge d’aquesta subtil i tendra història del mag francès i la noieta.

Els paisatges de la bonica Escòcia i els diferents carrers de Princess Street, la Royal Mile i el castell de la fantàstica ciutat d’Edimburgh, acaben donant un toc perfecte a aquesta elegant i emotiva pel·lícula.

Un plaer veure-la tot i que, incomprensiblement, ni el fet de guanyar l’Óscar 2010 a la millor pel·lícula d’animació, hagi servit perquè es projectés extensivament a les nostres sales.