El soldat grec Eucles (Filípides en altres versions) va arribar a Atenes esgotat, fins que finalment es va aturar a l’Àgora, on l’esperaven els homes més importants de la ciutat. Havia arribat corrent fins allà amb una missió: anunciar als governants d’Atenes que els grecs havien guanyat la batalla (en aquella època, als grecs les coses els anaven una mica millor que ara…). Eucles, completament exhaust, va caure al terra i poc temps després va morir d’esgotament.
Aquell soldat havia corregut sense parar 42 kms i 195 metres per anunciar als atenesos que els grecs havien guanyat la batalla sobre els perses en les anomenades guerres mèdiques (res a veure amb el conflicte entre metges i govern actuals…) de fa uns 2.500 anys.
La batalla va ser crucial en les guerres entre les ciutats-estat gregues com Atenes i l’imperi persa, i va tenir lloc en una plana anomenada Marathonos. Segons la llegenda, d’aquí ve el nom que ha fet que, la cursa d’aquell soldat grec per anunciar als seus compatriotes la victòria sobre els perses, actualment doni nom a la cursa més dura i famosa del món de l’atletisme, la marató.
Com cada primer diumenge de novembre, es celebra la famosa marató de Nova York. Milers de corredors de tot el món van venir a córrer els ja mítics 42 kms i 195 metres seguint un recorregut que passa pels cinc barris de la ciutat dels gratacels: Staten Island, Brooklyn, Queens, Bronx i per últim Manhattan, on es troba l’arribada al mig del Central Park.
En els últims dos anys, 2010 i 2009, he fet de voluntari de la marató i ha sigut una experiència molt bonica i enriquidora. Aquest any no ho he pogut fer i, potser per treure’m una mica “el mono”, decideixo anar a veure el final de la cursa. Agafo el metro a Harlem en direcció al centre.
Em sorprèn que el metro ja vagi tan ple de gent a aquestes hores. Serà cosa de la cursa? Sí que és cert que, vagis a on vagis del centre de Manhattan, sempre hi trobes gent, sobretot si hi vas durant el cap de setmana.
A mi, que no m’agraden gaire les aglomeracions, us confesso també que, en aquests casos, sóc una persona de poca paciència i que a Nova York una de les coses que he après – i que potser més em convenia- és a aprendre a esperar, a ser pacient i a fer cua per tot sense esverar-me: al metro, en botigues, restaurants, pubs, al creuar passos de zebra, per entrar a la ONU, etc. A vegades, pensant en la vida a NYC, em ve al cap la cançó aquella d’en Fito y los Fitipaldis: “Demasiada gente, muy pocas personas”…
Gent i més gent. Aquesta última setmana se n’ha parlat força de la gent a Nacions Unides. De fet, la setmana ja va començar amb una conferència del Secretari-General de Nacions Unides Ban Ki-moon on va presentar l’informe anual del Fons de la Població de les Nacions Unides (UNFPA, en les seves sigles en anglès) anomenat “World Population 2011”. Aquest informe analitza la població actual del món i les seves tendències en funció dels països i de diferents barems: renta per càpita, esperança de vida, mortalitat infantil o índex d’alfabetització.
El titular més cridaner de l’informe, del qual tots els mitjans de comunicació i xarxes socials se n’han fet ressò, era que la població actual del món ha arribat a la xifra dels 7 mil milions d’habitants. De fet, oficialment i per estadística, s’ha consensuat que el dia que es va arribar a aquesta xifra va ser el passat dilluns 31 d’octubre de 2011.
Però, què són 7 mil milions? Què representa aquesta xifra? Com ens la podem imaginar? Com la representem?
Un exemple: amb 7 mil milions de passes faríem 133 voltes al planeta Terra caminant sempre pel seu equador, em costa veure-ho… i s’hi m’imagino 7 mil milions d’euros tampoc crec que m’ajudi gaire a entendre aquesta quantitat perquè, ni els he vist mai ni crec que vegi mai a la vida aquesta quantitat de diners! A mi em costa visualitzar xifres tan grans i els periodistes, a l’hora d’explicar informacions com aquesta, és un problema afegit que tenim.
L’informe del UNFPA també destaca que, cada vegada més, la població ha crescut més ràpid gràcies a: millores en l’alimentació, la medicina, la reducció de la mortalitat infantil, la millora de la qualitat de vida, de la salut reproductiva, etcètera. I les xifres indiquen que cada cop han calgut menys anys per afegir un bilió més d’habitants al planeta. Cada cop hem crescut més ràpid, exponencialment.
Aquí hi ha les dades, segons Nacions Unides:
Els primers 1.000 milions d’habitants es van assolir el 1800.
Els 2.000 el 1930, 130 anys després.
Els 3.000 el 1960, només 30 anys despré
Els 4.000 el 1974, 14 anys després.
Els 6.000 el 1999, sumant 2.000 milions més de persones en només 25 anys.
Els 7.000 milions el 2011, 12 anys després.
Segons estimacions del UNFPA, si el creixement segueix la mateixa tendència, s’arribarà als 9.000 milions d’habitants al món l’any 2045.
L’informe també aporta dades interessants com que cada segon, de mitjana, neixen 5 persones al món i en moren 2, o que la majoria de la població mundial és urbana i es concentra en les ciutats. En aquest sentit, el 1975 hi ha havia només 3 megaciutats (de més de 10 milions d’habitants) al món: Tòquio, Nova York i Ciutat de Mèxic. Actualment ja n’hi ha 21. Es calcula que el 2050 el 70% de la població viurà a les ciutats i això és un fet nou i un repte en la història de la humanitat.
Però tornem als 7 mil milions d’habitants: quin espai ocupen 7 mil milions de persones? Segons la revista “National Geographic”, tots els humans un al costat de l’altre i esquena contra esquena i ben apretats, ocuparíem un espai equivalent a l’àrea metropolitana de la ciutat de Los Angeles, a Califòrnia (EEUU) i, segons la revista “The Economist”, ompliríem tot l’espai de l’illa de Zanzíbar, prop de la costa de Tanzània, a l’oceà Índic (Zanzíbar és una mica més petita que l’illa de Mallorca). Semblava que ocupàvem més, oi?
També s’ha presentat aquesta setmana passada l’informe anual de l’Índex de Desenvolupament Humà del Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD); en anglès, el “UNDP Human Development Report 2011” , on es fa un rànking dels països del món segons la seva qualitat de vida, del millor al pitjor de la llista. Els tres primers d’aquest any són: Noruega (que repeteix per tercer cop la primera posició que ja va tenir el 2009 i el 2010), Austràlia i Holanda. A la cua trobem: Burundi, Níger i la República Democràtica del Congo (RDC).
La RDC és un cas dramàtic. És un país empantanegat en una cruenta i llarga guerra, invisible als mitjans de comunicació, entre l’exèrcit del govern i les diferents guerrilles, que dura ja més de 20 anys i que ha causat uns 5 milions de morts. Un conflicte causat, en bona part, per la lluita per fer-se amb una part del pastís que representen les immenses riqueses minerals de la zona est del país, on hi ha jaciments de: diamants, or, coltan –indispensable per a l’electrònica dels nostres mòbils i ordinadors – petroli, etc.
A més a més, la República Democràtica del Congo és “el lloc més perillós per viure per a una dona”, segons va declarar Nacions Unides el 2010, degut a l’elevadíssima taxa de violacions contra les dones, on s’usa com a arma de guerra. Segons UNIFEM (l’agència de l’ONU dedicada a les dones) es calcula que unes 250.000 dones i nenes són violades cada any al Congo i això és només la punta de l’iceberg perquè aquestes són les violacions de les quals es té constància ja que hi ha una denúncia, però es creu que només es denuncien el 10% dels casos, imagineu-vos com deu ser la foto real…
Una altra conclusió de l’informe del PNUD és que, com sol passar, al capdavant del rànquing hi ha els països occidentals i, a la cua, els africans: dels 30 pitjors països del món pel que fa a la qualitat de vida, només n’hi ha dos que NO estan a l’Àfrica: Haití i l’Afganistan.
És aquest un món desigual, sí, cada cop més. De fet, el nadó que ha representat l’habitant 7.000 milions del planeta (oficialment és una nena nascuda a Filipines) tenia un 50% de possibilitats de ser pobre. Tres mil dels set mil milions d’habitants del món viuen amb menys de 2 dolàrs i mig al dia (uns 1.76 euros) que és el que val un cafè espresso a Manhattan, o quasi la meitat del que val un paquet de Marlboro a Espanya.
Uns 925 milions de persones (quasi la població de l’Índia i tres vegades la dels EE.UU.) sobreviuen amb menys d’un euro al dia, són pobres extrems que pateixen fam tots els dies, sempre.
Segons la UNICEF, l’agència de Nacions Unides pels Infants, uns 1.000 dels 7 mil milions d’habitants del planeta no saben ni llegir ni escriure, quan el pressupost per escolaritzar a tots els nens del món representa solament un 1% del que tots els països es gasten en armament cada any, i també és menys del que els Estats Units s’han gastat cada any en les guerres de l’Afganistan i l’Iraq.
Ironies de la vida: els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU (Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i la Xina) que tenen la missió principal de vetllar pel manteniment de la pau al món, són també els principals productors i venedors mundials d’armes.
Una altra dada: el cost econòmic de les Missions de Pau de la ONU, les dels cascos blaus (que són una de les principals partides del pressupost de Nacions Unides) no arriba al 5% del pressupost militar dels EUA en defensa, la qual és superior a la suma del que també es gasten en defensa la resta de països del món: China, Regne Unit, Rússia, França, Alemanya, Israel, Pakistan, Egipte, etc).
Sí, les armes són un enorme negoci per aquests països que diuen mantenir la pau mundial. Suposo que invertir diners en l’educació dels nens dels països anomenats subdesenvolupats no deu ser tan lucratiu ni rendible com vendre armes i que deu portar força més feina.
Dos interessants informes presentats per l’ONU la setmana passada que, en definitiva, ens mostren que els 7 mil milions actuals d’habitants que hi ha al món vivim en països i situacions molt i molt desiguals. I tot, absolutament tot el que ens passa a tots els humans: les nostres pors i desitjos, els èxits i fracassos, el racisme, la política, el conflicte palestí, la fam a Somàlia, el títols del Barça, la lluita contra el càncer, el sexe, l’odi, el canvi climàtic, la crisi econòmica, els sentiments, l’art i un llarg etcètera ocuparien un espai equivalent només a la ciutat de Los Angeles o a quasi la mida de l’illa de Mallorca. Si és així, jo em demano anar a viure a la de Menorca!
Després d’uns 20 minuts de trajecte amb el metro, arribo a la parada propera al Central Park. Mare meva! El metro ja baixava força ple, però és que hi ha una gentada increïble a les andanes! L’estació està ja saturada per la gent que va arribant-hi i vol sortir a l’exterior i pels qui ja són fora del parc.
M’ho agafo amb paciència i, al final, tardo uns 15 minuts en sortir de l’estació. A fora, veig com un mar de caps ho inunda tot, miris on miris, i els carrers ja estan tallats al trànsit i bloquejats.
No sé si tots els humans junts ocupem la mida de la ciutat de Los Angeles o gairebé la de l’illa de Mallorca, però sí que sé que diumenge al matí al centre de l’illa de Manhattan som massa gent.
Ah, al final la marató de NYC la va guanyar Geoffrey Mutai, un atleta de Kenia de 30 anys i que va fer el rècord de la cursa amb un temps de 2:05:05. No era un soldat com el grec Eucles, però sí que també va guanyar una batalla: contra la resta de corredors i, la més important, contra sí mateix.