Quinze noies en una hora i quinze minuts. Aquest és el resultat de la sessió de “speed dating” (traduït seria com, cita ràpida) que vaig fer el passat divendres a la nit al bar de l’hotel Trump Tower de Manhattan.
Hi havia 15 noies, d’entre 25 i 35 anys, cadascuna asseguda en una taula, i 15 nois, entre els quals jo. Teníem 5 minuts cadascun per presentar-nos ordenadament a cada noia i convèncer-la per a que volgués tenir una cita amb algun de nosaltres per conèixer-nos millor. A 5 minuts per noia, vaig tardar 75 minuts per presentar-me a totes elles.
Però no us penseu: no hi vaig anar per a mi, sinó que hi vaig anar per acompanyar una amiga de la feina, divorciada i que busca xicot formal (eufemísticament, un pare per a la seva nena) i que li feia cosa anar-hi sola. A mi em picava la curiositat (periodística, es clar) de veure com era una “speed dating” i m’hi vaig apuntar, previ pagament de 20 dòlars, per suposat.
Resultat? Em sembla que amb quatre noies vaig arribar a intercanviar el número de mòbil…Va ser divertit, però també em va cansar una mica haver d’explicar a totes elles gairebé el mateix: qui era, què feia a NYC, d’on era, etc.
Després del succedani artificial de cites, cap a les 9 del vespre (la cosa va durar una hora i mitja) sortia del bar amb la meva amiga i amb la sensació que el que havia viscut era una mostra més, un símptoma més d’una malaltia molt estesa i contemporània: la soledat de la societat actual. Una societat individualista i materialista que es fa molt palesa sobretot a les grans ciutats, com Nova York en el meu cas.
A NYC hi ha molta gent (massa a vegades), però no és el mateix estar sol que sentir-se sol perquè pots estar rodejat de gent i sentir-te absolutament sol i, al contrari, estar completament sol i no sentir-te’n.
Com que aquests dies estic una mica saturat de política, i suposo que vosaltres també després de la campanya i les eleccions (li donen a un ganes de ser andorrà quan veus els resultats), em ve més de gust escriure sobre un tema més personal i íntim. Un tema que queda amagat, però que sempre hi és, encara que a vegades només tu el veus i n’ets conscient: el preu emocional que pagues quan vius sol a l’estranger, lluny de la família, els amics i potser també de la parella (no és el meu cas, sinó no faria “speed dating” o, potser sí…).
Els meus amics i coneguts de Catalunya em diuen sempre que he tingut molta sort d’haver treballat a Nacions Unides i d’haver viscut a NYC (diuen que un any de vida a aquesta ciutat és com deu anys a qualsevol altre lloc del món, però no sé si creure-m’ho…). És cert, n’estic molt agraït i no me’n queixo gens però, es clar, quan ets aquí no tot són flors i violes i hi ha dies que tot et surt al revés.
Tens el mail, facebook, Skype, Twitter i Whatsup que fan el món més petit i instantani, però també hi ha temporades que, malgrat les pantalles d’ordinador i de mòbil que llegeixis, et sents sol i que agafaries el primer vol de tornada a casa. És clar, els meus amics no ho saben tot això perquè m’ho quedo per a mi; és com quan truques a casa i els dius que tot va bé, mai els diràs el contrari perquè no els vols preocupar estant tan lluny d’ells.
Des de que vaig acabar la carrera de periodisme, he tingut la sort de viatjar a diferents llocs: a Bòsnia el 2006, Sud-àfrica el 2007, Israel i Palestina el 2008, Marroc el 2009 i, de forma esporàdica des de finals del 2009, als Estats Units.
Sempre que he viatjat, sempre, he pagat dos bitllets: no el d’anada i tornada, sinó el bitllet físic i el bitllet emocional pel fet de marxar.
Està molt bé viure a l’estranger i és tota una experiència, però que us expliquin també l’altra cara de la moneda: sempre pagues un preu, un peatge emocional quan estàs lluny de casa i dels teus, sempre. Pots tardar més o menys, el pots pagar a terminis o en cash, però sempre l’acabes pagant. Sempre hi ha el peatge a l’autopista i el que us digui que no és així menteix, perquè això és com el casino: sempre guanya la banca.
Abans de tornar a NYC hi pensava. Cada cop em costa més acomiadar-me de la meva gent (odio els comiats) i marxar. Noto que cada cop tinc més coses que em lastren el pas dins la meva motxilla interior i la tàctica de posar-les sota la catifa i tapar-les com si res no passés, potser a mi ja no em serveix de gaire.
No vull donar la sensació que em queixo o que vaig de víctima, perquè no és així. Només vull constatar un fet que, per a mi, és una realitat i que m’ha passat sempre. Crec que no em puc queixar perquè he tingut la sort de decidir i de fer-ho sabent el preu que implicava. Jo gairebé sempre he triat on anava sabent ja que havia de pagar un preu i que no es pot tenir tot: NYC i els amics de Catalunya o la família al mateix temps.
No hi ha queixa possible. Potser sí ignorància per part meva perquè no em coneixia prou a mi mateix i perquè, tot i saber que pagaria un preu emocional per totes les estades que he fet a l’estranger, en alguns casos no m’hauria pensat que fos tan alt i, en d’altres, si ho hagués sabut, no l’hauria pagat. D’altres, sí, i els he pagat gustosament.
Quan tenia 20 o 25 anys feia les coses més sense pensar-les tant i el meu lema era endavant sempre. Ara, però, potser perquè ja he passat la barrera psicològica dels 30 anys, em dóna la sensació que em costa més de fer la maleta i que no em ve tan de gust passar-me vuit hores dormint en un vol transoceànic sense cap cara coneguda a prop.
He vist i he viscut coses de les quals em sento afortunat: un país sortit de la guerra com Bòsnia, les dunes del desert de Namíbia i el seu silenci, el cel estrellat de l’Àfrica (el millor sostre del món), les platges de Ciutat del Cap, un safari al parc nacional Kruger de Sud-àfrica, un bany a l’oceà Índic al sortir el sol, compartir nit amb la tribu del himbes enmig del no-res, la bellesa dels paisatges de Moçambic, creuar a cavall les muntanyes de Lesotho, veure que hi ha gent que no té res però que t’ho donen tot en un sol somriure, l’encant de la ciutat vella de Jerusalem, la crida a l’oració des de Betlem, la sensació de flotar al Mar Mort… però, sempre, en tots aquests llocs, mirava al meu costat i no hi havia ningú especial amb qui compartir tots aquests moments. Feia la foto, m’ho quedava per a mi i ja està. Jo i la meva circumstància, que sempre era
diferent.
A Nova York em passa igual: patinar al Rockefeller Center sota l’arbre de Nadal, passejar pel Central Park nevat o en primavera, compartir un cafè en una terrassa vintage de Greenwhich Village, anar a veure un musical a Broadway, viure el non-stop de Times Square des d’un terrat a la planta 26, entrar a les botigues de 5th Avenue, o contemplar com la posta de sol pinta Manhattan de color salmó sota els meus peus des de d’alt de l’Empire State… a vegades penso que NYC és massa bonica per estar sol i sense compartir-la amb ningú especial.
Fins a on arribaré? Quin preu estic disposat a pagar? Fins quan? Conec persones que han estat 30 o 40 anys treballant a Nacions Unides, que han fet molts diners, tenen la vida solucionada i que han viatjat per tot el món, però parles amb elles i tens la sensació que es senten soles, alguna d’elles fins i tot m’ho ha arribat a dir.
Jo no sé si puc o si vull ser com ells. No sé si estic disposat a pagar el cost emocional que ells han pagat per treballar del que volien. Sempre he pensat que està bé tenir algú amb qui compartir coses i moments especials, divertir-te, fer projectes o encarar dificultats. Algú que et pregunti com t’ha anat el dia quan arribes a casa, que t’escolti o t’abraci quan ho necessitis, i tu fer el mateix amb ell o ella. Despertar-me al costat d’aquest algú, fer-la feliç, cuidar-la i mimar-la. Ser, com diuen aquí: “the rainbow of somebody´s cloud”, i no trobar-te els llençols freds a la nit i un silenci mut trencat per la teva pròpia respiració a les fosques.
Penso que les penes es divideixen si són compartides i que les alegries es multipliquen si les compartim i em vull creure la frase que va deixar gravada Cristopher McCandless (si voleu saber qui era, llegiu el recomanable llibre o mireu la pel•lícula: “Hacia Rutas Salvajes”) en un vell autocar perdut enmig d’Alaska: “La felicitat només és real quan es comparteix”.
Però, i si no és així? I si només ens tenim a nosaltres mateixos i prou? I si la gran ciutat no és res més que una multitud solitària? Potser només som unes estranyes criatures que ens fem preguntes en un món que no té respostes, i que no té perquè tenir-ne, vés a saber…
Ups, us deixo que em truquen al mòbil! A veure si serà una de les noies del “speed dating”…