Jo estrenava llavors el meu primer cotxe, un 4×4 de tercera mà i començava a sortir a les nits els caps de setmana. M’agradava molt una noia, però ella, sabent-ho i amb bon criteri, m’ignorava completament. Tenia més cabell que ara (però menys ironia) i les hormones m’estiraven per tot arreu (bé, això potser no ha canviat tant…).
En aquells anys estudiava el que era el curs preparatori per a fer la selectivitat i poder cursar una carrera a la universitat: el C.O.U., la vessant de ciències pures (per coses de la vida, després vaig veure la llum i vaig acabar estudiant lletres, que és on s’aprenen les coses que ens fan sentir realment vius i lliures).
Aquest era el meu món quan tenia 18 anys, quan també vaig rebre una carta molt pomposa del Ministerio de Defensa. Una carta que em va acollonir una mica perquè deia que, si no presentava la documentació necessària per excusar-me’n, “se incorporará a filas en seis meses”. Sí, em cridaven per anar a fer la mili (un servidor ja té uns anyets i llavors encara era obligatòria).
Després del carnet de conduir i de poder entrar a totes les discoteques, aquella era la tercera mostra, per a mi innecessària, que jo ja havia arribat a la majoria d’edat.
No m’entusiasmava gens la idea de poder formar part del prestigiós i llegendari exèrcit espanyol, autor de gestes castrenses glorioses com la de la illa del Perejil, ni la idea de defensar la unitat de la mare pàtria que alguns independentistes bascos i catalans, segons deia el govern d’Aznar de llavors, amenaçaven amb trencar.
El tema militar sempre m’ha fet força urticària i quan sento ferum d’uniforme caqui, d’armes i de caserna, la cosa no va amb mi. Mai he entès això de no poder dialogar les coses, d’obeir ordres sense raonar-les ni poder preguntar (potser per això he acabat sent periodista…), ni les desfilades amb cabres pel mig, ni les maniobres, ni el fet de besar una bandera (la que sigui) que et posen a les mans i que tu no has triat, ni tampoc mataria o moriria pel meu país (sigui quin sigui) perquè tampoc decideixes on neixes.
No m’agraden els exèrcits, ni les armes, gens, però sí que sempre m’ha interessat el tema del comerç internacional d’armes. Saber qui mou els fils d’aquest comerç internacional (legal, però poc ètic i i transparent perquè no ocupa mai els grans titulars dels mitjans) i qui són els principals beneficiaris d’aquest negoci que mou bilions d’euros cada any a tot el món.
En aquest sentit, avui he de parlar directament del nucli de Nacions Unides, del seu organisme més conegut, citat i important de tots: el Consell de Seguretat de l’ONU. Segurament n’heu vist imatges per televisió: una gran taula semicircular amb tot de persones assegudes al voltant, tot molt ordenat i formal.
El Consell de Seguretat està format per 15 països, 10 dels quals són membres no permanents i elegits per a un període de dos anys, i 5 dels quals són permanents i tenen dret de veto, que vol dir que, encara que hi hagi una majoria absoluta de 14 vots a favor d’una decisió, si un sol dels cinc membres permanents hi està en contra, la decisió no s’aprova.
Els cinc països permanents i amb dret de veto al Consell són: Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i la Xina. No per casualitat són els guanyadors de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) en derrotar l’Alemanya nazi i el Japó. Com que la història l’escriuen sempre els que guanyen, aquests cinc països van ser els impulsors, el 1945, de la creació del sistema de Nacions Unides, mantenint-la evidentment sota el seu control i en pro dels seus interessos i privilegis… i fins avui, que segueix igual tot i algunes tèbies propostes de reforma del seu funcionament i composició. (Una de les properes entrades anirà dedicada a explicar el curiós i peculiar sistema de “democràcia representativa” que regeix el Consell de Seguretat).
El Consell és l’organisme de l’ONU que té en exclusiva el poder executiu (i per tant real). És qui pot aplicar resolucions, que en teoria són vinculants i són font de Dret Internacional (tot i que Israel sigui l’estat que més se n’ha saltat sense cap impunitat i amb el silenci còmplice dels Estats Units) i qui pot decidir intervenir en una situació de conflicte enviant-hi una missió internacional de cascos blaus.
Segons la Carta fundacional de Nacions Unides, el Consell de Seguretat té la funció principal de, cita literal: “garantir el manteniment de la pau i la seguretat internacionals”. Tot això és cert, però els cants de sirena d’aquestes paraules no ens han d’impedir de veure tota la fotografia perquè, si bé el Consell de Seguretat de l’ONU, sobretot els seus cinc membres permanents, tenen la missió de ser el gendarme del món, també tenen una altra “missió” no tan coneguda: dels cinc membres, quatre (la Xina n’és l’excepció) són els principals i més importants venedors d’armes de tot el món.
No sembla contradictori i fa mal a les orelles sentir que quatre dels cinc països que han de fer de policia mundial per evitar conflictes i que s’atorguen a sí mateixos l’autoritat moral, i legal, de mantenir la pau al món són alhora els que més armes i municions venen a nivell internacional? Ells promouen i mantenen un suculent negoci, que no coneix crisis econòmiques, en pro del manteniment de la pau mundial. A l’ONU d’això en diuen “realpolitik” (realisme, pragmatisme polític). A casa, però, sempre n’hem dit d’una altra manera: hipocresia.
A continuació, algunes xifres i dades tretes de fonts de Nacions Unides i de vàries ONGs com: Amnistia Internacional, Human Rights Watch i el SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute), una organització sueca especialitzada en l’estudi i l’anàlisi del comerç internacional d’armes per veure com està el pati.
Segons l’informe del SIPRI de 2011, malgrat la crisi econòmica mundial, la venda d’armament al món ha crescut molt en els darrers anys; s’ha passat dels 15 mil milions de dòlars facturats el 2008 als 400 mil milions de dòlars al 2010. El comerç d’armes doncs no sembla notar la recessió econòmica i, per desgràcia, no es veu afectat per les retallades ni les pre jubilacions.
Els cinc països (quatre dels quals són membres del Consell de Seguretat de l’ONU) que més armes fabriquen i venen al món són:
1) Estats Units, amb un 30% del mercat mundial.
2) Rússia, amb el 23%
3) Alemanya, amb l’11%
4) França, amb el 7%
5) Regne Unit, amb el 4%
Després ja venen: la Xina, Itàlia i… Espanya, que es situa en vuitena posició mundial amb un 3% del mercat internacional d’armes.
Ja es veu clarament que Occident controla aquest negoci gegantí; de les 100 principals empreses que fabriquen armes al món, 78 estan en països occidentals (45 als Estats Units i 33 a Europa).
Pel costat dels països que més armes compren tenim:
1) Índia, que compra un 21% de les armes del mercat
2) Xina, un 6%
3) Corea del Sud, també un 6%
4) Pakistan, un 5%
Grècia, tot i la greu situació econòmica que viu, és l’únic país europeu que està en el top ten de compradors d’armes a nivell mundial.
Un exemple proper d’aquest comerç d’armes per part dels països occidentals ha sigut el recent conflicte de Líbia, que ha acabat amb el brutal règim dictatorial de Gadafi.
S’ha vist durant els mesos que ha durat el conflicte un clar doble joc per part d’Occident: la Unió Europea (UE), que va ser la primera en demanar a través de la OTAN una zona d’exclusió aèria per evitar que l’exèrcit de Gadafi massacrés a la població civil líbia, és la mateixa que en els darrers anys li havia venut les armes amb que Gadafi s’havia armat. Del 2006 al 2010, la UE (sobretot França i el Regne Unit) li va vendre armes a Gadafi per un valor de 1.400 milions d’euros i, juntament amb Rússia, van ser els seus principals venedors d’armament.
Però això no és res comparat amb el que els Estats Units exporten. Per exemple: els EUA van vendre armes per valor de 46.600 milions d’euros, només durant els sis primers mesos d’aquest 2011, a l’Aràbia Saudita, un aliat clau al Pròxim Orient perquè és el primer productor mundial de petroli.
I l’estat espanyol? Quina part d’aquest immens pastís li toca? Com ja s’ha dit, estem en el top ten mundial, però no com a potència econòmica, sinó per ser els vuitens venedors d’armes mundials amb una quota del 3% del mercat internacional, semblant al pes que té la Xina i per davant de països com Suècia o Israel.
Un negoci que, a diferència de molts altres a Espanya, no s’ha ressentit de la dura situació econòmica actual, ja que en els últims cinc anys Espanya ha multiplicat per vuit les seves vendes d’armament. Del 2006 al 2010, Espanya va exportar armes convencionals per un valor de 3.500 milions de dòlars, vuit vegades més que els 440 milions de dòlars que va vendre del 2001 al 2005.
Quin tipus d’armament ven Espanya? El 68% són bucs de guerra i submarins i el 29% avions de combat. Qui són els principals clients de les armes espanyoles? El 40% de les exportacions espanyoles d’armes es queda dins de la Unió Europea, però Espanya ven armes a democràcies exemplars com: Mauritània, Algèria, Marroc, Ruanda, Malàisia, Veneçuela, Colòmbia o Bolívia.
Un cas especial d’Espanya són les mines anti persones perquè, fins fa quatre dies, Espanya n’era un dels principals fabricants mundials. Actualment, les mines anti persona estan prohibides pel Tractat d’Ottawa de 1997 i que Espanya va signar el 1999, i Espanya es dedica ara a cobra per retirar-les dels països en conflicte on les havia venudes.
Pel que fa a l’exemple del recent conflicte a Líbia, el govern d’Espanya (en mans d’un PSOE liderat per Zapatero, que va havia protagonitzat pocs anys abans la consigna del “no a la guerra”) va vendre durant el primer semestre de 2010 uns 7 milions d’euros en explosius al règim de Gadafi, a qui després criticaria i acusaria amb raó d’atacar la seva pròpia població civil; però suposo que, si Gadafi ho va poder fer, va ser en part gràcies a l’armament venut per països com Espanya, entre d’altres.
Després que Espanya hagi sigut potència europea en bombolles immobiliàries i avui ho sigui en atur juvenil (el 43% dels joves espanyols de menys de 25 anys no treballa, és la taxa més alta a la UE), sembla que l’armament sigui dels pocs sectors de l’economia espanyola, vés saber si l’únic, amb futur i que avui encara creix.
En conclusió, ja es veu com els països responsables de mantenir la pau i la seguretat internacionals a través del Consell de Seguretat de Nacions Unides són alhora també els que més armes posen en circulació al món, i aquesta no deu ser la millor manera de prevenir conflictes ni de garantir la pau mundial, però… “business is business, my friend”.
A més a més, alguns d’aquests països, inclòs Espanya, han venut i segueixen venent armes a d’altres països on es vulneren els drets humans i que es troben en situació de conflicte, fet que està prohibit per la legislació i els tractats internacionals firmats per aquests mateixos països productors d’armes. Aquí, però, el punt clau és què s’entén i què es defineix com a conflicte perquè, com sol passar, feta la llei, feta la trampa.
S’ha de deixar molt clar que la por i l’odi no estan en la pistola o en la bala que mata, sinó en la mà que la dispara. No és el mateix vendre una arma que disparar-la, cert, però tampoc és igual vendre armes que mitjons o mobles. Les armes no són com un negoci més i prou. És un comerç totalment legal, sí, però no és com vendre ordinadors o cotxes perquè té unes repercussions ètiques i morals que cal tenir en compte.
És obvi que les armes maten persones i atien guerres, que són la llenya del foc dels conflictes, el seu oxigen. Per tant, els governs d’aquests països que les fabriquen i les venen, encara que no les disparin, sí que tenen una part de responsabilitat moral en aquest comerç de la mort i no se’n poden rentar les mans ni girar la cara com si la cosa no anés amb ells.
No he vist mai que vendre mitjons o mobles tingui el mateix efecte que vendre rifles, bales o tancs i considero que els governs que en venen n’han de ser responsables davant de les seves opinions públiques. No ho poden ignorar ni fer callar les veus dels qui ho critiquen amb els milers de milions d’euros que obtenen cada any d’aquest negoci tan rendible.
El dissabte passat parlava per Skype amb els meus pares sobre quin regal li puc dur de Nova York al meu nebot per Nadal. En aquest sentit, mai he entès la gent que regala armes de joguina als nens; quins valors els hi inculquen i els transmeten fent això? Mai de la vida li regalaré una arma de joguina al meu nebot i fillol (ara té poc més d’un any) i que jo no el vegi mai amb una arma de joguina a les mans un dia…
No voldria pas que ell s’acabés assemblant a alguns dels ambaixadors del Consell de Seguretat de Nacions Unides: amb una màscara diplomàtica al davant, però que sota l’americana d’Hugo Boss o d’Armani que porten van armats fins a les dents… d’hipocresia.