Des de que vaig tornar dels Estats Units el passat Nadal he intentat seguir de prop la situació econòmica i política d’Espanya.
Vagi per davant que jo sóc historiador i periodista, no politòleg ni economista, i que no sóc ni molt menys un expert en aquestes qüestions, però avui he decidit tirar-me a la piscina i comentar com veig l’actual situació econòmica de l’estat espanyol i de Catalunya.
Durant les darreres dècades i independentment del color polític de qui hi havia a la Moncloa (el PP d’Aznar, el PSOE de Zapatero i ara altre cop el PP de Rajoy), l’estat espanyol any rere any ha gastat molts més diners dels que ingressava. De fet, més o menys, crec que tothom tenia la sensació que s’estava vivint per sobre de les pròpies possibilitats.
També tothom sap que, sigui en una família, en una empresa o en un govern, si gastes més del que guanyes o ingresses i alhora vols o necessites seguir gastant al mateix ritme no tens més remei que endeutar-te. Quan les despeses són superiors als ingressos, o tanques la paradeta o bé demanes un crèdit i, per tant, generes un deute. Per fer això cal anar a buscar diners als “mercats”, que no són més (ni menys) que els creditors: la gent que et presta els diners, els crèdits, amb uns interessos a pagar i aquests que ho fan són els bancs (que ja sabem que no són les germanetes de la caritat). En el cas d’Espanya, el prestamistes són sobretot bancs alemanys i francesos.
Amb aquesta dinàmica d’un deute creixent hem arribat fins avui, quan el deute total de l’estat espanyol: el públic (del govern i l’administració) i el privat (de famílies, empreses, etc.) és de 3,8 bilions d’euros. El Producte Interior Brut (PIB) d’Espanya, o sigui la riquesa que generen totes les empreses i negocis del país, és d’uns 1,5 bilions d’euros l’any. Jo sóc de lletres, però ja es veu que si només es guanya 1,5 cada any i se’n deuen encara 4 tenim un problema greu: un deute enorme que un dia o altre s’ha de pagar, si es pot.
Davant d’aquesta situació actual de l’economia, crec que hi ha quatre opcions:
1) CONDONACIÓ DEL DEUTE: que els bancs europeus que han prestat diners a l’estat espanyol es resignin i perdonin part del deute que Espanya els ha de pagar. Si bé s’ha actuat així amb Grècia, ja veurem si al final s’actua també així amb Espanya, que té una economia molt més gran que la grega i que representa quasi el 10% del PIB de tota la Unió Europea.
2) INTERVENCIÓ I RESCAT D’ESPANYA: considerar que el deute que té Espanya no es podrà tornar mai, no es podrà pagar als creditors i, per tant, al final l’estat espanyol haurà de presentar un concurs de creditors per ser intervingut i rescatat amb diners de la Unió Europea, tal i com s’ha fet amb Grècia, Irlanda i Portugal. Hi ha economistes, com Santiago Niño Becerra, que creuen però que Espanya no pot ser rescatada perquè la seva economia és massa gran per fer-ho possible (és més gran que la suma de les economies grega, irlandesa i portuguesa).
3) RETALLADES DE DESPESA I AUGMENT DELS INGRESSOS: quan un govern té deute pot intentar eliminar-lo gastant menys (retallar serveis públics com: inversions en infraestructures, defensa, ambaixades, educació, sanitat, sous de funcionaris, etc.) i ingressant més (augmentar els impostos i aplicar mesures contra el frau fiscal). Aquest és l’escenari en que ens trobem actualment, primer de la mà del govern de CiU a la Generalitat i després del govern central del PP a Madrid.
Alguns dels economistes més importants del món (com Paul Krugman, Joseph Stiglitz, Xavier Sala-i-Martín o Jeffrey Sachs) han defensat, una vegada i una altra, que retallar la despesa i augmentar els impostos com s’està fent avui a Espanya no ajuda en absolut a la recuperació econòmica. Aquestes mesures que quasi cada setmana se’ns anuncien des dels governs central i autonòmic no promouen el creixement econòmic ni la competitivitat (la gran assignatura pendent d’Espanya) sinó al revés. Fan abaixar el poder adquisitiu dels ciutadans (si t’abaixen el sou i pagues més impostos disposes de menys diners), que alhora fa reduir el consum i l’activitat empresarial provocant així que l’economia s’estanqui i entri finalment en recessió. I aquí és on estem avui; ho veiem cada dia als mitjans de comunicació: empreses que tanquen, expedients de regulació, retallades de sous, un atur que es dispara fins al 23% de la població activa, la xifra més alta, amb diferència, de la Unió Europea (entre els joves arriba fins al 50%), la borsa en caiguda lliure amb l’IBEX 35 (l’índex que agrupa les 35 empreses espanyoles que més cotitzen en borsa) caient fins als 6.000 punts i en canvi la prima de risc (el interessos que cal pagar pel deute) enfilant-se per sobre dels 400 punts. Us sona tot això?
Conclusió: el remei que els governs de Barcelona i de Madrid estan aplicant és pitjor que la malaltia. S’està donant una medicina al malalt que pot acabar fent que entri en coma i fins i tot que mori.
Hi ha, però, una darrera opció (la quarta) si analitzem l’actual relació econòmica entre Catalunya i Espanya.
4)LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA: amb un PP governant amb majoria absoluta a Madrid crec que mai es donarà a Catalunya un pacte fiscal just i decent pels catalans. (Val a dir que el president Artur Mas ja ho sap i a mi, personalment, m’agradaria saber exactament en què consisteix el tan anomenat pacte fiscal que proposa el govern de CiU).
Per tant, si la condonació del deute de l’estat espanyol és improbable, el rescat financer d’Espanya és poc possible i les retallades en la despesa no funcionen per treure’ns de la crisi, l’única sortida que veig per a que Catalunya deixi aquesta mala situació econòmica és aconseguint la independència de l’estat espanyol. Ens cal un estat català propi.
Un estat propi que posaria fi al dèficit fiscal: la diferència entre els diners que cada any Catalunya paga al govern espanyol i els que aquest ens torna. Un dèficit que Catalunya pateix i arrossega des de fa 30 anys, quan es va establir l’estat de les autonomies després dels 40 anys de dictadura franquista.
Segons dades de la mateixa Conselleria d’Economia de la Generalitat, en els últims anys la diferència entre el que Catalunya paga a Madrid i el que rep (allò que Madrid no torna) és d’uns 16.000 milions d’euros cada any, uns 2.285 euros per cada català i any . Aquesta xifra desglossada seria: 44 milions d’euros al dia, 1.8 milions d’euros cada hora i 30.000 euros cada minut!
Aquests 16.000 milions d’euros per any representen el 8% del PIB català i són la xifra més alta que una regió de tota la Unió Europea aporta a l’estat del qual és membre. A Alemanya, per exemple, la rica regió de Baviera (capital Munic) no pot aportar, per llei, més del 4% del seu propi PIB a les arques del govern federal de Berlín. Catalunya, des de fa 30 anys, n’aporta el doble: té el rècord a tota la Unió Europea, i sense haver-ho decidit ni poder-ho canviar.
Voldria acabar amb una mentida força estesa últimament: la que diu que Catalunya no té diners. No és cert en absolut. No us creieu el president Mas quan diu a la televisió que “la Generalitat no té diners”. Sí que en té. El que passa és que es paguen a Madrid, perquè així ho va decidir el govern central en el seu moment sense consultar-nos-ho i aquests diners no tornen. Alguns en diuen d’això el “dèficit fiscal”, però jo prefereixo anomenar-ho “espoli fiscal”.
No, no exagero. Sempre m’han dit que quan algú (el govern central de Madrid en aquest cas) et pren una cosa que és teva (els diners que generen tots els impostos que es paguen a Catalunya) sense el teu permís (el govern central ho va decidir i ho fa unilateralment), d’això no se’n diu mai un “pacte” ni una “negociació”, sinó que s’anomena robar, pura i simplement.
Quedi clar que aquest espoli fiscal el pateixen TOTS els qui tenen la residència fiscal (o sigui, que paguen impostos) a Catalunya i això inclou a: votants de CiU, del PP, a gent que no va mai a votar, gent a favor i en contra de la independència de Catalunya, seguidors del Barça i del Madrid, persones vingudes d’altres països i un llarg etcètera. Tots són víctimes d’aquest espoli. Un exemple més: un votant del PP de Castelldefels paga més impostos i rep menys recursos del govern central de Madrid que un votant del PP de Toledo i només perquè el primer viu a Catalunya. No estic parlant de sentiments, creences, opinions polítiques o identitats, sinó de números, de la butxaca, de diners.
Per tant, per aconseguir la independència de Catalunya cal primer que els catalans, de tots els colors polítics i opinions, ens adonem d’aquest injust espoli fiscal que patim cada any. I això és un fet, no una opinió ni una creença.
A partir d’aquest fet, i aquest penso que és el punt clau del procés que pot fer possible la independència de Catalunya, cal crear una majoria social suficient a través dels agents de la societat civil: mitjans de comunicació, xarxes socials, associacions de base, organismes culturals, fent campanyes, manifestacions, concerts, etcètera. Cal una majoria social que, a través de les eleccions autonòmiques al govern de la Generalitat (que potser haurien de ser anticipades), porti al Parlament de Catalunya una majoria de diputats, sobretot d’aquells partits que són més clarament catalanistes com: CiU, ERC i Solidaritat, favorables a la independència.
Un cop aconseguit això, llavors un govern català ja de perfil independentista pot convocar un referèndum vinculant d’autodeterminació amb la participació d’observadors electorals internacionals de les Nacions Unides i la Unió Europea (UE) i, si el resultat és favorable, proclamar unilateralment la independència de Catalunya de l’estat espanyol, naixent també com a estat propi dins de la UE.
Per dur a terme aquest procés no cal ni el permís ni l’aprovació de la resta de l’estat espanyol. Madrid no hi té res a dir perquè en els processos democràtics i pacífics d’independència no cal el suport de l’estat del qual un es vol independitzar. Per exemple: en els referèndums per a la independència del Quebec només van votar els habitants d’aquesta regió i no pas tots els habitants del Canadà i així ha sigut històricament en els darrers estats que s’han construït al món (Sudan del Sud, Kosovo –que Espanya encara no reconeix-, o els estats de l’Europa de l’est que eren part de l’ex-Unió Soviètica).
Cal que el referèndum per a la independència, basat en el dret a l’autodeterminació dels pobles reconegut per la Carta de Nacions Unides, el Tribunal Penal Internacional de la Haia i el Dret Internacional, sigui totalment democràtic i pacífic i avalat per organismes internacionals de l’ONU i la Unió Europea. Només així obtindrem la llum verda i l’aprovació dels estats més importants de la comunitat internacional, que són els que realment compten, com: EUA, Regne Unit, França, Alemanya, Xina o Rússia. No compta gens doncs la opinió d’Espanya perquè, tal i com ens mostra la història i també amb el Dret Internacional de part nostra, l’estat espanyol no podria participar en aquest referèndum, no hi tindria ni veu ni vot.
Sí que, però, podran dir-nos des de Madrid (i de fet ho faran perquè ara ja ho insinuen) que aquest procés cap a la independència de Catalunya és il•legal perquè trenca l’actual marc legal vigent emparat en la Constitució Espanyola de 1978. Aquí els dono la raó: és un procés il•legal, sí, perquè trenca el marc legal actual, però mirem com s’han gestat històricament molts dels estats actuals.
Quan el 1776 uns colons d’origen anglès van decidir unilateralment proclamar la independència de les colònies on vivien del Regne Unit per formar el que després serien els Estats Units d’Amèrica, no estaven trencant el marc legal britànic vigent? Sí. Les antigues colònies franceses i angleses de l’Àfrica no van trencar també la seva legalitat vigent per tal d’esdevenir estats independents durant la dècada de 1960? Sí. I no van fer el mateix les colònies espanyoles de l’Amèrica llatina que posteriorment es convertirien en estats independents com Colòmbia, Mèxic o Veneçuela? I tant que sí. I Gandhi amb el seu moviment polític pacifista que va portar a la independència de l’Índia de l’Imperi britànic va fer el mateix? Rotundament sí.
Conclusió: en la majoria dels processos d’independència no només no hi participa l’estat del qual un es vol independitzar (els habitants de Londres no van votar si la Índia havia de ser un estat independent del Regne Unit, ni els de Belgrad per decidir sobre la independència de Kosovo de Sèrbia) sinó que també són processos originats a partir de i gràcies al trencament del marc legal vigent en cada cas. Així ha sigut històricament i així funciona encara avui dia. Com se sol dir: per fer una truita, sempre cal abans trencar els ous.
Un altre argument, menor en la meva opinió, és que també ens poden dir des de Madrid (i des d’algun partit polític català també) que, si es posa en marxa aquest procés cap a la independència, Catalunya quedarà dividida perquè hi ha gent que no la vol. Rèplica: si no es fa aquest procés, el país no queda ja també dividit per aquells que sí que volen la independència?
Si finalment fóssim independents, entre moltes d’altres coses, posaríem fi al dèficit/espoli fiscal que actualment patim i, per tant, el pressupost de la Generalitat disposaria així de 16.000 milions d’euros més cada any.
Amb aquests diners extres que són nostres, però que ara no podem tenir perquè es queden a Madrid, a Catalunya podríem: posar fi a les retallades dels serveis públics (sanitat, educació, etc.), acabar amb l’augment dels impostos i fins i tot abaixar-los, tornar el deute públic que avui té la Generalitat, invertir més diners en infraestructures, millores d’hospitals, d’escoles i d’universitats, apujar les pensions de jubilació i les beques per a estudiants i podríem també invertir més diners en sectors estratègics pel creixement de l’economia catalana com les noves tecnologies, la recerca i la investigació.
No parlo de sentiments, ni d’identitats, ni d’opinions polítiques o creences (cadascú que tingui les que vulgui o les que pugui). Tampoc parlo de senyeres, ni de símbols, ni de la llengua catalana o de la història de Catalunya (i amb això no vull dir que també siguin aspectes importants). Parlo d’una cosa que, per a mi, ara per ara és molt més fonamental per engegar el procés independentista i ser-ne potser el seu catalitzador: poder tenir més diners a la pròpia butxaca. Disposar d’uns recursos que ara no tenim perquè ens els prenen i que, si els tinguéssim, ens permetrien tenir millors serveis públics, un millor estat del benestar per a Catalunya i, en definitiva, una millor qualitat de vida i millors oportunitats pel futur, el nostre i el dels nostres fills.
Abans que res, defenso doncs un independentisme català de la butxaca: no de bandera, sinó de cartera. En aquest sentit, l’economista Sala-i-Martín ha dit aquesta setmana que “Espanya és un cadàver econòmic”, i és que l’estat espanyol s’enfonsa, ofegat pel seu deute gegantí que no sabem realment si podrà tornar i per la manca de competitivitat de la seva anèmica i rígida economia.
Davant d’aquest panorama crec que només podem escollir entre dues opcions: quedar-nos a bord del vaixell Espanya, tal i com els músics de l’orquestra del Titanic seguien tocant quan el vaixell ja s’enfonsava o bé llançar-nos per la borda per començar a nedar i a espavilar-nos per nosaltres mateixos. Total, crec que molt més malament que ara no ens pot anar.
I tu, què tries?