Dissabte passat, nit de Sant Joan. Són més o menys les sis del matí i estem tornant de Platja d’Aro cap a Santa Coloma de Farners. Hem viscut una nit de petards i de festa, la més curta de l’any i que oficialment anuncia el principi de l’estiu.
Només he begut una cervesa i una clara, així que condueixo jo. Pel mirall interior del cotxe veig com, darrera nostre, en direcció al mar, comença a clarejar i el cel va pintant-se de mica en mica amb colors de tons mironians.
En poc més de mitja hora ja som a l’entrada de Santa Coloma, on deixo en Jordi i l’Albert, i continuo sol fins a casa. Un altre sant Joan passat, una altra nit de revetlla, un altre estiu al davant, penso. A vegades sento que sóc com un petard, com un petard emocional carregat de pólvora que està a punt d’explotar. Només em falta trobar la metxa per encendre’l.
Quan ja estic entrant al poble, em trobo per sorpresa amb un control d’alcoholèmia, cortesia de la policia local de Santa Coloma. Em paren i em fan bufar. Si l’alcoholímetre mesurés l’estat emocional el rebentaria. “Zero, zero. Pot continuar”, em diu l’agent tornant-me el carnet de conduir. Feia temps que no veia tanta professionalitat i amabilitat a primera hora del matí… Deu ser cosa de l’uniforme i la porra que, ja se sap, imprimeixen caràcter. Hi ha un criteri per a classificar les feines consistent en si t’has de dutxar abans d’anar a treballar o ve quan tornes de la feina. No he sabut mai on encaixar-hi la policia…
Superat el tràmit i enfilant ja el camí cap a casa, poso una cançó que m’encanta: “Fix You”, de Coldplay. Hi ha cops que tinc la sensació que els meus caps de setmana, amb o sense controls d’alcoholèmia a la matinada, tenen per banda sonora una melancòlica cançó d’aquest grup.
Amb la música sonant, la meva ment viatja cap enrere en el temps. Recordo comiats en despersonalitzats passadissos d’aeroports, promeses que quan les estàs fent ja saps que no les podràs complir, paraules que saps que et perseguiran durant molt de temps després d’haver-les pronunciat… Tinc la sensació que els darrers anys m’han passat entre l’apatia i la rutina del meu poble i els “check-ins” i “check-outs” dels aeroports i dels hotels i, enmig, el “chicken teriyaki” miniaturizat del menú dels avions.
Aparco el cotxe dins el garatge de casa. Abans de sortir del vehicle, comprovo la pantalla del meu mòbil per enèsima vegada. Res: cap trucada ni missatge, com sempre. Fa tant de temps que ella ja no em diu res que no sé ni per què encara comprovo el mòbil cada nit abans d’anar a dormir. Potser perquè espero ingènuament que ella també ho faci, però no ho fa mai.
Tot i això, a ella li agrairé sempre que s’hagués aturat un moment per pintar amb colors vius una part del meu paisatge emocional i també totes les coses que en vaig aprendre. Em sap greu, és clar que em sap greu, però potser no la trobo tan a faltar a ella en sí mateixa, sinó més aviat a la part de mi que, gràcies a ella, jo vaig poder descobrir. La part del meu jo que romania adormit o latent fins que ella la va tocar per despertar-la. Tot allò que vaig aprendre de mi mateix i com jo em sentia amb ella quan els nostres camins van anar de la mà durant un curt temps.
L’escriptor portuguès Fernando Pessoa ho expressa molt bé quan diu: “Realment mai estimem ningú, estimem només la idea que tenim de l’altre. Estimem un concepte nostre, en el fons ens estimem a nosaltres mateixos”. Potser és així.
I ella, qui és? No sé si realment la vaig arribar a conèixer i a entendre tan bé com jo creia en cada moment. Sí que sé que ella amb els anys ha anat canviant de caràcter, ha tingut diferents ulls color de mel, diferents llavis carnosos, varis tons de cabell i diversos noms: Eli, Maria, Núria, Mireia, Sílvia, Cèlia i Estel.
Hi ha moltes maneres d’estimar i, sigui de forma corresposta o no, estimar és sempre un aprenentatge i per això estimar també és sempre acumulatiu. Des dels meus 31 anys, a mi se’m representa amb aquests noms, tots diferents, però que sempre es refereixen a ella, la mateixa, l’única. És ella qui m’ha ajudat, volent o sense, a que en part jo avui sigui qui sóc i com sóc.
En un dels seus llibres, el publicista Risto Mejide escriu: “Créixer és aprendre a acomiadar-se”. Penso que és una veritat dura però certa, a l’igual com quan es diu que som també el que hem perdut. Perquè tots portem una motxilla a l’esquena, de diferents mides i tipus, que cada vegada pesa més ja que es va omplint dels nostres fracassos, d’expectatives no complertes, de somnis renunciats i de pèrdues i comiats de persones. És el nostre peatge vital, el preu que hem de pagar i és ben nostre.
Pujo les escales de casa a poc a poc i quasi de puntetes, com si s’haguessin de trencar de tan fràgils. Un altre revetlla de Sant Joan passada, una altra nit de dissabte i altre vegada aquestes escales. És com si tot es repetís, com viure inundat per una sensació constant de “déjà vu”.
No heu sentit mai com passen els dies, les setmanes, els mesos, els anys i que tot, absolutament tot, canvia menys vosaltres? No heu tingut mai la impressió que sou només simples espectadors de la pel•lícula de la vostra pròpia vida i no protagonistes? Massa vegades jo sí que ho noto i, sincerament, no sé molt bé com canviar-ho. Potser hauré de trobar el comandament a distància de la meva vida per fer-ho…
Sí que sé, en canvi, com l’addictiva textura de la nostàlgia a la qual massa sovint m’abraço em dóna una falsa sensació de consol, ja que tendeixo a idealitzar el passat, com també fa molta gent. Segurament jo ho faig perquè, dins del meu passat, ella encara hi és. Està allà, com si res hagués succeït, com si l’incendi dins meu no s’hagués produït mai, amb la mateixa mirada canviant als llavis i el mateix somriure trencat als ulls.
Un cop la melancolia se’n va, ella desapareix del meu cap, la perdo, i llavors el present em fot un cop de puny de realisme a la cara per a que confirmi (altra vegada) que avui ella ja no hi és, que no és real i que només existeix quan la meva ment la deixa entrar, en l’hora que els fantasmes aconsegueixen entrar al castell.
Avui d’ella només em queden algunes fotos i postals de viatges, alguns regals signats amb promeses incomplertes, noms de restaurants als quals mai vam arribar a anar, records que encara a vegades em cremen quan passejo per segons quins carrers o places i un bombardeig de converses pendents que se’m barregen amb estrofes de cançons d’en Sabina i amb versos inconnexes dels poemes de Joan Margarit. Massa soroll, massa dubtes i preguntes quan, potser, tot és més senzill i la resposta és tan simple com no preguntar-se el per què, qui sap…
Sento que el campanar de l’església toca mandrosament dos quarts de set del matí. Ja sóc al replà de l’escala i obro la porta del pis de forma maquinal i amb parsimònia, intentant no fer soroll. No ho puc evitar i en Troy, el meu gos, m’ha sentit. Mou la cua amb alegria tot just em veu entrar per la porta. Encara està mig adormit, enroscat sobre el sofà del menjador.
M’assec al seu costat i el començo a acariciar suaument. Ell s’hi posa bé fins que la son el venç altra vegada i acaba per tancar els ulls del tot i adormir-se profundament. “Dorm, Troy, dorm”, li dic en veu baixa quan ja no em sent. Quina sort, penso, perquè ell no porta cap motxilla emocional a l’esquena i perquè quan dorms ja no penses ni sents res, desconnectes de la realitat. Quan dorms fins i tot pot ser que tinguis la sort de somiar i aquest és un dels actes que més ens humanitzen perquè, com va escriure Shakespeare: “Estem fets del mateix material amb què es fan els somnis”.
Deixo el gos dormint (no sé si somiant) al sofà del menjador. Normalment en Troy dorm al terrat, però la nit de la revetlla de Sant Joan és una excepció perquè té pànic als petards. Quan era més petit no li feien res, però ara li fan molta por i es posa molt nerviós quan els sent. Suposo que avui no deu haver passat una molt bona nit. Jo tampoc, però per un altre tipus de petards; uns que no fan soroll però que també exploten i poden deixar-te l’ànima plena de metralla incrustada.
Tres quarts de set. Vaig a dormir, a veure si somio…