La classe política que ha dirigit l’Estat espanyol en els darrers anys ha sigut una de les principals causes de la crisi econòmica que actualment patim (i que alguns experts anomenen estafa) per la seva pèssima gestió i pels nombrosos casos d’incompetència, d’ignorància, de corrupció i de clientelisme que han esquitxat tan el PSOE com el PP.
Una classe política espanyola (i catalana) sorgida de la cultura pseudo democràtica de la Transició després de 40 anys de dictadura franquista, que en els últims anys ha dut a terme reformes, ha promogut lleis i polítiques amb la interessada connivència, sinó complicitat, d’alguns dels grans banquers i empresaris d’Espanya, sobretot d’aquells relacionats amb el sector de la construcció que va gestar la bombolla immobiliària.
Arribats a aquest punt, avui ens trobem amb una paradoxa: la classe dirigent espanyola és una de les causes de la crisi i alhora també un dels principals obstacles i frens per poder-ne sortir, perquè els dirigents polítics posen pals a les rodes quan segueixen pensant i fent polítiques només amb visió electoralista i de partit, preocupats només per la poltrona que han de mantenir, i no ho fan amb la necessària visió de país que caldria en les circumstàncies actuals.
Però prou de queixa i de protesta i passem a la proposta; quines sortides hi ha per resoldre aquesta situació? Crec que hi ha dues opcions:
Primera: plantejar una estratègia de desobediència civil contra el Govern central, de resistència passiva no violenta contra l’Estat a través de manifestacions i d’una vaga general total i indefinida per fer pressió a la classe dirigent que l’obligui a canviar les seves polítiques. Això és molt fàcil de dir i queda molt bé, però ho veig difícil de realitzar i poc útil, tot i que alguns sectors del moviment dels indignats del 15 M ja han dut a terme iniciatives semblants.
Segona: si falla la primera opció, potser seria hora de començar a plantejar-se seriosament la lluita violenta contra l’actual classe política i econòmica dominant que en bona part ens ha dut aquesta crisi que ara paguem tots. Sí, ho heu llegit bé, no em mireu així. Per què penso que potser caldria la violència arribat a un cert punt? Doncs perquè aquells que ara tenen el poder en un sistema econòmic, polític i social que els beneficia i amb un statu quo actual que ja els va bé, no crec que tinguin interès ni que vulguin canviar la situació ni cedir part de la seva quota de poder només perquè la majoria de la població els ho demana pacíficament. Els que ocupen “l’establishment” no duran a terme canvis dins el sistema que els farien perdre beneficis i privilegis. No establiran reformes que els perjudiquin perquè no es tiraran pedres al propi teulat.
En conseqüència, les elits polítiques i econòmiques no acceptaran de forma pacífica canviar l’equilibri de forces actual on ara hi surten guanyant per establir un nou ordre on no hi guanyarien tant i, per tant, per a que això passi, caldria pressionar-los i obligar-los a fer-ho, o bé treure’ls del poder. I, si cal, amb violència.
No us estranyeu perquè, si bé és ben cert que l’estratègia de la no violència ha funcionat en alguns casos (Gandhi amb la independència de la Índia, Martin Luther King i la lluita pels drets civils als EUA, Lech Walesa contra el règim comunista a Polònia o Nelson Mandela pel final de l’apartheid a Sud-àfrica), també és igualment cert que la tàctica d’usar la violència ha fet possible la majoria dels grans canvis de la història de la humanitat. Penseu sinó en: la revolució americana de 1776, la francesa de 1789, la revolució russa de 1917, etcètera. Cadascuna d’elles va ser un terratrèmol que va alterar l’ordre polític, econòmic i social existent de forma definitiva, va ser un punt de no retorn, un canvi de paradigma.
Quedi clar que jo crec en l’ús primer del diàleg i de la via pacífica per resoldre els conflictes (en part per això he treballat a les Nacions Unides), però també considero que l’aplicació de la violència pot estar justificada en determinats casos i que, per tant, no es pot negar de forma categòrica, ja que és una estratègia que no es pot descartar com a últim recurs i sota determinades condicions.
Per a legitimar-la, convé abans trencar dos mites sobre la violència:
Primer mite: el que diu que el fi no justifica mai els mitjans. Això és fals. Què, si no el fi, pot justificar els mitjans? Només el fi pot justificar-los i és l’únic que pot fer-ho. Això no vol dir que el fi sempre justifiqui els mitjans, però a vegades sí que ho fa i és l’únic que pot fer-ho, cosa molt diferent a negar categòricament l’ús de la violència. El què cal fer, i no dic que sigui fàcil, és establir un criteri i unes condicions en les quals el fi justifiqui els mitjans. (Més avall explico les condicions que penso que poden justificar l’ús de la violència).
Segon mite: el que diu que la violència no està mai justificada i que un conflicte no es pot resoldre mai per la via militar. També és fals i només cal mirar la història. A tots els que defensen aquest mite els preguntaria què haguessin fet en el cas de: la Segona Guerra Mundial quan Hitler va envair Polònia el 1939 o en la guerra de Bòsnia el 1992 o en el genocidi de Ruanda entre hutus i tutsis el 1994 o en el darrer conflicte a Palestina l’hivern de 2008 o en la intervenció militar de l’any passat a Líbia.
En tots aquests exemples una intervenció militar va acabar amb la guerra. És cert que, per desgràcia, van morir molts civils innocents però el conflicte es va acabar i amb ell també els morts. Si s’hagués aplicat l’estratègia pacifista (que massa vegades peca de naïf) hi hauria hagut dues possibilitats: 1)que tingués èxit i el conflicte s’acabés amb menys morts que amb la intervenció militar (tot i que, com passa avui a Síria, en cap dels conflictes anteriors hi havia cap de les parts disposades a dialogar sinó a seguir lluitant) o 2)que no tingués èxit i potser encara hi seguiria la guerra, amb més morts que si hi hagués hagut la intervenció armada.
La via militar òbviament no sempre funciona i a vegades només complica les coses (pensem en, per exemple, els casos de la intervenció a l’Afganistan el 2001 i a l’Iraq el 2003) però no per això la opció militar ha de ser descartada sistemàticament.
Cal remarcar que l’ús de la violència o la intervenció militar pot servir per aturar una guerra, però no per imposar i construir la pau, que és una cosa molt diferent. La pau no és només l’absència de guerra, és quelcom més i, per tant, com han mostrat els conflictes de l’Afganistan i de l’Iraq, no es pot imposar la pau només per la força de les armes, tot i que aquestes a vegades són condició sine qua non per assolir aquest objectiu. Per això defenso que, en determinades condicions, la violència pot ser condició necessària i no suficient per assolir la pau en un conflicte, la qual ha de venir també de la mà d’un procés polític que involucri a tots els actors un cop ja s’hagi pogut aturar el conflicte, si cal, usant la violència.
La llibertat no és gratuïta, no és un regal o un do que se’ns dóna sinó que és un premi, una recompensa que hem de lluitar per guanyar-nos i, com a tal, té un preu que cal pagar, a vegades i si cal, amb la força de les armes.
El punt clau és saber quines condicions justifiquen la violència. En aquest sentit, considero que calen tres requisits per usar la violència de forma legítima:
1)La causa per la qual s’usa la violència ha de ser justa i reconeguda com a tal per part d’observadors internacionals, neutrals i independents (per exemple, quan s’intervé militarment per aturar crims de guerra, crims contra la humanitat, casos de genocidi o per protegir la població civil en un conflicte).
2)La decisió d’usar la violència l’ha de prendre una autoritat legítima definida per la Llei (ara bé, en el cas d’un govern dictatorial o d’un govern democràtic però que no compleix el contracte social que estableix amb els ciutadans als quals governa, aquests tenen el dret legítim de revelar-s’hi perquè, quan l’autoritat ha perdut la seva legitimitat, la sobirania recau més que mai en el poble i llavors la causa per la qual aquest pot lluitar és una causa justa que està per sobre de la seva lleialtat al govern).
3)Per usar la violència s’han d’haver esgotat primer tots els altres mitjans i vies, la força només s’ha d’usar com a últim recurs. Alguns diran que l’ús de la força armada representa el fracàs de la política. Jo crec més que la guerra és la continuació de la política per d’altres vies; la guerra és la situació política en la qual persones que no es coneixen es maten en nom de persones que sí que es coneixen però que no es maten.
Conflictes com els de Ruanda, Bòsnia o Líbia complien aquests tres requisits i, per tant, eren guerres en les quals l’ús de la força estava justificada.
Em pregunto si en el cas del moviment dels indignats que lluita per canviar el sistema polític i econòmic que ens ha dut la profunda crisi actual, si ho fes usant la violència, podria estar justificada segons els criteris anteriors? Que cadascú en tregui les seves conclusions…
Un altre debat de fons és el de definir què és i què no és violència. N’hi ha de molts tipus i formes i provocada per diferents motius. No només és violència les guerres, les baralles o les tortures. Mahatma Gandhi va dir que “la pobresa és la pitjor forma de violència”. Completament d’acord. I no és també una forma de violència, per exemple, que hi hagi un 50% d’atur entre els joves espanyols? o les pensions de merda que cobren moltes vídues? o no jutjar cap dels polítics corruptes que han malbaratat diners públics ni cap dels grans banquers que han col•laborat a la situació actual de crisi? O donar milers de milions (diners públics pagats per a tothom) per rescatar els bancs mentre es retallen els serveis públics de salut i educació i els bancs desnonen milers de famílies a tot l’Estat? (Bankia, el banc que amb la seva fallida simbolitza la crisi bancària espanyola, és una de les entitats que està fent més desnonaments a tot l’Estat). O no és també una forma de violència que molts banquers cobrin suculents sous i indemnitzacions milionàries quan els acomiaden quan hi ha tantíssima gent que no és ni mileurista? O no és violència també que 1 de cada 7 persones al món no tingui res que posar-se a la boca en tot el dia? O que els pressupostos en defensa dels països occidentals superin les seves contribucions per combatre la pobresa i eradicar la fam?, etc.
Reitero que estic en contra de la violència, però en contra de tot tipus de violència i no només d’aquella que ja ve etiquetada i definida interessadament com a tal pel discurs del políticament correcte repetit com un mantra des dels altaveus del poder polític i econòmic dominants. Estic totalment a favor de resoldre els conflictes per la via pacífica, a través del diàleg, de l’entesa i del pacte, però també defenso el dret a poder fer servir la força com a últim recurs un cop ja hem esgotat la resta de vies i sota les condicions que la justifiquen.
No sempre es pot resoldre un conflicte pacíficament (mireu el cas de Síria sense anar més lluny) i cal usar la violència per aturar-lo. Ara bé, la meva defensa de la legitimitat de fer servir la violència en determinades condicions ben acotades no ha de devaluar ni de rebaixar l’objectiu primer i principal al qual hem d’aspirar en la resolució dels conflictes: no justificar tan la força sinó fortificar més la justícia.