No. Aquest no és un altre text sobre els bancs, ni sobre la situació econòmica, ni sobre la crisi/estafa que patim de la mà d’alguns banquers i polítics, incompetents i sense escrúpols, que segurament ja haurien d’estar a la presó. Sí que, en certa manera, el text parla d’hipoteques, de les que no es firmen però que potser són molt més importants que les dels bancs.
A la vida prens decisions. Tots ho fem, tots ho hem de fer. Algunes vegades perquè vols i d’altres perquè no tens més remei. El més important és que intentis ser sempre tu el qui decideix i que no ho facin els altres (ni les circumstàncies) per tu.
Com tothom, he pres les meves decisions i, com tothom, algunes seran correctes i d’altres equivocades. En el moment de prendre-les ho vaig fer lliure i conscientment, valorant la opció que em semblava la més adequada en cada moment.
No em sap greu (tampoc crec que servís de res) i la tàctica del ressentiment és totalment inútil. Reconec però que la distància i la perspectiva que et van donant els anys i amb la qual ara puc mirar enrere, a través del retrovisor de la meva vida, canvia el balanç que avui en faig. El meu balanç, des de que vaig començar la universitat a Barcelona ja fa uns 12 anys, és avui negatiu. Sí, he arribat a la conclusió que segurament em vaig equivocar en algunes decisions importants que vaig prendre en aquell moment, però això només ho podria saber i valorar ara, un cop passats uns anys.
Des de que vaig començar els estudis; primer de Físiques que van durar pocs mesos, després d’Història, amb flirtejos amb la Filosofia, fins a fer el pas a Periodisme i ara acabar fent un Màster en Relacions Internacionals, em vaig centrar quasi exclusivament en l’àmbit de la meva vida acadèmica. Pensava llavors (ingenu de mi!) que un cop acabats els estudis podria tenir una feina que m’agradés i m’omplís. Vaig decidir centrar-me en estudiar i treballar, en la vida estudiantil i la professional, primer a Catalunya i després, quan en vaig tenir l’ocasió, a d’altres països.
Així, vaig deixar de banda les possibles relaciones de parella (quatre) que podia haver tingut i que no vaig voler que fossin. M’hagués pogut enamorar de la primera noia passejant pels carrers del Barri Vell de Girona. A la segona la vaig deixar amb llàgrimes als ulls i una polsera meva penjant del seu canell en un carrer de Vic una nit freda de gener abans que jo marxés a Sud-àfrica. La tercera també va acabar plorant quan vaig acomiadar-me d’ella per anar-me’n a Israel i l’última va veure com l’allunyava de la meva vida perquè jo marxava a Nova York.
Sé que no decidim quan ni com ens enamorem, però tinc la sensació que vaig sacrificar la meva vida sentimental per l’acadèmica i professional i potser aquesta decisió va ser equivocada perquè no va funcionar-me.
Dotze anys després, després d’haver pagat un elevat peatge emocional, miro enrere i m’adono que no tinc cap de les dues coses: ni una vida professional ni una vida sentimental plenes. A vegades em sento sol, buit, assecat per dins, despullat perquè ja no puc fer servir més màscares per enganyar-me i seguir dissimulant com si no passés res.
Em noto amarat per una sensació de fracàs, de derrota, de frustració, de decepció i de desil•lusió amb mi mateix perquè noto que m’he fallat. Em vaig equivocar i segurament aquesta ha sigut la cagada més gran (per ara) de la meva vida.
Tinc 32 anys (33 en faré al desembre) i em trobo sense feina, sense horitzons de tenir-ne, sense projectes definits i sense ni un duro. Vivint amb els pares i dels pares, a casa seva i depenent d’ells, i estudiant un Màster amb companys (tots fantàstics) a la majoria dels quals trec dos Jocs Olímpics d’edat.
Si la vida fos un rellotge, noto que vaig a deshora, descompassat, que ja faig tard. No visc la vida que fa 10 anys pensava que viuria, quan llavors tenia l’edat que tenen ara molts dels meus companys de Màster. La meva vida avui no és com pensava que seria i em sento enganyat, perdut, desconcertat.
Alguns amics m’han dit que això em passa perquè “no has triomfat”. Sincerament, no sé què vol dir aquesta frase perquè, per a mi, el concepte èxit no està relacionat amb poder comprar moltes coses materials, guanyar molts diners, tenir el reconeixement de la gent, etcètera. No. Per a mi l’èxit és tan senzill (i tan difícil) com viure una vida alineada amb els propis valors, amb la curiositat de seguir aprenent, amb les ganes de seguir creixent com a persona, de voler compartir més coses amb els altres i d’estimar, sigui a la parella, a la família o als amics.
També entenc que els significats d’èxit i de fracàs estan íntimament relacionats amb les pròpies expectatives que posem sobre les coses, sobre els altres, sobre nosaltres mateixos i sobre la vida que voldríem viure. Sent conscient de tot això, ja fa temps que penso que potser no sóc avui la persona que creia que seria i això fa que estigui acollonit perquè m’adono que potser ja mai ho seré. Sí, me la vaig jugar prenent unes decisions i vaig perdre. Ja és hora d’assumir-ne les conseqüències.
Em vull creure la frase (em sembla que l’hi he llegit a en Risto Mejide) que diu que créixer i madurar és aprendre a acomiadar-se. És saber dir adéu a persones, a llocs, a instants que hem estimat, perquè avui jo també sóc tot allò que he perdut.
Hi ha dies però que em miro al mirall, intentant no centrar la mirada en les meves incipients entrades, amb la sensació d’haver tirat ja la tovallola. En aquell instant, dins el “mono” de nostàlgia que ho inunda tot i amb el cap sota la dutxa, no puc evitar pensar en com haurien sigut aquests darrers 10 anys de la meva vida si hagués acceptat alguna de les quatre noies que he tingut més a prop i que m’han ensenyat (volent-ho o no) tant de mi mateix. No puc tornar enrere i canviar les decisions que ja vaig prendre; sí que puc, almenys, dir a elles que… ho sento.
I no puc o no sé fer-hi més perquè la partida de pòquer de la vida segueix i el crupier continua repartint noves cartes a cada jugada. No podem retirar-nos de la taula de joc. Hem de seguir apostant. Però, sisplau, no feu un “all in” i us ho jugueu tot com vaig fer jo. No ho feu perquè, al final de la partida, quan el casino tanca, sempre guanya la banca, la puta banca.