No sé vosaltres, però a mi ja em cansa una mica tot això… i mira que sóc periodista! Massa vegades se’m fa pesat escoltar o llegir a les notícies les declaracions de polítics a favor i en contra de celebrar un hipotètic referèndum d’autodeterminació sobre la independència de Catalunya.
Veus a la televisió, amb puntualitat quasi diària, com els dirigents polítics catalans (i alguns de Madrid) de tots els partits desfilen davant dels micròfons acolorits i afamats dels mitjans de comunicació. És un exercici de fals “periodisme” de declaracions, de rèplica i contra-rèplica, del “i tu més” que es llancen uns contra els altres, un excés de consignes i d’eslògans a vegades populistes, de poques dades fiables i de menys arguments ben fonamentats.
Uns diuen que estan a favor del referèndum, d’altres que no i uns altres (CiU i PSC) sembla que canvien el discurs dia sí i dia també perquè els primers tenen un conflicte intern d’interessos i els segons una crisi d’identitat.
Penso que l’anomenat debat sobre el dret a celebrar un referèndum (o consulta) sobre la possible independència de Catalunya no existeix perquè no és un debat com a tal i per tant no s’hauria d’establir en aquests termes.
El que passa és que alguns polítics, amb els seus interessos partidistes de curt termini (no solen mirar més enllà de les properes eleccions) han embolicat la qüestió convertint-la en un fals debat polític perquè esperen treure’n rèdit electoral i/o quota de pantalla al telenotícies.
Com a tal, però, aquest debat no existeix ja que la qüestió sobre el dret a fer el referèndum és i ha de ser eminentment jurídica i no pas política. I aquí ja no hi ha debat possible perquè la qüestió es mostra de forma insultantment clara, de sentit comú m’atreviria a dir.
En el fons de tot hi ha la dicotomia bàsica entre allò que diu la Constitució espanyola actual de 1978 i el dret a l’autodeterminació de Catalunya (anomenat aquí dret a decidir). És la llei contra la democràcia, la legalitat versus la legitimitat.
Si hi ha una llei (la Constitució espanyola en aquest cas) que estableix que l’exercici de la democràcia (celebrar un referèndum en base al dret a l’autodeterminació) és il·legal, llavors aquesta mateixa llei és antidemocràtica. És lògica pura, punt.
Per què? Perquè la democràcia, que no oblidem que vol dir “el govern del poble”, és més important que la llei. I per què ho és? Doncs perquè en els estats que s’auto-anomenen democràtics, i més com en el cas d’Espanya que està dins de la Unió Europea, és i ha de ser precisament la democràcia la que defineixi el marc legal de la societat i no la llei (com la Constitució espanyola) la que determini la voluntat democràtica de les persones o d’un poble.
Entre els contraris o crítics al dret a celebrar un referèndum d’autodeterminació és habitual el comentari que diu que, en el cas de fer-lo, haurien de ser tots els espanyols els qui votessin perquè, segons la Constitució, la sobirania nacional (espanyola) rau en el poble espanyol.
Aquesta és la llei estatal, és el que diu la legalitat espanyola, però a nivell internacional existeix el dret a l’autodeterminació dels pobles contemplat en la Carta fundacional de les Nacions Unides de 1945, signada per Espanya el 1955 quan va convertir-se en Estat membre de l’ONU. Aquest principi estableix explícitament que només tenen dret a decidir i per tant a votar els habitants de la regió que es volen independitzar de l’Estat al qual de moment pertanyen.
El Dret internacional reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles com un dels principis del sistema jurídic internacional sota el paraigües de Nacions Unides i és un dret reconegut en: tractats internacionals (com la Carta de Nacions Unides), en resolucions de l’ONU, en la pràctica internacional dels Estats i en pronunciaments de la Cort Penal Internacional de la Haia, com el cas del reconeixement de la independència unilateral de Kosovo de Sèrbia l’any 2008.
El dret a l’autodeterminació, com a part integrant que és de la legalitat internacional, està doncs jurídicament per sobre de la llei, de la Constitució i de la legalitat de qualsevol Estat que, com va fer Espanya fa més de 50 anys, hagi signat la Carta i els tractats internacionals de l’ONU. No respectar això seria caure en la incoherència i, encara pitjor, en la il·legalitat internacional.
Aquesta és la teoria i com a tal n’existeixen precedents perquè ja s’ha aplicat en vàries ocasions: en els dos referèndums d’autodeterminació que s’han celebrat el 1980 i el 1995 al Quebec, només van votar els quebequesos i no tots els habitants del Canadà. El mateix va passar en el referèndum d’independència de Montenegro de Sèrbia l’any 2006 i el mateix passarà el 18 de setembre de 2014 quan es celebri el d’Escòcia, on només votaran els escocesos i no tots els ciutadans del Regne Unit.
Imaginem ara per un moment que Espanya volgués marxar de la Unió Europea o volgués sortir de l’euro per intentar recuperar així la seva tocada economia. Fem-nos aquesta pregunta: el govern espanyol acceptaria que la decisió de sortir o no de la UE o de l’euro la decidissin per votació tots els Estats membre (que són 27) de la Unió Europea? O en canvi en aquest cas sí que defensaria que la decisió depengués del que votessin només els ciutadans espanyols? Em sembla que tots sabem la resposta.
El que val per a Espanya, també val per a Catalunya. No pot haver-hi una doble vara de mesura, ni jugar la partida amb un as sota la màniga, ni poden canviar-se les regles del joc durant el partit. De fer això, a casa, sempre n’hem dit fer trampes.
La relació entre Espanya i Catalunya em recorda cada vegada més la d’una parella en la qual un dels dos vol deixar de ser-ho. Una parella on la noia (Catalunya) porta anys aguantant els abusos, els insults, la falta de respecte i les males maneres del noi (Espanya), fins un dia que el noi es desperta sol al dormitori i s’adona que la noia just acaba de marxar del pis sense dir-li res.
Ell, vestit només amb calçotets i camiseta imperi, salta del llit i surt del pis corrent per trobar-la. Baixa les escales de dos en dos i veu a la noia arrossegant una maleta de rodes i que ja està sortint pel portal de l’edifici.
El noi la crida. “Canviaré, et prometo que canviaré i que a partir d’avui tot serà diferent. T’estimo, torna, no em deixis!”, li suplica amb veu tremolosa des del portal.
La noia, que ja és al carrer, es gira, el mira fixament als ulls i li respon movent el cap de forma negativa: “Jo t’estimo, però com amic” (frase que moltes persones porten gravada en el seu ADN i que et deixa clavat a terra el primer cop que te la diuen). I afegeix ella sense dubtar: “Fa temps que em vas dir que canviaries però no ho has fet… Ara ja és massa tard”.
La noia es gira i segueix caminant carrer amunt, mentre la seva maleta de rodes es perd entre les cames dels vianants.