Des de la planta 36

Dijous, 22 de desembre de 2011. Veia aquesta data molt llunyana, però el temps aquí m’ha passat volant! Avui alguns afortunats estan celebrant que els ha tocat la grossa de Nadal (els meus pares no m’han trucat, això vol dir que no ens ha tocat res) tot i que les tres coses més important per a mi a la vida: la salut, els amics i l’amor, no es poden comprar amb diners.

Fa poc que he acabat la pesada tasca de fer la maleta. He calculat, més o menys, no passar-me dels 23 quilos reglamentaris (el món de les companyies aèries i les seves regles es mereixerien un bloc també!) i d’aquí poc sortiré cap a l’aeroport John F. Kennedy, un dels tres aeroport de Nova York, per agafar l’avió. És un vol directe: 7h i 55 minuts sobrevolant l’oceà Atlàntic, en classe turista, veient sèries com “How I met your mother” i amb “chicken teriyaki” al menú de sopar, de tornada a Barcelona.

Des de petit que sempre m’ha agradat molt el ciclisme (gràcies a mon pare que m’ho va inculcar) i penso que la vida és com el Tour de França: és una mena de cursa per etapes i avui se’n tanca una i en comença una altra de diferent i aquest bloc també ho fa.

Vull agrair-vos els comentaris, reflexions i correccions que m’heu fet arribar al llarg d’aquests mesos: moltes gràcies! M’hagués agradat escriure més i de forma més freqüent, però entre la feina a l’ONU i el ritme de vida de NYC, he ho fet tan bé com he pogut o sabut. Espero, però, poder seguir explicant-vos històries, aquest cop ja des d’un altre lloc que no serà NYC.

Ara estic sol a l’apartament i ja em conec el ritual que seguiré: em miraré per darrera vegada la que ha sigut la meva habitació, deixaré les claus del pis sobre la taula de la cuina i sortiré de l’apartament tancant la porta lentament, com sense voler. Sortiré amb la maleta i la bossa del portàtil al carrer, on el fred ja glacial de l’hivern novaiorquès em saludarà a la cara.

Agafaré un taxi (amb conductor pakistanès, per suposat!) i baixarem les avingudes guarnides de Nadal fins a la Pennsylvania Station, des del carrer 124, a Harlem, fins al 34, a Midtown, al costat del Madison Square Garden on juga l’equip de NY de la NBA, els New York Knicks.

A Penn Station agafaré el tren cap al JFK. Quan el tren surti del túnel un cop arribi a Brooklyn, miraré enrere per la finestra per veure com la silueta dels gratacels de Manhattan mossega el cel de Nova York i, entre ells, el de Nacions Unides… “Ha valgut la pena. Gràcies per tot i arreveure, companys”. I d’aquí fins al sopar amb “chicken teriyaki” d’estil minimalista a
l’avió de Delta Airlines.

Diuen que madurar, que créixer és aprendre a acomiadar-se, però jo dec haver de madurar molt perquè no se’m donen gaire bé els comiats. Cada vegada em costa més i m’agrada menys dir adéu, per això, m’agradaria citar unes paraules de l’escriptor català Joan Teixidor sobre Nova York que resumeixen molt bé els meus sentiments avui cap aquesta ciutat:

“El destí de les grans ciutats sempre ha estat aquest. Ja no són exactament del país del seu assentament, sinó que es converteixen en capitals del món. Qui coneix només Nova York s’equivoca si s’imagina que ja coneix els Estats Units. Aquesta ciutat fabulosa, absurda i tan misteriosament lírica ha d’ésser referida a ella mateixa. No hi ha cap dubte que en el seu resultat final és profundament americana. Però també és cert que el fruit d’aquest esforç ingent se li escapa de les mans i en un cert sentit ens pertany a tots. Al capdavall, a Nova York, a desgrat de les seves incomoditats evidents, ens trobem tots a casa.
Per això mateix aquesta ciutat tan enorme, selva de ciment i de ferro, hi ha un moment que té intimitat misteriosa i, també, una dolcesa sorprenent. Encara que sembli una paradoxa, recordo de Nova York hores silencioses, crepuscles romàntics, una pau acollidora en una cantonada perduda”. Ho firmo paraula per paraula.

Nova York: t’ho he dit ja passejant-te més d’una vegada que ets massa bonica per estar-s’hi sol. També ja saps que t’he estimat i t’he odiat, però mai m’has deixat indiferent. Ets com una ex xicota que has estimat i, com ella, ja formes part de la motxilla que sempre porto amb mi i on hi vaig posant les experiències de la meva vida.

Cuida dels teus parcs, dels teus ponts, dels teus barris i sobretot de la seva gent. Fins a la propera, capital del món!

PD: Ah, i Bon Nadal a tothom!

Diuen que parlant la gent s’entén, oi? Doncs bé, ja fa temps que hi ha un seguit d’expressions i de paraules que són quotidianes al meu vocabulari laboral i que tinc ganes de parlar-ne.

Sabent que la realitat és sempre molt complexa, dinàmica i canviant i que presenta una àmplia tonalitat de grisos que fa que res sigui mai tot blanc o negre, en aquest post m’agradaria explicar-vos en forma de diccionari (una forma simple i també simplista, sí) alguns d’aquests conceptes i frases que em trobo en el meu dia a dia a Nacions Unides.

Jo l’anomeno el “Diccionari diplomàtic onusià”: una petita mostra d’expressions per sobreviure treballant a Nacions Unides i per entendre què hi ha exactament al darrera de les paraules i quines intencions s’hi amaguen a vegades. En diplomàcia, i l’ONU n’és el temple, és clau saber llegir entre línies… i per què, com va dir l’escriptor nord-americà Mark Twain: “Tots som com la lluna, amb una cara que no mostrem mai”.

-A-
-Afganització: vol dir cedir la sobirania a les autoritats afganeses, iniciar la transició de poder. Marxem per potes de l’Afganistan perquè és un “marrón” que ningú sap com solucionar.
-Ambaixador reunit en una reunió: no et vol rebre.
-Ambaixador que continua reunit en una reunió: no et vol rebre i no insisteixis més, pesat.
-Atemptar contra la seguretat internacional: que va en contra dels interessos dels Estats Units i dels seus aliats.

-B-
-Becari/ària: persona que sol tenir menys de 30 anys, altament qualificada i preparada, que treballa molt però no cobra res. A Nacions Unides, com sol passar a tots els llocs governamentals i oficials, quan més llarg és el càrrec que un té menys es treballa i viceversa: si el teu càrrec és curt, penques molt.

-C-
-Carisma: allò que no té (ni tindrà mai) el Secretari-General de l’ONU Ban Ki-Moon, ni en José Montilla. Sinònim de carisma: Pep Guardiola.
-Codi de vestimenta no adequat: posa’t una americana i una corbata.
-Comissió d’investigació: “paripé” que es munta sobre un fet quan no es té ni idea de per què ha passat. Normalment, i perquè així es decideix prèviament, o no s’arriba a cap conclusió satisfactòria o se n’arriba a una ja d’interessada.
-Consultes a porta tancada del Consell de Seguretat: aquí és on es talla el bacallà i ningú pot saber de què parlen els ambaixadors ni què es decideix.
-Credibilitat: el que ha perdut el president dels EUA Barack Obama, la vella guàrdia del PSC o els informatius d’Intereconomía, per posar tres exemples.
-Crisi econòmica: situació que es dóna quan els bancs de Wall Street no guanyen tants diners com l’any passat. No es que perdin beneficis, en guanyen menys i prou.

-D-
-Danys col•laterals: víctimes civils mortes per error (en principi).
-Desestabilitzar una regió: perill que un govern acabi oposant-se als interessos dels Estats Units i els seus aliats en una zona concreta del món.
-Dictador: governant que vulnera els Drets Humans però que, a diferència del “soci comercial” o “aliat geoestratègic” d’Occident, no és favorable als interessos dels Estats Units i els seus aliats. Si n’és favorable, llavors és només un “soci comercial”… El que era abans Gaddafi.
-Dret d’Israel a defensar-se: a vegades és terrorisme d’Estat i, fins i tot, crims de guerra (com en la darrera guerra de Gaza a finals del 2008, principis del 2009).
-Drets Humans: articles escrits en una Declaració Universal que es posen a la boca tots els governants sempre hi quan sigui per afavorir els seus interessos. Si no, ni en parlen.
-Dret de veto: mecanisme clau en la presa de decisions del Consell de Seguretat. Res de democràcia, les grans potències fan el que volen segons els seus interessos, que per això van guanyar la Segona Guerra Mundial contra els nazis i van fundar la ONU a la seva manera.

-E-
-Estat fallit: estat on Occident no ha parat d’intervenir-hi.

-G-
-Genocidi: matança d’un grup determinat de persones que pertanyen totes a la mateixa ètnia, religió o cultura. Acostumen a passar en països on no hi ha petroli i propers a la línia de l’Equador.
-Guerra: conjunt d’actes violents, normalment de naturalesa política o econòmica, en el qual un grup de persones uniformades que no es coneixen es maten en nom de persones que sí que es coneixen però que no es maten (i no van uniformades).

-H-
-Heroi: persona que ha combatut en una guerra i l’ha guanyada o bé l’han matat a ell, però el seu bàndol és el vencedor del conflicte.
-Història: el relat que escriuen els guanyadors de les guerres i que esdevé la versió oficial (i interessada) dels fets.

-I-
-Indignats: una banda de “perroflautas” que només saben fer el manta, fumar herba i queixar-se… però compte, no fos cas que acabessin sent un perill pel statu quo que beneficia i convé als poderosos.
-Intervenció humanitària: normalment sol ser una excusa que es fa servir per intervenir militarment en un país, governat per un dictador que reprimeix la seva pròpia població, però on sol haver-hi també petroli que interessa a les grans potències.

-M-
-Mantenir la pau i la seguretat internacionals: dur a terme polítiques i accions que siguin sempre favorables als interessos dels països occidentals, amb els EUA al capdavant.

-N-
-“Nosaltres, els pobles…” (primera frase de la carta fundacional de la ONU): “Nosaltres, els governs dels països més poderosos (militar i econòmicament) sobretot els EUA i els seus aliats, guanyadors de la Segona Guerra Mundial…”

-P-
-Propaganda: es tendeix a anomenar-se així a tota informació contrària als interessos dels Estats Units i els seus aliats, independentment de la procedència de la informació (ex: WikiLeaks o Aljazeera).

-R-
-Realpolitik: versió de la política que considera que aquesta només es basa en interessos i no pas en valors o principis compartits. Sinònim: hipocresia política.
-Rebels: aquells que lluiten contra els enemics dels Estats Units i dels seus aliats. Ja se sap: l’enemic del meu enemic és el meu amic.
-Resistent: persona que s’oposa violentament a un govern que és contrari i enemic dels Estats Units i els seus aliats.
-Reunió oberta del Consell de Seguretat: podreu escoltar el que nosaltres, ambaixadors, volem que escolteu perquè les coses realment importants ja les hem decidit a porta tancada abans i no les sabreu mai.
-Roda de premsa: a mi, polític, m’interessa pels motius que sigui (a vegades és per distreure l’atenció…) explicar-vos a vosaltres periodistes això que us dic ara i res més. Ho sento, però no tinc temps per respondre preguntes.

-S-
-SCR: “Security Council Resolution” (Resolució del Consell de Seguretat): mesura d’obligat compliment (menys si ets Israel, protegit pels EUA) que el Consell de Seguretat imposa a determinats estats.
-SRSG: “Special Representative of the Secretary-General” (Representant Especial del Secretari- General de l’ONU): càrrec polític i de confiança (no necessàriament per mèrits professionals) molt ben remunerat i amb bitllets d’avió sempre en primera classe.

-T-
-Terrorista: també s’anomena així a la persona que ha combatut en una guerra i l’ha perduda, normalment lluitant contra els interessos dels Estats Units i dels seus aliats.
-Tractat de Pau: s’anomena així l’acord que posa fi a les hostilitats entre els diferents bàndols en una guerra, però la pau no és només l’absència de guerra.
-Transició democràtica: tutel•lar el govern d’un estat per a què acabi sent favorable als interessos dels EUA i els seus aliats. Terme actualment molt de moda en el món àrab.

-U-
-UNHQ: “United Nations Headquarters” (seu de les Nacions Unides): edifici situat a la primera avinguda i entre els carrers 42 i 46 de Midtown Manhattan, a Nova York, on encara s’intenta mantenir en l’escena internacional el vell i obsolet statu quo i l’equilibri de forces que va sorgir de la Segona Guerra Mundial.
-UNSC: “United Nations Security Council” (Consell de Seguretat de l’ONU): organisme principal de Nacions Unides on qui talla el bacallà (i tenen molt poques ganes i cap intenció que això canviï) són sobretot els països occidentals vencedors de la Segona Guerra Mundial. Sinònim: anacronisme.
-UNSG: “United Nations Secretary-General” (Secretari-General de Nacions Unides): càrrec polític, només amb autoritat moral a l’hora de la veritat, i que les grans potències utilitzen com un titella quan convé pels seus propis interessos.

Personalment, la sensació que tinc a vegades a la ONU és que les paraules no diuen el que volen que diguin aquells que les pronuncien… com deia el filòsof austríac Ludwig Wittgenstein: “Els límits del nostre món són els límits del nostre llenguatge”.

Però és precisament quan res és el que sembla quan els petits detalls i els matisos importen més. Ara bé, us confesso que hi ha dies que em venen ganes de posar-me una jaqueta negra de cuir, unes ulleres de sol i prendrem la pastilla vermella de la pel•lícula Matrix…

Jo estrenava llavors el meu primer cotxe, un 4×4 de tercera mà i començava a sortir a les nits els caps de setmana. M’agradava molt una noia, però ella, sabent-ho i amb bon criteri, m’ignorava completament. Tenia més cabell que ara (però menys ironia) i les hormones m’estiraven per tot arreu (bé, això potser no ha canviat tant…).

En aquells anys estudiava el que era el curs preparatori per a fer la selectivitat i poder cursar una carrera a la universitat: el C.O.U., la vessant de ciències pures (per coses de la vida, després vaig veure la llum i vaig acabar estudiant lletres, que és on s’aprenen les coses que ens fan sentir realment vius i lliures).

Aquest era el meu món quan tenia 18 anys, quan també vaig rebre una carta molt pomposa del Ministerio de Defensa. Una carta que em va acollonir una mica perquè deia que, si no presentava la documentació necessària per excusar-me’n, “se incorporará a filas en seis meses”. Sí, em cridaven per anar a fer la mili (un servidor ja té uns anyets i llavors encara era obligatòria).

Després del carnet de conduir i de poder entrar a totes les discoteques, aquella era la tercera mostra, per a mi innecessària, que jo ja havia arribat a la majoria d’edat.

No m’entusiasmava gens la idea de poder formar part del prestigiós i llegendari exèrcit espanyol, autor de gestes castrenses glorioses com la de la illa del Perejil, ni la idea de defensar la unitat de la mare pàtria que alguns independentistes bascos i catalans, segons deia el govern d’Aznar de llavors, amenaçaven amb trencar.

El tema militar sempre m’ha fet força urticària i quan sento ferum d’uniforme caqui, d’armes i de caserna, la cosa no va amb mi. Mai he entès això de no poder dialogar les coses, d’obeir ordres sense raonar-les ni poder preguntar (potser per això he acabat sent periodista…), ni les desfilades amb cabres pel mig, ni les maniobres, ni el fet de besar una bandera (la que sigui) que et posen a les mans i que tu no has triat, ni tampoc mataria o moriria pel meu país (sigui quin sigui) perquè tampoc decideixes on neixes.

No m’agraden els exèrcits, ni les armes, gens, però sí que sempre m’ha interessat el tema del comerç internacional d’armes. Saber qui mou els fils d’aquest comerç internacional (legal, però poc ètic i i transparent perquè no ocupa mai els grans titulars dels mitjans) i qui són els principals beneficiaris d’aquest negoci que mou bilions d’euros cada any a tot el món.

En aquest sentit, avui he de parlar directament del nucli de Nacions Unides, del seu organisme més conegut, citat i important de tots: el Consell de Seguretat de l’ONU. Segurament n’heu vist imatges per televisió: una gran taula semicircular amb tot de persones assegudes al voltant, tot molt ordenat i formal.

El Consell de Seguretat està format per 15 països, 10 dels quals són membres no permanents i elegits per a un període de dos anys, i 5 dels quals són permanents i tenen dret de veto, que vol dir que, encara que hi hagi una majoria absoluta de 14 vots a favor d’una decisió, si un sol dels cinc membres permanents hi està en contra, la decisió no s’aprova.

Els cinc països permanents i amb dret de veto al Consell són: Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i la Xina. No per casualitat són els guanyadors de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) en derrotar l’Alemanya nazi i el Japó. Com que la història l’escriuen sempre els que guanyen, aquests cinc països van ser els impulsors, el 1945, de la creació del sistema de Nacions Unides, mantenint-la evidentment sota el seu control i en pro dels seus interessos i privilegis… i fins avui, que segueix igual tot i algunes tèbies propostes de reforma del seu funcionament i composició. (Una de les properes entrades anirà dedicada a explicar el curiós i peculiar sistema de “democràcia representativa” que regeix el Consell de Seguretat).

El Consell és l’organisme de l’ONU que té en exclusiva el poder executiu (i per tant real). És qui pot aplicar resolucions, que en teoria són vinculants i són font de Dret Internacional (tot i que Israel sigui l’estat que més se n’ha saltat sense cap impunitat i amb el silenci còmplice dels Estats Units) i qui pot decidir intervenir en una situació de conflicte enviant-hi una missió internacional de cascos blaus.

Segons la Carta fundacional de Nacions Unides, el Consell de Seguretat té la funció principal de, cita literal: “garantir el manteniment de la pau i la seguretat internacionals”. Tot això és cert, però els cants de sirena d’aquestes paraules no ens han d’impedir de veure tota la fotografia perquè, si bé el Consell de Seguretat de l’ONU, sobretot els seus cinc membres permanents, tenen la missió de ser el gendarme del món, també tenen una altra “missió” no tan coneguda: dels cinc membres, quatre (la Xina n’és l’excepció) són els principals i més importants venedors d’armes de tot el món.

No sembla contradictori i fa mal a les orelles sentir que quatre dels cinc països que han de fer de policia mundial per evitar conflictes i que s’atorguen a sí mateixos l’autoritat moral, i legal, de mantenir la pau al món són alhora els que més armes i municions venen a nivell internacional? Ells promouen i mantenen un suculent negoci, que no coneix crisis econòmiques, en pro del manteniment de la pau mundial. A l’ONU d’això en diuen “realpolitik” (realisme, pragmatisme polític). A casa, però, sempre n’hem dit d’una altra manera: hipocresia.

A continuació, algunes xifres i dades tretes de fonts de Nacions Unides i de vàries ONGs com: Amnistia Internacional, Human Rights Watch i el SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute), una organització sueca especialitzada en l’estudi i l’anàlisi del comerç internacional d’armes per veure com està el pati.

Segons l’informe del SIPRI de 2011, malgrat la crisi econòmica mundial, la venda d’armament al món ha crescut molt en els darrers anys; s’ha passat dels 15 mil milions de dòlars facturats el 2008 als 400 mil milions de dòlars al 2010. El comerç d’armes doncs no sembla notar la recessió econòmica i, per desgràcia, no es veu afectat per les retallades ni les pre jubilacions.

Els cinc països (quatre dels quals són membres del Consell de Seguretat de l’ONU) que més armes fabriquen i venen al món són:

1) Estats Units, amb un 30% del mercat mundial.
2) Rússia, amb el 23%
3) Alemanya, amb l’11%
4) França, amb el 7%
5) Regne Unit, amb el 4%

Després ja venen: la Xina, Itàlia i… Espanya, que es situa en vuitena posició mundial amb un 3% del mercat internacional d’armes.

Ja es veu clarament que Occident controla aquest negoci gegantí; de les 100 principals empreses que fabriquen armes al món, 78 estan en països occidentals (45 als Estats Units i 33 a Europa).

Pel costat dels països que més armes compren tenim:

1) Índia, que compra un 21% de les armes del mercat
2) Xina, un 6%
3) Corea del Sud, també un 6%
4) Pakistan, un 5%

Grècia, tot i la greu situació econòmica que viu, és l’únic país europeu que està en el top ten de compradors d’armes a nivell mundial.

Un exemple proper d’aquest comerç d’armes per part dels països occidentals ha sigut el recent conflicte de Líbia, que ha acabat amb el brutal règim dictatorial de Gadafi.

S’ha vist durant els mesos que ha durat el conflicte un clar doble joc per part d’Occident: la Unió Europea (UE), que va ser la primera en demanar a través de la OTAN una zona d’exclusió aèria per evitar que l’exèrcit de Gadafi massacrés a la població civil líbia, és la mateixa que en els darrers anys li havia venut les armes amb que Gadafi s’havia armat. Del 2006 al 2010, la UE (sobretot França i el Regne Unit) li va vendre armes a Gadafi per un valor de 1.400 milions d’euros i, juntament amb Rússia, van ser els seus principals venedors d’armament.

Però això no és res comparat amb el que els Estats Units exporten. Per exemple: els EUA van vendre armes per valor de 46.600 milions d’euros, només durant els sis primers mesos d’aquest 2011, a l’Aràbia Saudita, un aliat clau al Pròxim Orient perquè és el primer productor mundial de petroli.

I l’estat espanyol? Quina part d’aquest immens pastís li toca? Com ja s’ha dit, estem en el top ten mundial, però no com a potència econòmica, sinó per ser els vuitens venedors d’armes mundials amb una quota del 3% del mercat internacional, semblant al pes que té la Xina i per davant de països com Suècia o Israel.

Un negoci que, a diferència de molts altres a Espanya, no s’ha ressentit de la dura situació econòmica actual, ja que en els últims cinc anys Espanya ha multiplicat per vuit les seves vendes d’armament. Del 2006 al 2010, Espanya va exportar armes convencionals per un valor de 3.500 milions de dòlars, vuit vegades més que els 440 milions de dòlars que va vendre del 2001 al 2005.

Quin tipus d’armament ven Espanya? El 68% són bucs de guerra i submarins i el 29% avions de combat. Qui són els principals clients de les armes espanyoles? El 40% de les exportacions espanyoles d’armes es queda dins de la Unió Europea, però Espanya ven armes a democràcies exemplars com: Mauritània, Algèria, Marroc, Ruanda, Malàisia, Veneçuela, Colòmbia o Bolívia.

Un cas especial d’Espanya són les mines anti persones perquè, fins fa quatre dies, Espanya n’era un dels principals fabricants mundials. Actualment, les mines anti persona estan prohibides pel Tractat d’Ottawa de 1997 i que Espanya va signar el 1999, i Espanya es dedica ara a cobra per retirar-les dels països en conflicte on les havia venudes.

Pel que fa a l’exemple del recent conflicte a Líbia, el govern d’Espanya (en mans d’un PSOE liderat per Zapatero, que va havia protagonitzat pocs anys abans la consigna del “no a la guerra”) va vendre durant el primer semestre de 2010 uns 7 milions d’euros en explosius al règim de Gadafi, a qui després criticaria i acusaria amb raó d’atacar la seva pròpia població civil; però suposo que, si Gadafi ho va poder fer, va ser en part gràcies a l’armament venut per països com Espanya, entre d’altres.

Després que Espanya hagi sigut potència europea en bombolles immobiliàries i avui ho sigui en atur juvenil (el 43% dels joves espanyols de menys de 25 anys no treballa, és la taxa més alta a la UE), sembla que l’armament sigui dels pocs sectors de l’economia espanyola, vés saber si l’únic, amb futur i que avui encara creix.

En conclusió, ja es veu com els països responsables de mantenir la pau i la seguretat internacionals a través del Consell de Seguretat de Nacions Unides són alhora també els que més armes posen en circulació al món, i aquesta no deu ser la millor manera de prevenir conflictes ni de garantir la pau mundial, però… “business is business, my friend”.

A més a més, alguns d’aquests països, inclòs Espanya, han venut i segueixen venent armes a d’altres països on es vulneren els drets humans i que es troben en situació de conflicte, fet que està prohibit per la legislació i els tractats internacionals firmats per aquests mateixos països productors d’armes. Aquí, però, el punt clau és què s’entén i què es defineix com a conflicte perquè, com sol passar, feta la llei, feta la trampa.

S’ha de deixar molt clar que la por i l’odi no estan en la pistola o en la bala que mata, sinó en la mà que la dispara. No és el mateix vendre una arma que disparar-la, cert, però tampoc és igual vendre armes que mitjons o mobles. Les armes no són com un negoci més i prou. És un comerç totalment legal, sí, però no és com vendre ordinadors o cotxes perquè té unes repercussions ètiques i morals que cal tenir en compte.

És obvi que les armes maten persones i atien guerres, que són la llenya del foc dels conflictes, el seu oxigen. Per tant, els governs d’aquests països que les fabriquen i les venen, encara que no les disparin, sí que tenen una part de responsabilitat moral en aquest comerç de la mort i no se’n poden rentar les mans ni girar la cara com si la cosa no anés amb ells.

No he vist mai que vendre mitjons o mobles tingui el mateix efecte que vendre rifles, bales o tancs i considero que els governs que en venen n’han de ser responsables davant de les seves opinions públiques. No ho poden ignorar ni fer callar les veus dels qui ho critiquen amb els milers de milions d’euros que obtenen cada any d’aquest negoci tan rendible.

El dissabte passat parlava per Skype amb els meus pares sobre quin regal li puc dur de Nova York al meu nebot per Nadal. En aquest sentit, mai he entès la gent que regala armes de joguina als nens; quins valors els hi inculquen i els transmeten fent això? Mai de la vida li regalaré una arma de joguina al meu nebot i fillol (ara té poc més d’un any) i que jo no el vegi mai amb una arma de joguina a les mans un dia…

No voldria pas que ell s’acabés assemblant a alguns dels ambaixadors del Consell de Seguretat de Nacions Unides: amb una màscara diplomàtica al davant, però que sota l’americana d’Hugo Boss o d’Armani que porten van armats fins a les dents… d’hipocresia.

Quinze noies en una hora i quinze minuts. Aquest és el resultat de la sessió de “speed dating” (traduït seria com, cita ràpida) que vaig fer el passat divendres a la nit al bar de l’hotel Trump Tower de Manhattan.

Hi havia 15 noies, d’entre 25 i 35 anys, cadascuna asseguda en una taula, i 15 nois, entre els quals jo. Teníem 5 minuts cadascun per presentar-nos ordenadament a cada noia i convèncer-la per a que volgués tenir una cita amb algun de nosaltres per conèixer-nos millor. A 5 minuts per noia, vaig tardar 75 minuts per presentar-me a totes elles.

Però no us penseu: no hi vaig anar per a mi, sinó que hi vaig anar per acompanyar una amiga de la feina, divorciada i que busca xicot formal (eufemísticament, un pare per a la seva nena) i que li feia cosa anar-hi sola. A mi em picava la curiositat (periodística, es clar) de veure com era una “speed dating” i m’hi vaig apuntar, previ pagament de 20 dòlars, per suposat.

Resultat? Em sembla que amb quatre noies vaig arribar a intercanviar el número de mòbil…Va ser divertit, però també em va cansar una mica haver d’explicar a totes elles gairebé el mateix: qui era, què feia a NYC, d’on era, etc.

Després del succedani artificial de cites, cap a les 9 del vespre (la cosa va durar una hora i mitja) sortia del bar amb la meva amiga i amb la sensació que el que havia viscut era una mostra més, un símptoma més d’una malaltia molt estesa i contemporània: la soledat de la societat actual. Una societat individualista i materialista que es fa molt palesa sobretot a les grans ciutats, com Nova York en el meu cas.

A NYC hi ha molta gent (massa a vegades), però no és el mateix estar sol que sentir-se sol perquè pots estar rodejat de gent i sentir-te absolutament sol i, al contrari, estar completament sol i no sentir-te’n.

Com que aquests dies estic una mica saturat de política, i suposo que vosaltres també després de la campanya i les eleccions (li donen a un ganes de ser andorrà quan veus els resultats), em ve més de gust escriure sobre un tema més personal i íntim. Un tema que queda amagat, però que sempre hi és, encara que a vegades només tu el veus i n’ets conscient: el preu emocional que pagues quan vius sol a l’estranger, lluny de la família, els amics i potser també de la parella (no és el meu cas, sinó no faria “speed dating” o, potser sí…).

Els meus amics i coneguts de Catalunya em diuen sempre que he tingut molta sort d’haver treballat a Nacions Unides i d’haver viscut a NYC (diuen que un any de vida a aquesta ciutat és com deu anys a qualsevol altre lloc del món, però no sé si creure-m’ho…). És cert, n’estic molt agraït i no me’n queixo gens però, es clar, quan ets aquí no tot són flors i violes i hi ha dies que tot et surt al revés.

Tens el mail, facebook, Skype, Twitter i Whatsup que fan el món més petit i instantani, però també hi ha temporades que, malgrat les pantalles d’ordinador i de mòbil que llegeixis, et sents sol i que agafaries el primer vol de tornada a casa. És clar, els meus amics no ho saben tot això perquè m’ho quedo per a mi; és com quan truques a casa i els dius que tot va bé, mai els diràs el contrari perquè no els vols preocupar estant tan lluny d’ells.

Des de que vaig acabar la carrera de periodisme, he tingut la sort de viatjar a diferents llocs: a Bòsnia el 2006, Sud-àfrica el 2007, Israel i Palestina el 2008, Marroc el 2009 i, de forma esporàdica des de finals del 2009, als Estats Units.

Sempre que he viatjat, sempre, he pagat dos bitllets: no el d’anada i tornada, sinó el bitllet físic i el bitllet emocional pel fet de marxar.

Està molt bé viure a l’estranger i és tota una experiència, però que us expliquin també l’altra cara de la moneda: sempre pagues un preu, un peatge emocional quan estàs lluny de casa i dels teus, sempre. Pots tardar més o menys, el pots pagar a terminis o en cash, però sempre l’acabes pagant. Sempre hi ha el peatge a l’autopista i el que us digui que no és així menteix, perquè això és com el casino: sempre guanya la banca.

Abans de tornar a NYC hi pensava. Cada cop em costa més acomiadar-me de la meva gent (odio els comiats) i marxar. Noto que cada cop tinc més coses que em lastren el pas dins la meva motxilla interior i la tàctica de posar-les sota la catifa i tapar-les com si res no passés, potser a mi ja no em serveix de gaire.

No vull donar la sensació que em queixo o que vaig de víctima, perquè no és així. Només vull constatar un fet que, per a mi, és una realitat i que m’ha passat sempre. Crec que no em puc queixar perquè he tingut la sort de decidir i de fer-ho sabent el preu que implicava. Jo gairebé sempre he triat on anava sabent ja que havia de pagar un preu i que no es pot tenir tot: NYC i els amics de Catalunya o la família al mateix temps.

No hi ha queixa possible. Potser sí ignorància per part meva perquè no em coneixia prou a mi mateix i perquè, tot i saber que pagaria un preu emocional per totes les estades que he fet a l’estranger, en alguns casos no m’hauria pensat que fos tan alt i, en d’altres, si ho hagués sabut, no l’hauria pagat. D’altres, sí, i els he pagat gustosament.

Quan tenia 20 o 25 anys feia les coses més sense pensar-les tant i el meu lema era endavant sempre. Ara, però, potser perquè ja he passat la barrera psicològica dels 30 anys, em dóna la sensació que em costa més de fer la maleta i que no em ve tan de gust passar-me vuit hores dormint en un vol transoceànic sense cap cara coneguda a prop.

He vist i he viscut coses de les quals em sento afortunat: un país sortit de la guerra com Bòsnia, les dunes del desert de Namíbia i el seu silenci, el cel estrellat de l’Àfrica (el millor sostre del món), les platges de Ciutat del Cap, un safari al parc nacional Kruger de Sud-àfrica, un bany a l’oceà Índic al sortir el sol, compartir nit amb la tribu del himbes enmig del no-res, la bellesa dels paisatges de Moçambic, creuar a cavall les muntanyes de Lesotho, veure que hi ha gent que no té res però que t’ho donen tot en un sol somriure, l’encant de la ciutat vella de Jerusalem, la crida a l’oració des de Betlem, la sensació de flotar al Mar Mort… però, sempre, en tots aquests llocs, mirava al meu costat i no hi havia ningú especial amb qui compartir tots aquests moments. Feia la foto, m’ho quedava per a mi i ja està. Jo i la meva circumstància, que sempre era
diferent.

A Nova York em passa igual: patinar al Rockefeller Center sota l’arbre de Nadal, passejar pel Central Park nevat o en primavera, compartir un cafè en una terrassa vintage de Greenwhich Village, anar a veure un musical a Broadway, viure el non-stop de Times Square des d’un terrat a la planta 26, entrar a les botigues de 5th Avenue, o contemplar com la posta de sol pinta Manhattan de color salmó sota els meus peus des de d’alt de l’Empire State… a vegades penso que NYC és massa bonica per estar sol i sense compartir-la amb ningú especial.

Fins a on arribaré? Quin preu estic disposat a pagar? Fins quan? Conec persones que han estat 30 o 40 anys treballant a Nacions Unides, que han fet molts diners, tenen la vida solucionada i que han viatjat per tot el món, però parles amb elles i tens la sensació que es senten soles, alguna d’elles fins i tot m’ho ha arribat a dir.

Jo no sé si puc o si vull ser com ells. No sé si estic disposat a pagar el cost emocional que ells han pagat per treballar del que volien. Sempre he pensat que està bé tenir algú amb qui compartir coses i moments especials, divertir-te, fer projectes o encarar dificultats. Algú que et pregunti com t’ha anat el dia quan arribes a casa, que t’escolti o t’abraci quan ho necessitis, i tu fer el mateix amb ell o ella. Despertar-me al costat d’aquest algú, fer-la feliç, cuidar-la i mimar-la. Ser, com diuen aquí: “the rainbow of somebody´s cloud”, i no trobar-te els llençols freds a la nit i un silenci mut trencat per la teva pròpia respiració a les fosques.

Penso que les penes es divideixen si són compartides i que les alegries es multipliquen si les compartim i em vull creure la frase que va deixar gravada Cristopher McCandless (si voleu saber qui era, llegiu el recomanable llibre o mireu la pel•lícula: “Hacia Rutas Salvajes”) en un vell autocar perdut enmig d’Alaska: “La felicitat només és real quan es comparteix”.

Però, i si no és així? I si només ens tenim a nosaltres mateixos i prou? I si la gran ciutat no és res més que una multitud solitària? Potser només som unes estranyes criatures que ens fem preguntes en un món que no té respostes, i que no té perquè tenir-ne, vés a saber…

Ups, us deixo que em truquen al mòbil! A veure si serà una de les noies del “speed dating”…

Figures esquelètiques de pell morena, gastada per la sorra. Infants de ventres inflats i ossos xuclats. Mares amb els pits nus, caiguts i completament eixuts. Nens amb mirada tremolosa i buida, però plena de mosques a les parpelles…

En les darreres dècades ens hem acostumat a que les nostres pantalles de televisors i ordinadors s’atipin d’imatges icòniques com aquestes. Podrien ser de molts llocs diferents: Biafra, Somàlia, Etiòpia, Darfur, Txad, Níger, Angola, Pakistan, Iemen, Corea del Nord, República Democràtica del Congo, etc. però totes ens parlen del mateix: la fam.

Tot i que eradicar la fam és un dels principals objectius humanitaris que té Nacions Unides, dels 7 mil milions de persones que vivim avui al planeta, gairebé uns 1.000 milions (una setena part de la població mundial, que és quasi tots els habitants de la Índia o tres vegades la població dels Estats Units) passen gana. Això vol dir que es lleven i se’n van a dormir sense poder posar-se res a la boca per menjar. Una xifra de 1.000 milions que en els darrers 4 anys ha augmentat 100 milions més, en part per culpa de la pujada dels preus dels aliments més bàsics com el blat, l’arròs i el blat de moro.

Segons UNICEF, l’agència de les Nacions Unides pels infants, la primera causa de mortalitat infantil al món és la fam, que mata uns 22.000 nens al dia, uns 15 nens per minut, un nen cada 4 segons. En els 10 minuts que podeu tardar en llegir aquest text, uns 150 nens hauran mort de gana al món. La fam és l’arma de destrucció massiva (i no les de l’Iraq) més antiga, mortífera i silenciosa.

Tot això són números, estadístiques que són vomitades un cop a l’any en un informe que fan les agències humanitàries de Nacions Unides i algunes ONGs. Massa vegades aquestes xifres ocupen exclusivament els titulars cridaners dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Són dades que no aprofundeixen, no donen més detalls ni aporten les raons de la gana. No ens responen la pregunta clau sobre la fam: per què encara hi ha fam al món?

Si és vol respondre aquesta qüestió, primer cal posar sobre la taula dues consideracions prèvies que no són opinions o interpretacions sinó fets, realitats.

La primera consideració prèvia: hi ha causes de la fam que són estructurals, que responen a l’estructura que regula i vertebra la producció i la distribució dels aliments i que marca, a nivell mundial, els preus dels aliments més bàsics (cereals, llegums, llet, etc). Les causes estructurals estan presents en la majoria dels episodis de fam que hi ha al món, independentment del país afectat que sigui, perquè són episodis que comparteixen la mateixa estructura i una dinàmica molt semblant.

L’altre tipus de causes de la fam són les conjunturals, que depenen de la conjuntura particular, del context propi de cada episodi de fam. Per exemple: si hi ha hagut una sequera molt prolongada, una plaga, males collites, una situació de guerra, un desastre natural com un terratrèmol o una inundació, etc.

Les causes conjunturals són diferents en cada episodi de fam i en funció de cada cas, perquè cada cas té una conjuntura i unes particularitats diferents. Per exemple: a Somàlia trobem la conjuntura d’una sequera molt llarga e intensa unida a una situació de guerra que dura ja 20 anys, al Pakistan o a Bangladesh inundacions que ho han arrasat tot o a Corea del Nord un règim militar brutal que fa servir la fam com a arma per mantenir el poble submís, que destina més del 50% del seu pressupost a la defensa militar (té armes nuclears) i que s’apropia de l’ajuda humanitària internacional.

Un episodi de fam provocat només per causes conjunturals serà més curt i, en teoria, menys perjudicial que un provocat per raons estructurals.

La segona consideració prèvia: segons estudis d’experts independents de Nacions Unides i de vàries ONGs, actualment el món produeix suficient menjar per alimentar els seus 7.000 milions d’habitants; més i tot, la tecnologia productiva i logística actuals permetria arribar a alimentar fins a 10.000 milions de persones.

Llavors, per què encara avui hi ha fam al món? Doncs perquè el que tenim no és un problema de producció d’aliments, sinó de distribució dels aliments i sobretot de fixació dels seus preus en el mercat mundial. El menjar, doncs, no arriba a tots els llocs on fa falta i, si ho fa, no tota la gent que ho necessita té accés a aquests aliments o no els pot comprar perquè són pobres o bé també perquè els aliments són massa cars.

Per tant, si volem entendre les causes de la fam al món és clau entendre la manera com es fixen els preus dels aliments en el mercat internacional i quins factors hi intervenen per fer que, massa sovint, es produeixin episodis de fam al món.

Quins factors encareixen els preus dels aliments provocant que tot el sistema mundial de distribució del menjar derivi en fam? Amb quines cartes es juga aquesta mena de partida mundial de pòquer o de ruleta planetària que condemna 1.000 milions de persones a passar gana al segle
XXI?

Hi ha 6 causes principals per entendre per què han augmentat els preus dels aliments, sobretot els més bàsics com els cereals:

Primera: la reducció en els darrers anys de les collites de cereals, degut a factors climàtics, en països productors clau com els Estats Units i Rússia, cosa que ha fet reduir l’oferta de cereals i, per tant, n’ha fet pujar els preus.

Segona: l’augment de l’ús dels cereals com a bio combustibles, els anomenats bio dièsel, sobretot en països com el Brasil, i això també ha fet reduir l’oferta i ha fet pujar els preus dels cereals.

Tercera: la pujada del preu del petroli en els darrers anys degut a la inestabilitat política al Pròxim Orient, on es concentren els principals pous de petroli del món (Aràbia Saudita n’és el primer productor). L’actual situació política a països com: Líbia, Síria, Iemen o l’Iran, no sembla que portaran inestabilitat política a la regió i això farà apujar el preu del cru i, al encarir-se el petroli, s’encareixen els costos de transport i distribució dels aliments i, per tant, el seu preu puja també.

Quarta: l’augment de la demanda d’aliments per part de la Xina que, amb els seus 1.300 milions d’habitants, cada cop té més demanda d’aliments bàsics i de primeres matèries que ha de comprar fora per mantenir el seu espectacular ritme de creixement econòmic.

(He deixat les dues raons més
importants i decisives pel final)

Cinquena: les polítiques de l’anomenat “dumping” agrícola que ha practicat Occident, els Estats Units i sobretot els estats membres de la Unió Europea (UE). La UE ven aliments bàsics als països pobres a un preu molt inferior al preu que costen en aquests països pròpiament. Per exemple: a Dakar, capital del Senegal, és més barat comprar un litre de llet que ve de França (que n’és excedentària i en subvenciona la seva venda amb diners públics) que un litre de llet de les vaques del Senegal.
Evidentment, això té dues conseqüències: és un negoci rodó pels occidentals (en aquest cas els ramaders francesos) i enfonsa les economies locals d’aquests països empobrits que no poden competir amb aquests preus, cosa que en frena la seva recuperació econòmica i n’augmenta la pobresa. És un cercle viciós, un peix que és mossega la cua, però que beneficia als governs europeus i aquests, tot i declaracions bonistes que fan sobre l’ajuda el desenvolupament, no semblen disposats a canviar les regles del joc d’aquest negoci que els beneficia només a ells.

Sisena: l’especulació borsària en el mercat dels aliments bàsics. El preu dels aliments es fixa a la borsa de Chicago (Estats Units). O sigui, el què val un quilo de patates a Singapur, Buenos Aires o a Nairobi, ve determinat en bona part per la borsa de Chicago. Especular no és res més que comprar i vendre aprofitant-se de les fluctuacions, dels canvis en els preus del productes i, en els darrers anys, cada cop més els inversors han especulat amb els aliments bàsics (cereals, llegums, patates, etc.) per fer diners. Segons el Parlament Europeu, l’especulació ha fet augmentar un 50% els preus dels aliments. Pels inversors, el menjar no és un dret universal, sinó un negoci més.

Aquestes sis causes han tingut un efecte immediat en el mercat internacional d’aliments: la inflació (la pujada de preus) dels aliments més bàsics. Això ha fet que la gent perdés poder adquisitiu, la capacitat de comprar que es té, ja que si els preus pugen i els salaris queden igual, pots comprar menys coses, tens menys poder adquisitiu.

Aquesta inflació en els preus dels aliments i aquesta pèrdua del poder adquisitiu han tingut greus conseqüències sobretot en els països més pobres, que són precisament els més necessitats d’aliments barats, i han fet que la seguretat alimentària (la capacitat de comprar aliments) es reduís notablement. Si els aliments són més cars, en pots comprar menys. Lògicament, aquesta pèrdua de la seguretat alimentària ha fet augmentar les possibilitats i el risc d’episodis de fam en nombrosos països en vies de desenvolupament.

Sorgeix de seguida una altra pregunta: per què els principals governs del món no fan res per controlar-ho o regular-ho una mica? Per què aquesta inacció i indiferència vers la fam dels màxims governants mundials?

El seu discurs oficial diu que no hi ha prou diners per acabar amb la fam al món, però és una excusa, i és mentida. Els governs dels països més rics tenen diners… almenys per segons quines coses.

Cal recordar que els governs occidentals van donar milers de milions d’euros per salvar els bancs de la crisi financera de 2008 (que encara ara estem patint) una xifra molt superior al que havien destinat per lluitar contra la fam al món.

També, els diners que el govern dels Estats Units s’ha gastat en finançar les guerres de l’Afganistan (des del 2001) i de l’Iraq (des del 2003) són molts més que els que ha destinat per pal•liar, per exemple, l’actual fam que assola Somàlia.

Hi ha diners per a segons què, però per a lluitar contra la gana al món, no. Per part dels governs més importants, els occidentals, no hi ha voluntat política d’acabar amb la fam al món, per tres raons crec jo:

1) La fam és un problema que no afecta tan greument els països desenvolupats i, per tant, els polítics de torn d’aquests governs no en poden treure cap benefici polític ni rèdit electoral, i menys en temps de crisi econòmica com ara. Queda molt bé que un govern digui que destina diners pel desenvolupament de l’anomenat Tercer Món i fer-se la foto, però això no dóna vots, i els que pateixen fam no són votants.

2) La lluita contra la fam no dóna beneficis econòmics als governs occidentals, que onegen la bandera interessada de l’humanitarisme per justificar intervencions com les de: Kuwait el 1991, Iraq el 2003 o Líbia aquest 2011, perquè aquests són països rics amb pous de petroli i amb molts milers de milions d’euros en joc. En canvi, tot i les matances que es produïen contra la població civil, decideixen no intervenir (o ho fan massa tard i malament) en llocs com: Somàlia, Iemen, Bòsnia el 1992 o Ruanda el 1994, perquè aquests són països dels quals en poden treure molt poc profit econòmic, o gens, i la balança que fan entre els beneficis i els costos d’intervenir-hi s’inclina clarament per aquests últims.

3) Els governs occidentals no canviaran el sistema que fixa els preus dels aliments (bàsicament a través del “dumping” agrícola i de l’especulació alimentària a la borsa) en el mercat mundial perquè això alteraria el statu quo que els legitima com a dominadors del mateix sistema. Ells manen i posen els preus i no canviaran l’equilibri de poders perquè això els perjudicaria. És una ruleta mundial de casino on sempre, sempre, guanya la banca, i la banca és Occident. Oi que tu no canviaries un sistema, muntat de tal manera que tu n’ets el dominador i et beneficia, per un altre en el qual ja no dominis? Doncs ja està. No t’has de tirar mai pedres sobre el teu teulat.

Si, a més d’això, hi afegeixes que a la majoria de països pobres on hi ha situacions de fam hi ha una corrupció galopant i que els seus governs només pensen en adquirir patrimoni, anar de compres a les botigues de luxe de París i Nova York i a enviar la fortuna que roben dels seus països en comptes corrents en paradisos fiscals, ignorant les demandes i necessitats dels ciutadans dels seus estats, el còctel ja és perfecte.

La política internacional (i la que és nacional o local, també) no es mou per principis ni valors, sinó bàsicament i sobretot per interessos, i això fa que lluitar per acabar amb la fam al món no sigui rendible política ni econòmicament pels governs occidentals.

Aquestes serien doncs les peces del puzle que hem d’encaixar per entendre realment per què encara avui hi ha fam al món i per què els governs més importants no actuen decididament per eradicar-la.

Mentrestant, cada sis segons morirà un nen, per exemple a Somàlia, víctima de la fam i del que hi ha al darrera: les polítiques econòmiques, egoistes i salvatges, que els països occidentals apliquen només en benefici de la seva pròpia butxaca i que són nefastes pels països en vies de desenvolupament perquè perjudiquen les seves economies i, el pitjor de tot, perquè massa vegades costen milers de vides humanes.

Sí, ho sento grans empresaris de les multinacionals, polítics d’alta volada, grans banquers i mags de les finances de la borsa perquè, aquesta vegada, també ha tornat a ser culpa vostra. Però no patiu, ja sé que dormiu tranquils per la nit sabent que segurament cap tribunal us jutjarà ni us castigarà per tot això, tot i que fa temps que us ho mereixeu.

Qualsevol intent amb voluntat política d’acabar amb la fam al món ha d’adreçar les causes que he explicat. Si no es fa (i em temo que així serà) la sagnia de morts per inanició seguirà i, de tant en tant, alguna imatge de fam seguirà apareixent als nostres televisors. Diferents llocs i diferents anys, però iguals mirades infantils atipades d’una tristesa lúcida i serena, famèlica.

El soldat grec Eucles (Filípides en altres versions) va arribar a Atenes esgotat, fins que finalment es va aturar a l’Àgora, on l’esperaven els homes més importants de la ciutat. Havia arribat corrent fins allà amb una missió: anunciar als governants d’Atenes que els grecs havien guanyat la batalla (en aquella època, als grecs les coses els anaven una mica millor que ara…). Eucles, completament exhaust, va caure al terra i poc temps després va morir d’esgotament.

Aquell soldat havia corregut sense parar 42 kms i 195 metres per anunciar als atenesos que els grecs havien guanyat la batalla sobre els perses en les anomenades guerres mèdiques (res a veure amb el conflicte entre metges i govern actuals…) de fa uns 2.500 anys.

La batalla va ser crucial en les guerres entre les ciutats-estat gregues com Atenes i l’imperi persa, i va tenir lloc en una plana anomenada Marathonos. Segons la llegenda, d’aquí ve el nom que ha fet que, la cursa d’aquell soldat grec per anunciar als seus compatriotes la victòria sobre els perses, actualment doni nom a la cursa més dura i famosa del món de l’atletisme, la marató.

Com cada primer diumenge de novembre, es celebra la famosa marató de Nova York. Milers de corredors de tot el món van venir a córrer els ja mítics 42 kms i 195 metres seguint un recorregut que passa pels cinc barris de la ciutat dels gratacels: Staten Island, Brooklyn, Queens, Bronx i per últim Manhattan, on es troba l’arribada al mig del Central Park.

En els últims dos anys, 2010 i 2009, he fet de voluntari de la marató i ha sigut una experiència molt bonica i enriquidora. Aquest any no ho he pogut fer i, potser per treure’m una mica “el mono”, decideixo anar a veure el final de la cursa. Agafo el metro a Harlem en direcció al centre.

Em sorprèn que el metro ja vagi tan ple de gent a aquestes hores. Serà cosa de la cursa? Sí que és cert que, vagis a on vagis del centre de Manhattan, sempre hi trobes gent, sobretot si hi vas durant el cap de setmana.

A mi, que no m’agraden gaire les aglomeracions, us confesso també que, en aquests casos, sóc una persona de poca paciència i que a Nova York una de les coses que he après – i que potser més em convenia- és a aprendre a esperar, a ser pacient i a fer cua per tot sense esverar-me: al metro, en botigues, restaurants, pubs, al creuar passos de zebra, per entrar a la ONU, etc. A vegades, pensant en la vida a NYC, em ve al cap la cançó aquella d’en Fito y los Fitipaldis: “Demasiada gente, muy pocas personas”…

Gent i més gent. Aquesta última setmana se n’ha parlat força de la gent a Nacions Unides. De fet, la setmana ja va començar amb una conferència del Secretari-General de Nacions Unides Ban Ki-moon on va presentar l’informe anual del Fons de la Població de les Nacions Unides (UNFPA, en les seves sigles en anglès) anomenat “World Population 2011”. Aquest informe analitza la població actual del món i les seves tendències en funció dels països i de diferents barems: renta per càpita, esperança de vida, mortalitat infantil o índex d’alfabetització.

El titular més cridaner de l’informe, del qual tots els mitjans de comunicació i xarxes socials se n’han fet ressò, era que la població actual del món ha arribat a la xifra dels 7 mil milions d’habitants. De fet, oficialment i per estadística, s’ha consensuat que el dia que es va arribar a aquesta xifra va ser el passat dilluns 31 d’octubre de 2011.

Però, què són 7 mil milions? Què representa aquesta xifra? Com ens la podem imaginar? Com la representem?

Un exemple: amb 7 mil milions de passes faríem 133 voltes al planeta Terra caminant sempre pel seu equador, em costa veure-ho… i s’hi m’imagino 7 mil milions d’euros tampoc crec que m’ajudi gaire a entendre aquesta quantitat perquè, ni els he vist mai ni crec que vegi mai a la vida aquesta quantitat de diners! A mi em costa visualitzar xifres tan grans i els periodistes, a l’hora d’explicar informacions com aquesta, és un problema afegit que tenim.

L’informe del UNFPA també destaca que, cada vegada més, la població ha crescut més ràpid gràcies a: millores en l’alimentació, la medicina, la reducció de la mortalitat infantil, la millora de la qualitat de vida, de la salut reproductiva, etcètera. I les xifres indiquen que cada cop han calgut menys anys per afegir un bilió més d’habitants al planeta. Cada cop hem crescut més ràpid, exponencialment.

Aquí hi ha les dades, segons Nacions Unides:

Els primers 1.000 milions d’habitants es van assolir el 1800.

Els 2.000 el 1930, 130 anys després.

Els 3.000 el 1960, només 30 anys despré

Els 4.000 el 1974, 14 anys després.

Els 6.000 el 1999, sumant 2.000 milions més de persones en només 25 anys.

Els 7.000 milions el 2011, 12 anys després.

Segons estimacions del UNFPA, si el creixement segueix la mateixa tendència, s’arribarà als 9.000 milions d’habitants al món l’any 2045.

L’informe també aporta dades interessants com que cada segon, de mitjana, neixen 5 persones al món i en moren 2, o que la majoria de la població mundial és urbana i es concentra en les ciutats. En aquest sentit, el 1975 hi ha havia només 3 megaciutats (de més de 10 milions d’habitants) al món:  Tòquio, Nova York i Ciutat de Mèxic. Actualment ja n’hi ha 21. Es calcula que el 2050 el 70%  de la població viurà a les ciutats i això és un fet nou i un repte en la història de la humanitat.

Però tornem als 7 mil milions d’habitants: quin espai ocupen 7 mil milions de persones?  Segons la revista “National Geographic”, tots els humans un al costat de l’altre i esquena contra esquena i ben apretats, ocuparíem un espai equivalent a l’àrea metropolitana de la ciutat de Los Angeles, a Califòrnia (EEUU) i,  segons la revista “The Economist”, ompliríem tot l’espai de l’illa de Zanzíbar, prop de la costa de Tanzània, a l’oceà Índic (Zanzíbar és una mica més petita que l’illa de Mallorca). Semblava que ocupàvem més, oi?

També s’ha presentat aquesta setmana passada l’informe anual de l’Índex de Desenvolupament Humà del Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD); en anglès, el “UNDP Human Development Report 2011” , on es fa un rànking dels països del món segons la seva qualitat de vida, del millor al pitjor de la llista. Els tres primers d’aquest any són: Noruega (que repeteix per tercer cop la primera posició que ja va tenir el 2009 i el 2010), Austràlia i Holanda. A la cua trobem: Burundi, Níger i la República Democràtica del Congo (RDC).

La RDC és un cas dramàtic. És un país empantanegat en una cruenta i llarga guerra, invisible als mitjans de comunicació, entre l’exèrcit del govern i les diferents guerrilles, que dura ja més de 20 anys i que ha causat uns 5 milions de morts. Un conflicte causat, en bona part, per la lluita per fer-se amb una part del pastís que representen les immenses riqueses minerals de la zona est del país, on hi ha jaciments de: diamants, or, coltan –indispensable per a l’electrònica dels nostres mòbils i ordinadors – petroli, etc.

A més a més, la República Democràtica del Congo és “el lloc més perillós per viure per a una dona”, segons va declarar Nacions Unides el 2010, degut a l’elevadíssima taxa de violacions contra les dones, on s’usa com a arma de guerra. Segons UNIFEM (l’agència de l’ONU dedicada a les dones) es calcula que unes 250.000 dones i nenes són violades cada any al Congo i això és només la punta de l’iceberg perquè aquestes són les violacions de les quals es té constància ja que hi ha una denúncia, però es creu que només es denuncien el 10% dels casos, imagineu-vos com deu ser la foto real…

Una altra conclusió de l’informe del PNUD és que, com sol passar, al capdavant del rànquing hi ha els països occidentals i, a la cua, els africans: dels 30 pitjors països del món pel que fa a la qualitat de vida, només n’hi ha dos que NO estan a l’Àfrica: Haití i l’Afganistan.

És aquest un món desigual, sí, cada cop més. De fet, el nadó que ha representat l’habitant 7.000 milions del planeta (oficialment és una nena nascuda a Filipines) tenia un 50% de possibilitats de ser pobre. Tres mil dels set mil milions d’habitants del món viuen amb menys de 2 dolàrs i mig al dia (uns 1.76 euros) que és el que val un cafè espresso a Manhattan, o quasi la meitat del que val un paquet de Marlboro a Espanya.

Uns 925 milions de persones (quasi la població de l’Índia i tres vegades la dels EE.UU.) sobreviuen amb menys d’un euro al dia, són pobres extrems que pateixen fam tots els dies, sempre.

Segons la UNICEF, l’agència de Nacions Unides pels Infants, uns 1.000 dels 7 mil milions d’habitants del planeta no saben ni llegir ni escriure, quan el pressupost per escolaritzar a tots els nens del món representa solament un 1% del que tots els països es gasten en armament cada any, i també és menys del que els Estats Units s’han gastat cada any en les guerres de l’Afganistan i l’Iraq.

Ironies de la vida: els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU (Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i la Xina) que tenen la missió principal de vetllar pel manteniment de la pau al món, són també els principals productors i venedors mundials d’armes.

Una altra dada: el cost econòmic de les Missions de Pau de la ONU, les dels cascos blaus (que són una de les principals partides del pressupost de Nacions Unides) no arriba al 5% del pressupost militar dels EUA en defensa, la qual és superior a la suma del que també es gasten en defensa la resta de països del món: China, Regne Unit, Rússia, França, Alemanya, Israel, Pakistan, Egipte, etc).

Sí, les armes són un enorme negoci per aquests països que diuen mantenir la pau mundial. Suposo que invertir diners en l’educació dels nens dels països anomenats subdesenvolupats no deu ser tan lucratiu ni rendible com vendre armes i que deu portar força més feina.

Dos interessants informes presentats per l’ONU la setmana passada que, en definitiva, ens mostren que els 7 mil milions actuals d’habitants que hi ha al món vivim en països i situacions molt i molt desiguals. I tot, absolutament tot el que ens passa a tots els humans: les nostres pors i desitjos, els èxits i fracassos, el racisme,  la política, el conflicte palestí,  la fam a Somàlia, el títols del Barça, la lluita contra el càncer, el sexe, l’odi, el canvi climàtic, la crisi econòmica, els sentiments, l’art i un llarg etcètera ocuparien un espai equivalent només a la ciutat de Los Angeles o a quasi la mida de l’illa de Mallorca. Si és així, jo em demano anar a viure a la de Menorca!

Després d’uns 20 minuts de trajecte amb el metro, arribo a la parada propera al Central Park. Mare meva! El metro ja baixava força ple, però és que hi ha una gentada increïble a les andanes! L’estació està ja saturada per la gent que va arribant-hi i vol sortir a l’exterior i pels qui ja són fora del parc.

M’ho agafo amb paciència i, al final, tardo uns 15 minuts en sortir de l’estació. A fora, veig com un mar de caps ho inunda tot, miris on miris, i els carrers ja estan tallats al trànsit i bloquejats.

No sé si tots els humans junts ocupem la mida de la ciutat de Los Angeles o gairebé la de l’illa de Mallorca, però sí que sé que diumenge al matí al centre de l’illa de Manhattan som massa gent.

Ah, al final la marató de NYC la va guanyar Geoffrey Mutai, un atleta de Kenia de 30 anys i que va fer el rècord de la cursa amb un temps de 2:05:05. No era un soldat com el grec Eucles, però sí que també va guanyar una batalla: contra la resta de corredors i, la més important, contra sí mateix.

“Benvinguts a l’infern!“. Segons els periodistes que hi van estar, amb aquesta frase, grafitejada en una paret a la sortida de l’aeroport, eren rebuts tots aquells que arribaven a la ciutat de Sarajevo durant la guerra de Bòsnia, a principis dels anys 90.
També és una de les expressions que em va cridar l’atenció de la pel•lícula: “The Whistleblower“ (“La denunciant“) que vaig veure fa pocs dies a la seu de Nacions Unides en el marc d’un cineforum que es va organitzar sobre les Missions de Pau de l’ONU, les dels cascos blaus.
El film explica la història real de Kathryn Bolkova, una policia nord-americana de l’estat de Nebraska (protagonitzada per Rachel Weisz) que se’n va a treballar a Bòsnia-Hercegovina el 1995 amb la Missió de les Nacions Unides com a casc blau, pocs mesos després que es firmessin els acors de Dayton que van posar fi als tres anys (1992-1995) de la sagnant guerra de Bòsnia, on van morir unes 100.000 persones incloent-hi víctimes de genocidi i de neteja ètnica.
Crec que Bòsnia va ser la primera guerra de la qual en tinc consciència televisiva, com a tele-espectador. De la primera guerra del Golf, quan l’exèrcit del dictador iraquià Saddam Hussein va envair l’emirat petrolífer de Kuwait l’agost de 1990, quasi no en recordo imatges, només potser les famoses imatges de color verd i negre dels bombardejos nocturns emesses per la CNN i que feien de la guerra un mena de videojoc. (De fet, aquella va ser la primera guerra important que va cobrir la cadena nord-americana CNN i, gràcies a la seva cobertura en exclusiva sobre el terreny, es va fer mundialment famosa i va guanyar-se el prestigi entre la classe periodística).
Durant el conflicte de Bòsnia jo tenia entre 12 i 14 anys i en guardo un record molt més viu (potser això, anys després, m’ha fet viatjar a Bòsnia en dues ocasions, el 2005 i 2006).
Recordo molt bé les imatges de la guerra per televisió, les cares de la gent, els morts, els refugiats i sobretot el nom d’una ciutat, que va esdevenir màrtir en la guerra dels Balcans pel seu llarg i cruel setge i que, com Barcelona, també havia sigut olímpica: Sarajevo.
Però tornem a la pel•lícula que, en bona part, passa a la ciutat de Sarajevo un cop acabada la guerra. El film explica, de forma força gràfica i dura, com aquesta dona policia descobreix un fosc i tètric entramat de tràfic de blanques, de prostitució i d’explotació sexual, amb maltractaments, tortures, violacions i crims inclosos, de joves noies de l’Europa de l’est que eren enganyades i portades als països de l’antiga Iugoslàvia, com Bòsnia.
Un tràfic de persones en el qual hi participen: delinqüents, traficants, la policia i autoritats bosnianes i també membres del personal de la Missió de Nacions Unides a Bòsnia.
No sense problemes, dificultats, mentides, intents d’ocultació i amenaces a la seva vida, Bolkova descobreix, amb incredulitat i horror, que fins i tot hi ha implicats alguns dels seus companys del cos de policies, cascos blaus i funcionaris internacionals de l’ONU; la cadena s’allarga fins arribar al cap de la Missió que també surt esquitxat per aquest escàndol. Si voleu saber com va la resta, heu de mirar-la.
S’acaba la pel•lícula i arriben els crèdits i jo, en la penombra de la sala, m’afanyo a recordar els noms de les persones de l’ONU implicades en aquella xarxa d’explotació sexual i a apuntar-los al mòbil; suposo que és el cuc de ser periodista, què hi farem… però vull esbrinar una cosa quan arribi a l’oficina…
Després del passi de la pel•lícula en aquella sala de l’ONU es va iniciar un col•loqui per parlar de la problemàtica que tracta el film i en el qual va parlar primer el Secretari-General de Nacions Unides, Ban Ki-moon.
En el seu discurs, ell va insistir sobretot en la política de tolerància zero que, des de llavors, ha engegat i promogut l’ONU per evitar que es repeteixin fets lamentables i criminals com els de Bòsnia. Ban Ki-moon va reiterar que cal seguir prenent i millorant mesures per evitar fets similars i, si per desgràcia passen, cal jutjar i castigar als que ho facin o hi col•laborin, siguin membres de Nacions Unides o no.
La immunitat que gaudeixen els alts càrrecs de Nacions Unides mentre exerceixen la seva missió (no poden ser jutjats, al igual com passa amb molts alts càrrecs polítics i/o diplomàtics) no s’ha de confondre amb la impunitat, diu. Totalment d’acord.
Tolerància zero? Sí. Mesures per evitar que torni a passar? I tant que sí! I, no obstant això, actes d’abusos i d’explotació sexual de noies per part de membres de Nacions Unides s’han repetit altres cops. A Bòsnia va ser el 1995, però després va venir: Ruanda el 1996, Darfur (Sudan) el 2000, Iraq el 2003, la República Democràtica del Congo el 2008 i 2009 i Haití l’any passat, el 2010. Veurem si es segueix la llista aquest 2011…
Els abusos i explotació sexuals, juntament amb la corrupció i la inoperància en determinats conflictes, és una de les crítiques més dures (i certes) que Nacions Unides ha hagut d’escoltar per part d’alguns governs, de la premsa internacional i de la opinió pública en general i que, òbviament, han afectat la imatge i la línia de flotació de la credibilitat de Nacions Unides com a institució que diu promoure la pau i els drets humans a tot el món.
Per trencar una llança a favor de l’ONU, cal ser conscient també (i moltes vegades els mitjans de comunicació i alguns governs no ho són) de les complexes i difícils situacions a que els membres de Nacions Unides han d’enfrontar-se sobre el terreny en alguns conflictes.
A part del risc i del perill evidents que comporta, en tota missió de pau de l’ONU (anomenada formalment com a : United Nations Peacekeeping Operation o UNPKO) hi ha també multitud de dificultats que s’han d’encarar: lògistiques, operatives, econòmiques, de manca de personal qualificat, tècniques, geogràfiques o ambientals de la zona on han d’operar, burocràtiques, imprevistos, etc.
No inteto justificar el que alguns membres de la ONU (no la ONU com a institució, que quedi clar i dit) han fet en determinades missions, però sí vull posar de manifest la immensa i complexa tasca que implica preparar i posar en marxa una missió de pau fins que arriba a operar sota el mandat de Nacions Unides.
Un exemple crec que prou clar: la MONUSCO, sigles en francès del nom que té la missió de l’ONU a l’est de la República Democràtica del Congo, té gairebé uns 25.000 efectius (entre personal civil i militar) i és la segona missió de l’ONU més nombrosa del món (després de la UNAMID, desplegada al Darfur, a l’est del Sudan, amb quasi 30.000 persones).
Els 25.000 efectius de la MONUSCO han de controlar una zona del territori del Congo on hi viuen entre 12 i 15 milions de persones en una precària situació humanitària pels més de 20 anys de guerra que han patit.
A escala catalana, és com si la població de Blanes o de Vic hagués de vigilar i de tenir cura de tota la població de la ciutat de Mèxic o bé de la de les ciutats de Londres i Nova York juntes en una àrea que és vàries vegades la mida de l’estat espanyol i on les comunicacions, els serveis i les infrastructures són pràcticament inexistents.
Com ho fas això? Pots arribar a tothom? Pots controlar que un grup de cascos blaus es lucrin traficant amb armes, alcohol o prostituint i abusant de les noies del país afectat per una guerra latent? Com pots evitar que quatre pomes podrides afectin a la resta de les pomes (i n’hi ha moltes) del cistell? Resposta: no pots, i dins de les limitacions existents, es fa el que es pot, o el que es permet.
També hi ha una altre aspecte, una altra cara d’aquest cub o un altre tros de vidre que forma aquest mirall per veure’n el dibuix sencer: els principals estats del món que aporten tropes a les missions de pau de l’ONU (els anomenats aquí: “Top Contributors Countries“ o TCC) no són les potències mundials que més pes polític, econòmic i militar tenen en l’escena internacional.
Això passa perquè aquests països (Estats Units, Regne Unit, França, Rússia, Xina, Alemanya, Japó, Itàlia, Suècia, etc.) són reacis a actuar sota el mandat del paraigües de l’ONU, ja que ho veuen com una sessió de la seva sobirania estatal i, per tant, de la seva quota de poder en el sí de la comunitat internacional i massa vegades prefereixen ser ells els qui només vetllin pels seus propis interessos.
Problema: com fer llavors que els estats aportin tropes a la ONU? Doncs pagant per cada soldat que aportin els països, i així és: Nacions Unides paga als països que aporten cascos blaus uns 1.000 dòlars cada mes per cada soldat. Conseqüència: les missions de pau de l’ONU han esdevingut un negoci sobretot pels països en vies de desenvolupament, que en treuen profit econòmic aportant-hi tropes i, per tant, fa que els TCC siguin països en vies de desenvolupament com: Paquistan, Sri Lanka, Nepal, Indonèsi o Egipte. Països que no tenen tants recursos econòmics, tècnics i materials pels seus exèrcits com tenen les grans potències, ni normalment els seus contingents estan tan ben qualificats ni formats.
Vull deixar-ho clar: una violació o un abús sexual tan el pot cometre un soldat paquistanès que a penes sap llegir o escriure com un soldat de Califòrnia que té un màster a la universitat de Harvard (la Història ha demostrat que la cultura no vacuna contra l’horror; exemple: Auschwitz va ser ideat i executat per alemanys, d’una nació europea que comptava llavors amb una de les poblacions més ben educades i formades de l’època).
Però a mi em sembla sensat, i potser sóc un il•lús, pensar que, si els soldats que serveixen en una missió de l’ONU són d’un país anomenat desenvolupat, amb més recursos i personal més qualificat, les possibilitats que es produeixin fets com abusos sexuals o xarxes de corrupció són, en teoria, menors. Sé que hi ha de tot, però l’experiència en missions de l’ONU mostra que hi ha una tendència en aquest sentit.
El Secretari-General acaba el seu discurs sobre la tolerància zero i tothom aplaudeix. Mentre marxo de la sala, penso que ja havia sentit aquest discurs altres cops.
Arribo a l’oficina i m’assec davant de l’ordinador. Obro la intranet de l’ONU i accedeixo, amb el meu password, a la base de dades de treballadors de Nacions Unides. Obro el meu mòbil i en copio els noms. Vull comprovar si els membres de l’ONU acusats de tràfic de blanques i abusos sexuals durant la missió de Bòsnia encara treballen a Nacions Unides.
Suposo que ja els hauran fet fora a tots fa temps, però, per sorpresa meva… BINGO!! Aquí els tinc! No hi són tots (el cap de la Missió de l’ONU va ser obligat a dimitir, només faltaria!) però sí que comprovo que algun d’ells ha seguit i segueix treballant dins de Nacions Unides… No m’ho puc creure!
No només cap dels acusats per aquells fets delictius a Bòsnia va ser jutjat ni castigat amb penes de presó, sinó que, fins i tot, alguns d’ells no van ser expulsats de l’ONU i a dia d’avui encara hi segueixen treballant! No hi ha hagut cap mesura de res! “Tolerància zero“, deia en Ban Ki-moon fa uns moments mentre era aplaudit, però, on està la tolerància zero aquí? Què ha fet vostè, Sr. Moon?
Durant la guerra de Bòsnia, el Secretari-General de l’ONU era l’egipci Boutros Ghali, que no va fer res, a part de cessar el cap de la Missió, però cap judici. Llavors va venir Kofi Annan… res. I, ara? Doncs, tampoc. Bravo! Felicitats, senyors! Això és tenir-los quadrats o bé no tenir cap escrúpol perquè, a mi, em cauria la cara de vergonya.
Pensin, vostès que han representat i representen l’ONU, que les noies que retrata la pel•lícula que van patir abusos i violacions i que van ser venudes com a prostitutes han quedat marcades per tota la seva vida (alguna va ser assassinada i tot a Bòsnia) mentre que els culpables, alguns d’ells membres de Nacions Unides, no només no han sigut mai jutjats (cosa que és un escàndol!) sinó que, alguns d’ells, fins i tot a dia d’avui segueix encara treballant a l’ONU.
Potser el principal problema de fons és que la medul•la espinal de Nacions Unides ha sigut segrestada per la classe política dels diferents governs i, pel que sembla, no pensen demanar cap rescat perquè els governs lligats per una teranyina d’interessos entre ells.
Com m’agradaria tenir en Ban Ki-moon al davant, amb una de les noies que va ser víctima del tràfic de blanques i amb una càmera enfocant-lo, en una entrevista per a televisió en directe i en “prime time¨ i preguntar-li: “On està la veritat de les seves paraules, Sr. Secretari-General? La tolerància zero que parla en els seus discursos? No havíem quedat que la immunitat no volia dir impunitat davant d’actes delictius?“ Però li diria en anglès: “Do not confuse impunity with immunity Mr. Secretary-General, so what?“ (també li podria preguntar en francès, llengua oficial i de treball de Nacions Unides, però ell no el parla).
Em temo que no hi ha res a fer. Ho sento, noies… Com us van dir aquell nefast dia a Sarajevo: “Welcome to hell!“ Perquè aquí no ha passat res i, si passa, s’agafa l’escombra i es posa la pols, discretament i sense fer soroll, sota la catifa del políticament correcte. Ho deixem tot ben tapadet i xiulem mirant amunt tot esperant que un terratrèmol, una nova fam a l’Àfrica, un altre atemptat a l’Afganistan o un partit de futbol ocupi les portades dels diaris o dels informatius de televisió; perquè el que no surt a la televisió o als murs del facebook i twitter en pantalles d’Ipads i d’Iphones no existeix.
Ups! Us he de deixar, que truquen a la porta del pis. Deuen ser més nens, disfressats i amb carbasses, que venen a demanar caramels. Sort que he comprat mini-Toblerones…
Ah, Happy Halloween a tothom! Tot i que jo prefereixo les Fires de Girona, amb la Devesa amarada d’olor a moniato i a castanya torrada i amb la façana de la catedral il•luminada que s’ho mira tot des d’allà dalt; potser fins i tot pot flairar l’olor d’alcohol barat i de garrafa de les barraques.

“… Thank you Mr. President. The document in front of you: Draft Resolution 1947 (2011) A/160/L.60 establishes that, according to the Council´s rules procedures…” Buf! Estic a punt de caure adormit mentre intento cobrir una soporífera i somnolent reunió del Consell de Seguretat de Nacions Unides.

Segurament n’heu vist alguna imatge a la televisió: una taula gran i rodona, de fusta i voltada de gent amb trajo i corbata.

Faig esforços per mantenir-me despert, però em sembla que els meus ulls ja han pesat figues alguna vegada. Per dissimular, faig veure que escric alguna cosa a la llibreta de notes.

Intento pensar en coses diferents per evitar adormir-me. Em poso a pensar en el que vaig fer ahir, sí, això potser em despertarà. Em ve al cap el capítol de CSI que vaig veure ahir per la televisió mentre sopava. En Grissom parlava del rigor mortis que tenia un cadàver, víctima d’assassinat, al qual feia l’autòpsia.
Rigor mortis: signe recognoscible de mort (del llatí mortis) causat per un canvi químic en els músculs que causa un estat de rigidesa (del llatí rigor) i inflexibilitat en les extremitats i una dificultat per a moure o manipular el cadàver.
Em puc imaginar en Grissom aquí, a la sala del Consell de Seguretat de l’ONU, fent una autòpsia amb el seu bisturí. Segur que trobaria un diagnòstic ràpid i encertat de la causa de la mort en aquesta reunió. Crec que observaria l’escena del crim i, amb ulls experts, conclouria que el cadàver de l’ONU pateix un rigor mortis evident; en bona part, causat pels ambaixadors de Nacions Unides, els autors del crim.
Però en Grissom és un professional i no aniria tan ràpid com jo. Ell començaria a investigar el cas interrogant els principals sospitosos de l’assassinat de Nacions Unides: qui són els ambaixadors? Què fan? Tenen antecedents? Quina coartada tenien en el moment del crim?
Els ambaixadors de l’ONU són diplomàtics (ergo, càrrecs polítics) que representen els seus respectius governs a Nacions Unides. Cobren uns 20 mil euros al mes, com a mínim, viuen en luxoses residències (propietat dels seus respectius governs) en barris exclusius de Nova York, tenen cotxe oficial, xofer, majordom, cuiner i assistenta a casa i, a més de tots aquests luxes i comoditats, tenen privilegis com: no paguen impostos (el sou mensual és tot per a ells, brut) i tenen immunitat mentre ocupen el seu càrrec (no poden ser jutjats). Tot ho fan pagats pels seus governs, o sigui, amb els diners dels contribuents de cada estat, els diners de tothom que s’obtenen de pagar impostos.
Aquesta acostuma a ser la seva rutina: cap a quarts de 10 del matí, el xofer els porta en cotxe d’alta gama (Mercedes, BMW, Audi, Cadillac…) des de la seva residència oficial en un barri com l’Upper East Side fins a la seu de l’ONU. A les 10, vestits amb els seus cars trajos d’Armani, Hugo Boss o Dolce Gabbana, prenen el seu seient al Consell de Seguretat i comencen un debat o una reunió sobre algun tema que els preocupa enormement: la fam al món, els nens víctimes dels conflictes, la violència contra les dones, la guerra en algun lloc com Darfur o Congo, la malària, etc.

A la 1 paren per anar a dinar. Van a la seva residència o als restaurants més cars i exclusius de Manhattan i, cap a les 3, tornen a reunir-se al Consell de Seguretat.

La gran majoria d’ells fa discursos buits de contingut, freds, desangelats. A vegades són còpies exactes del mateix discurs que van fer fa un any (han canviat només la data del dia) perquè sempre parlen dels mateixos temes i a vegades fan reunions i cimeres per decidir que han de tornar a reunir-se, per decidir que encara no han decidit res.

Són mags alçant castells de fum. Són venedors de motos de la marca políticament correctes. Experts en diplomàcia. Mestres en fer brindis al sol, en l’art de parlar sense dir res. Són encaixadors de mans somrients professionals. Estan encantats d’escoltar-se i d’haver-se conegut a les reunions, recepcions, cocktails.

I, a les tardes, si no estan al seu ampli despatx o a la seva residència, els ambaixadors acostumen a anar a una gran multitud d’actes i de recepcions, on tothom va vestit com per anar de casament, el menjar i el vi són excel•lents (jo sempre hi busco vins negres de la Rioja alabesa i el Chardonnay blanc francès) i on acostuma a haver-hi noies joves i esculturals, amb alts tacons d’agulla que, entre el seu generós escot i la seva faldilla curta, hi solen penjar un bolso Louis Vuitton.

La gran majoria de vegades, els ambaixadors de l’ONU no diuen res substancial i, si ho diuen, jo dubto que s’arribin a creure el seu propi discurs perquè aquestes persones viuen en una altra òrbita. Fan vida en la seva torre de marfil, pagada per tots, allunyats de la realitat de la resta de mortals. Habiten en un món paral•lel al nostre, en el Matrix de la diplomàcia.

I, com que en el seu món, que és tan diferent al nostre, no hi ha els nostres problemes, doncs jo dubto molt que ells entenguin (no dic ja que comparteixin) els problemes i les realitats que tenim i sofrim la immensa majoria de les persones del món.

Problemes sobre els quals molts ambaixadors parlen amb posat seriós i de forma pomposa i buida. Per a mi, alguns d’ells a penes tenen autoritat moral per a representar-nos quan diuen que volen resoldre els problemes del món per intentar fer-ne un lloc més just per a tothom.

Veient com està el pati, jo em preocupo i em pregunto: els ambaixadors de l’ONU són realment les persones més adients per tractar temes com la guerra, la fam, l’ajuda humanitària o els Drets Humans? Per adreçar els greus i seriosos problemes que pateix el món?

Jo ho dubto i, si realment ho volen arreglar, em sembla que s’han equivocat de persones. Ara bé, si no hi ha voluntat per part dels governs d’intentar apaivagar els problemes del món (i massa vegades no n’hi ha, mireu sinó en les guerres de Bòsnia el 92 o Ruanda el 94, o aquest mateix any amb la fam a Somàlia) llavors sí: els ambaixadors són les persones idònies per a què res no canviï i tot segueixi igual; perquè a Manhattan, amb la cartera molsuda i la butxaca plena, s’hi viu de conya!

Molts ambaixadors de l’ONU representen un càncer per a la pròpia Nacions Unides i per a la missió per la qual va ser creada. Si volem realment que l’ONU funcioni millor i que actuiï, cal evitar que aquesta metàstasi s’escampi. Cal que els polítics de torn deixin els seus interessos a part i permetin treballar els molt bons professionals, tècnics i experts que treballen a Nacions Unides.

Que s’extirpin del cos de l’ONU els càrrecs purament polítics, que només es mouen per interessos propis i pels de la seva classe i no pas pels valors comuns i compartits dels milions de persones a les quals diuen representar per fer un món millor i més just. Amén.

Ells no ho saben perquè no ho veuen, igual que l’emperador no sabia que anava despullat, però massa vegades els ambaixadors no van vestits amb trajos cars i elegants sinó amb bates de forense i amb la paraula esmolada per fer una autòpsia.

Massa vegades les reunions polítiques de l’ONU fan olor de formol, fan soroll de silenci funerari, de llàgrimes de dol i una necrosi recobreix massa vegades l’acció política de Nacions Unides, una organització que pateix esclerosi estructural, Parkinson degeneratiu, demència senil, Alzheimer prematur, càncer terminal a l’UCI.

Si, en molt bona part, l’acció política de Nacions Unides és essencialment així, potser caldria considerar la seva reforma en profunditat. Renovar-se o morir. En aquest sentit, jo tinc un amic que diu que seria millor enderrocar l’edifici de l’ONU per fer-hi alguna cosa més útil, com ara un pàrquing. Jo no diria tant, tot i que sí que és veritat que a Manhattan sol haver-hi problemes d’aparcament…

De sobte, però, deixo de pensar en tot això perquè sento un murmuri a la sala del Consell de Seguretat. Els ambaixadors semblen inquiets, com si arribés algú important a la reunió. A veure si al final ve en Grissom de CSI de veritat…

Ah, no! és en Ban Ki-Moon, el Secretari General de les Nacions Unides. Cap canvi, tot segueix igual: amb olor a boles de càmfora, esclerotitzat, en encefal•lograma pla, en rigor mortis. Requiescam In Pace (RIP).

Però potser tenim sort i encara podem salvar-ho… Algú té un desfibril•lador a mà? És una emergència!