Un punt absurd

El municipi extremeny de Guijo de Galisteo, situat en el nord de la província de Cáceres i amb poc més de 1.700 habitants, va fer ahir un singular salt a la fama amb la celebració d’un curiós referèndum: els veïns i veïnes majors de 16 anys havien de decidir si destinar 15.000 euros de les arques municipals a l’organització de tres festes taurines  -les tradicionals capeas d’aficionats- o dedicar aquests diners a la contractació de treballadors eventuals. Finalment, la festa va derrotar al treball amb 242 vots a favor dels toros i 181 partidaris de l’ocupació. Els residents a les dues de pedanies del municipi –El Batán i Valrío– van optar clarament per la cosa festiva, adduint alguns d’ells que els toros també comporten beneficis a bars i establiments comercials,  mentre que en el nucli de Guijo, amb menys tradició taurina, el vot va ser en sentit contrari.

Davant aquesta divisió d’opinions, l’alcalde socialista Javier Antón ja ha anunciat una solució salomònica: cada pedania disposarà de 5.000 euros per les seves capeas i Guijo tindrà els 5.000 euros restants per fer algun contracte eventual.

Aquest episodi  singularíssim i sobretot el resultat final van triomfar ahir a les edicions digitals dels diaris i també a Twitter, on Guijo de Galisteo va esdevenir trending topic a l’estat espanyol. Així mateix, les agències internacionals com France Press i Reuter no van tardar gens ni mica en esbombar que un petit municipi d’Extremadura, comunitat autònoma que pateix una taxa de desocupació del 30%, considera més important els toros que la feina, un titular real però prou cridaner que va ser amanit amb aquella dada crua de l’estat espanyol que provoca autèntic calfred a nivell general i nits d’insomni a La Moncloa: una de cada quatre persones és a l’atur o, dit d’altra manera, hi ha 5,6 milions d’habitants sense feina.

Guijo de Galisteo, un municipi del tot desconegut fora d’Extremadura, ha quedat doncs situat en el mapa de la tempesta, en el mig d’aquest huracà que amenaça en convertir Espanya en un estat intervingut. Aquella Espanya inexistent, gairebé mítica, que tant Aznar com Zapatero insistien en col·locar entre les potències mundials com a exemple d’una gestió econòmica impecable. Deliris de grandesa feta miques per la crisi i ara per unes capeas, que dins el seu caràcter anecdòtic esdevenen la metàfora, el símbol, de l’Espanya de la festa i de la pandereta.

Però atenció, seria injust estigmatitzar als habitants de Guijo de Galisteo. Ells, amb les seves autoritats al capdavant, han tingut com a mínim la sensibilitat de sotmetre a referèndum dos conceptes en aquest cas antagònics: el treball o la festa. Aquí a Catalunya, sense anar més lluny, hi ha uns quants municipis aficionats als correbous que no s’han plantejat ni tan sols aquest exercici democràtic i que ben segur, els propers mesos i amb l’excusa de la tradició, es gastaran molt més diners que els seus col·legues extremenys sense que cap dels alcaldes tingui un dubte ètic sobre la idoneïtat de fer aquesta despesa en plena pendent de la crisi.

Veurem novament autoritats locals i autonòmiques fent-se l’orni davant les crítiques de maltractament animal (no fos que perdessin algun vot) i també contemplarem aturats i candidats ferms a l’atur perseguint i essent perseguits pels bous. Hi haurà festa també a la laboriosa Catalunya, el motor malmès de l’estat espanyol, però les banyes de la crisi, de la fera indomable, seguiran fent sang mentre Europa ens examina i, tal vegada, ens suspèn.

Postdata:  De fet, l’episodi dóna per llarg. En principi estem parlant només de 15.000 euros, una anècdota davant les quantitats multimilionàries que ens han portat al desastre. Però en tot cas, serveix per projectar cap a l’exterior una imatge de l’estat espanyol dedicat més a “la festa” que al treball. Deixeu-me fer una mica d’advocat del diable: els mateixos alemanys que exigeixen tanta disciplina vénen cap a aquí de vacances atrets per “la festa”. Per a tant, tenim una indústria, la turística, una de les úniques que funciona, que viu de la gresca i del sol. En resum, l’oci amb totes les seves variants (des de les més “civilitzades”, com la música, fins a les més bèsties, com tot el relacionat amb els toros) genera caixa. En el poblet d’Extremadura, quan celebren les seves “capeas” també hi ha qui en diu econòmicament bé (els que aporten els jònecs, els dels bars…). I no parlen del que passa a Pamplona en els Sanfermines…Com podeu veure, tots els temes, per polèmics que siguin, tenen diferents cares…

Foto: L’alcalde de Guijo de Galisteo, Javier Antón, durant l’escrutini del referèndum. / José Manuel Ribeiro / Reuters

Titular del dia: Capitals en retirada. Els diners salten del vaixell com les rates. Una altra vegada es confirma: en circumstàncies adverses, no hi ha res aparentment més poruc que el capital.

Per la confraternització d’uns polítics que es donen el bec amb els mercats i per la incapacitat dels altres, tota la societat és a les seves mans. Amb el cul enlaire. Veient el futur més negre que mai. Sense que ningú assumeixi cap responsabilitat en la magnitud del desastre.

Per no haver-hi no hi ha ni vergonya torera.

Es compleix el dogma: repartir beneficis i socialitzar les pèrdues. Ara toca això darrer però quan passi la tempesta (tard o d’hora succeirà seguint el caràcter cíclic de l’economia) veurem als mateixos de sempre fent el que han fet sempre: multiplicant, com si fossin pans i peixos, els diners prèviament sanejats i blanquejats. Ara ja ho fan però no es deixen veure. Ho porten a l’ADN. Són els que realment manen. Són els que des dels seus despatxos de marfil fan moure el món prement una tecla. Són els que se’n riuen de les urnes i de la sobirania popular, aquella antiga demos tractada avui pitjor que una puta.

Si Rousseau veiés en què s’ha convertit el seu Contracte social vomitaria damunt els mercats, l’especulació i la prima risc. I si tornessin els revolucionaris francesos esmolarien la ganiveta de la guillotina. Per tallar d’arrel tanta infàmia i per recuperar, si fos possible, uns grams de principis morals.

Avui m’he despertat amb ganes de ser una de les danseuses del Crazy Horse parisenc, mira quin capritx més absurd!. Diumenge, entre copes de Jameson’s, glopets de calvados i tast de caneton à la Rouennaise (ànec escanyat -no degollat- trinxat i flamejat amb conyac), Joan de Sagarra explicava a la seva plana de La Vanguardia que les noies de l’espectacle Désirs del cabaret de París han aconseguit un augment de sou del 15 per cent. Desprès de dos dies de vaga i en plena crisi, una creu que per si algú ho ha oblidat també la pateixen els francesos, les alegres ballarines han fet honor al nom de la  revista i han assolit el seu desig: veure satisfeta la butxaca i disposar d’un contracte indefinit. En el Crazy, els hi deuen sortir el comptes entre bombolles de xampany…

Mentrestant per aquí ens hem d’anar acostumant a repetir el mantra empresarial i governamental una i altra vegada: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència. Són els signes d’aquest maleït temps.

La magnitud del desastre és tan extrema i tan generalitzada que ja no serveix el vell recurs sindicalista de culpar només als gestors de l’empresa com a responsables dels números vermells que senyoregen qualsevol estat de comptes. Hi ha errors propis però també una torrentada de cagades externes que limiten, i molt, el marge de maniobra. S’ens ha empassat la mare de totes les crisis i aquí estem intentant sobreviure a la nova situació i fent esforços per entendre que difícilment les coses tornaran a ser com abans. Un abans de peus de fang, un miratge en el qual la societat va viure com si estigués gaudint d’un espectacle del Crazy horse, d’aquell cavall boig i desbocat que cavalcava damunt els beneficis immobiliaris i les obres absurdes i faraòniques com si la bombolla mai no hagués d’esclatar.

Ara som com el pobre ànec afrancesat i escanyat d’en Sagarra. La Merkel ens té castigats de cara a la paret, purgant la pena dels nou-rics vinguts a menys i fent-nos repetir mil i una vegades el mantra clar i precís: Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència.  Cobrar menys, treballar més i fer-ho amb millor eficiència…

Imatge: Cartell de l’espectacle Désirs.

Desprès de llegir en El Punt Avui aquesta crònica del company Jordi Camps i sense haver tingut encara ocasió de veure “Cabaret desire“, fa ganes, efectivament, de passar-se al “porno femení”.

Suggeridora estètica voyeur, plaer mutu, absència de prototípics “mascles folladors” i d'”infermeres sotmeses”, diàlegs que no fan enrojolar, regust d’Emmanuelle…(marededéu senyor quines èpoques!).

Potser estem parlant més d’erotisme que no pas de porno?

Per cert, la crònica rememora la inauguració de la primera sala X de Girona (la sala B del Modern). Jo vaig assistir a aquest acte i puc confirmar que cambreres vestides de curt-curt servien copes de cava a un públic format per autoritats, periodistes i cinèfils coneixedors de la ruta d’anada i tornada a Perpinyà. Els flamants exhibidors de les cintes d’entrecuix ens van delectar amb un film que esdevindria un mite de la indústria porno i segurament el que ha donat més beneficis: Garganta profunda. La seva protagonista era la desapareguda Linda Lovelace que, amb un clítoris de ficció instal·lat a la gola, passaria a la història del porno com la més autèntica i genuïna empassasabres.

En definitiva, un film amb pacient calenta, metge sobreescalfat i infermera pel que calgui. Res a veure, pel que sembla, amb el “porno femení” i “feminista”…

Foto: La directora de Cabaret desire, la sueca Erika Lust. / J.C.L.

Tranquil i pacífic com sóc, ahir em vaig despertar amb ganes d’assaltar la bastilla europea.  Allons enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé!. Avui però, els ànims guerrers estan més apaivagats. Frau Merkel ha fet saber a Monsieur Hollande que ella és qui té la clau de la caixa i que ni parlar d’introduir canvis en el pacte fiscal, l’eina que consagra el dogma de l’austeritat, la religió implacable i poc misericordiosa de les retallades.

La cancellera de ferro té la clau i les estisores i el gall francès, amb això de la crisi i de la fam dels“mercats”, ha perdut unes quantes plomes, però és poc probable que el flamant Mr. Le President en surti capat d’aquesta aventura. A ningú li interessa que l’eix franc-alemany se’n vagi a fer punyetes i per tant Merkel i Hollande hauran de pactar una transaccional, donar-se el bec i practicar una càlida rebolcada damunt la gespa trista i mancada de líquid de la construcció europea. D’aquests amors obligats entre la dreta i la socialdemocràcia en sortirà un Merkhollande, o com se li vulgui dir  al directori que regirà els destins dels europeus.

Si el món de les finances i dels especuladors ho permet, els poderosos de la política -Merkel i Hollande- tindran la darrera paraula sense haver triomfat en unes urnes que, a aquestes alçades, ja haurien de ser d’autèntic abast europeu. Si hem d’estar sota les ordres d’alemanys i francesos, com a mínim hauríem de tenir el plaer de participar a la festa de la democràcia premiant-los o castigant-los amb el vot. Però això és fer volar coloms.

De moment caldrà que la frau i el monsieur comencin el seu vol nupcial pactant algun retoc que impulsi el creixement i afluixi la ma que estrangula les economies europees més deprimides. Faran contents a Rajoy, a Mas i a tots aquells mandataris que ja no saben com i d’on pouar més aigua. Estan obligats a fer-ho si no volen que l’antieuropeisme segueixi creixent. Les eleccions gregues, on els neonazis han tret 21 escons, han mostrat que l’ou de la serp és allà i aquí, preparant-se per impulsar el totalitarisme. Cal fer memòria i recordar les conseqüències històriques i nefastes de la imposició del Tractat de Versalles als perdedors de la I Guerra Mundial, un dels factors que va acabar provocant el col·lapse de la República de Weimar i l’ascens de Hitler. I tot va començar amb l’economia alemanya estrangulada, amb milions d’aturats i amb l’orgull nacional ferit…

Foto: Hollande saludant als seus seguidors. / EFE

Escanyat per l’abraçada implacable de l’óssa teutònica i per la cobdícia especuladora dels mercats, el govern del Partit Popular entreté a la parròquia fent jocs de paraules.

Divendres, el ministre d’Economia, Luis de Guindos va confirmar que l’any vinent pujarà l’IVA i els impostos especials (tabac, alcohol i gasolina). Bé, de fet, De Guindos en cap moment va pronunciar la paraula IVA, més que res perquè  ningú  recordi la dura campanya que la dreta i els seus mitjans van portar a terme contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero quan el 2010 va aplicar un increment del 7% al 8% de l’IVA reduït i del 16% al 18% del tipus normal. Intentant disfressar les coses i amagar un nou incompliment de promeses per part de l’executiu de Rajoy, el molt pillastre ministre dels quartos i exdirector per Espanya i Portugal de la respectabilíssima banca d’inversions Lehman Brothers es va referir al que faran el 2013 com  un “gravamen sobre el consum“.

En la mateixa línia, dissabte li va tocar el tocar el torn al ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro que va sorprendre al personal amb la següent afirmació: “No pujarem impostos a Espanya, els canviarem la ponderació per afavorir el creixement i la creació d’ocupació“.

La ponderació?. Confesso que he hagut d’anar al diccionari per intentar entendre si Montoro, amb la seva immensa i mundialment reconeguda saviesa, volia dir alguna cosa diferent a la que jo havia entès: Que pujaran els impostos.

Com que la cosa va ser dita als madriles, he optat per consultar el mot “ponderación” en el Diccionario de la Lengua Española:

ponderación.

(Del lat. ponderati(o, -o-nis).
 
1. f. Atención, consideración, peso y cuidado con que se dice o hace algo.
 
2. f. Exageración de algo.
 
3. f. Acción de pesar algo.
 
4. f. Compensación o equilibrio entre dos pesos.

O sigui que ho faran amb atenció, amb consideració, amb cura i amb equilibri però augmentaran els impostos!. Per a tant ho he entès bé: el govern de Rajoy portarà a terme allò que havia dit als electors que no faria mai. Per ordres o no de l’estimada Merkel, un incompliment més.

Vist tot plegat, val la pena guardar en la memòria la paraula “ponderació” i els seus derivats. No sigui que un dia d’aquests, tot dissimulant, els del PP ens intentin “canviar la ponderació” de l’ús del català, de les competències autonòmiques, de la botifarra amb mongetes o, posem per cas, dels elegants calçotets del molt honorable president Mas.

Dibuix: JAP (El Punt Avui)

Diumenge. Em desperto, obro la finestra i una onada de ritme fester i folklòric entra a l’habitació: sona un pasdoble. Poso immediatament Catalunya Informació i no, no hem estat intervinguts per la tropa del PP. Falsa alarma. Ja ho va dir divendres Alicia Sánchez-Camacho desprès d’escenificar una negociació amb Rajoy: “No hi ha cap risc d’intervenció de la comunitat autònoma de Catalunya“. I si ho diu la  presidenta del PP català ens ho hem de creure. ¿Per què ens hauria d’enganyar la que dintre de poc , amb quatre retocs en el pressupost de l’Estat, intentarà aparèixer com la gran benefactora de Catalunya?.

Mentrestant, a fora, segueix sonant insistentment el pasdoble. Ritme binari i torero. Per caminar mentre s’executa.

La nit del 14 al 15 d’abril de 1912, ara ha fet un segle, el transatlàntic Titanic, de la companyia anglesa White Star Line, topava amb un iceberg i s’esfondrava. L’accident, que es va produir a unes 600 milles de l’illa de Terranova, va causar més de 1.500 morts. Aquell era el viatge inaugural del vaixell de passatgers més gran, luxós i tecnològicament més avançat de l’època. Amb la tragèdia, el Titanic entrava a la llegenda.

En aquesta plana que he creat en el servei Pinterest hi trobareu la curta història d’aquest mític vaixell recollida en 94 fotografies, des del procés de construcció del Titanic a les drassanes Harland and Wolff de Belfast (Irlanda del Nord) fins al descobriment de les restes a 4.000 metres de profunditat l’any 1985 per l’equip de Robert Ballard, sense oblidar les imatges dels seus luxosos equipaments, les fotos de la tripulació i d’alguns dels passatgers, entre ells cinc catalans, i les portades dels diaris de l’època recollint la tragèdia.

Foto 1: L’eix de l’hèlix i el timó del Titànic mentre s’estava a punt de concloure la instal·lació.

Foto 2: Bot salvavides del Titanic, fotografiat per un passatger des del vaixell Carpathia.

El rei Joan Carles ha hagut de ser intervingut quirúrgicament aquesta matinada per un triple trencament de maluc patit a Botswana mentre participava en una cacera. A la foto, penjada a la web de Rann Safaris, una empresa que es dedica a organitzar aquest tipus de viatges per 59.000 dòlars, se’l pot veure davant el cadàver d’un elefant, una espècie protegida. La caça legal d’elefants està regulada i s’ha de pagar entre 7.000 i 20.000 euros per exemplar abatut. Mentrestant, la reina està passant uns dies a Grècia i el net segueix ingressat a l’hospital recuperant-se del tret al peu fruit de la inconsciència del seu pare en deixar-li un arma.

Amb la que està caient, amb l’estat espanyol fent aigües per tots costats, amb milions d’aturats, amb moltíssimes famílies amb problemes per arribar a finals de mes, amb centenars de milers d’empreses que sobreviuen com poden, amb els que encara tenen feina calculant quan i com la perderan, la monarquia se’n va de viatge privat i arriba a un punt de patetisme que ni el millor assessor republicà hauria pogut assolir. Anar a matar elefants a Àfrica i trencar-se el maluc és la metàfora perfecta: una institució en vies d’extinció ferida mentre extermina a milers de quilòmetres de distància una espècie també amenaçada d’extinció. Pels furtius i pels que, com el rei, s’obliden en aquestes hores difícils del seu deure d’estar al peu del canó (mai millor dit). Per ètica i per estètica, avui 14 d’abril hi ha encara més raons objectives per ser republicà.

Postdata: La web de l’empresa de safaris que contractava Joan Carles i que mostrava la foto,  ha deixat de funcionar. Excés de visites o el “consell” d’algú per amagar el caçador i el trofeu?

Un tal mestre Nafi ha tingut a bé deixar-me en el parabrises del cotxe publicitat sobre els seus poders naturals. Assegura que es capaç de solucionar amb rapidesa i eficàcia tota mena de problemes per difícils que siguin i garanteix un 100 % de resultats positius.

Com que veig que en l’ampli ventall de qüestions que pot vèncer hi figura, a més de la impotència i el mal d’ull, tot allò relacionat amb l’economia, faré arribar el telèfon d’aquest magnific solucionador a Mariano Rajoy, als ministres Cristóbal Montoro i Luis de Guindos i, per suposar, al president Mas i al professor Andreu Mas-Colell. Amb una mica de sort, el que no és capaç de resoldre la política i la ciència econòmica ho solucionarà la màgia.