El Punt El Punt http://blogs.elpunt.cat/nuriapuyuelo
Articles
Comentaris

Un dia d’aquests de molta calor, i aprofitant les rebaixes, vaig anar a comprar a una botiga d’electrodomèstics un ventilador. En arribar a l’establiment, vaig decidir donar un cop d’ull a les ofertes per si n’hi havia alguna d’interessant. Entre els rètols que acompanyaven els productes, em vaig trobar un munt d’errors. No és que això sigui una novetat, però després, pensant-hi, i ja amb el ventilador projectant-me aire a la cara, vaig concloure que el lèxic dels electrodomèstics està carregat de barbarismes.

En primer lloc, quan ens volem fer un suc de taronja, alguns parlants dubten de si han d’agafar l’esprimidor, l’espremedor, l’exprimidor, l’expremedor… O és femení? Doncs sí, la paraula correcta és espremedora: és femenina i prové del verb esprémer, per tant s’escriu amb s. I fareu bé de recordar que hi ha altres electrodomèstics femenins: per treure la pols de les catifes fem servir l’aspiradora, i no l’aspirador; per triturar s’utilitza la trituradora i no el triturador, i hi ha la batedora, que en cap cas hem d’anomenar batidora. En aquest últim exemple cal recordar que també existeix un estri anomenat batedor, que serveix per batre les clares i que té com a sinònim el mot enganyamarits. Ara bé, hi ha altres electrodomèstics que són masculins i que també ens poden fer dubtar, com ara el bullidor.

Però també es cometen errors quan ens referim als electrodomèstics més grans. Pel que fa a la roba, a banda de la rentadora, a moltes cases ja trobem l’assecadora, i no la secadora, perquè prové del verb assecar i no secar, que és un calc del castellà. Quant al rentaplats, també el podem anomenar màquina de rentar plats –una fórmula poc sintètica, trobo– o rentavaixella, però no rentavaixelles, perquè és una influència del castellà (lavavajillas). També és bo recordar que tant el rentaplats com el rentavaixella poden ser masculins o femenins.

I un clàssic d’aquests dies d’estiu calorosos, aquells que no us calen els ventiladors perquè a casa teniu aire recordeu que és condicionat i no acondicionat. I aquells que us agrada dutxar-vos amb aigua freda per combatre la calor, aquest estiu si no voleu remullar-vos amb aigua calenta, no caldrà que encengueu l’escalfador (i no el calentador, que és un barbarisme).

Sabíeu que…

Les paraules batedora, aspiradora, espremedora són femenines i bullidor és un mot masculí.

 

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 17 de juliol del 2016.)

Molts dels errors ortogràfics que es cometen són deguts a la mala pronunciació d’algunes paraules. Per això tant és important escriure sense faltes com parlar sense cometre errors. Pel que fa als errors de pronunciació, un dels més estesos és el que té a veure amb confondre el so de la essa sonora amb el de la essa sorda, o viceversa. És el cas de paraules com ara agressió, pressió, disseny, cessió, colossal, dissoldre, expressar i missió, que sovint les sentim pronunciades amb essa sonora. O les que es pronuncien erròniament amb essa sorda quan representen el so de la essa sonora, com per exemple, tisores, dosi, medusa, anestèsia i anàlisi.

Un exemple típic de pronunciació inadequada és el fenomen fonètic d’escurçar paraules elidint algunes vocals perquè aquestes es troben en contacte amb el so de la erra, com per exemple dir carga en comptes de càrrega, brenar i no berenar i vritat en lloc de veritat; o bé canviar alguna vocal de la paraula: dicidir per decidir o vegilar per vigilar. També es produeixen reduccions de diftongs en casos com ara aiga per aigua, casi per quasi i cantitat per quantitat. Per tant, a l’hora d’escriure cal diferenciar aquests fenòmens fonètics, propis de l’oralitat, del registre escrit.

Un error que també és molt comú pel que fa a la pronunciació és accentuar les paraules incorrectament. Així seria bo recordar que són paraules agudes, és a dir, que tenen l’accent en l’última síl·laba, tiquet, elit, ciclop, hoquei, poliglot i xassís, entre altres mots. Són paraules planes, i que per tant porten l’accent en la penúltima síl·laba, atmosfera, monòlit, míssil, víking, medul·la, acne i intèrfon. I finalment, són paraules esdrúixoles diòptria, quàdriceps, aurèola, període i pneumònia.

Altres errors habituals són afegir una t al final d’alguns mots, com ara col·lègit per col·legi i premit per premi; pronunciar tz en comptes de s, en exemples com improvitzar per improvisar, matitzar en lloc de matisar; o bé pronunciar ll en comptes de l a principi de paraula, com en els casos de llògic en lloc de lògic o llegítim en comptes de pronunciar legítim.

Sabíeu que…

Altres paraules que es pronuncien malament són milló per milió, metereologia en comptes de meteorologia, enginier o ingenier per enginyer, texte en comptes de text, codig per codi, o corretgir per corregir.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de juny del 2016.)

Prop de 17.000 atletes van participar el 13 de març en la marató de Barcelona, una cita ineludible per a aquells aficionats al fúting, vull dir al running, o a córrer, o n’hem de dir jòguing? En català, la forma habitual per referir-se a aquest esport és el verb córrer: “m’agrada córrer”, “surto a córrer al vespre”, “són les vambes de córrer”… Segons el Termcat, també es pot fer servir la forma fúting, tot i que la paraula fúting s’utilitza més quan l’exercici de córrer es fa amb l’objectiu de mantenir-se en bona forma i el mot córrer s’usa preferentment quan l’exercici es du a terme amb un al·licient competitiu, amb l’objectiu de participar en curses. Al costat d’aquestes dues formes, el Termcat també recull com a sinònim complementari el mot jòguing.

Tots aquests mots es troben recollits dins la Terminologia de les curses populars, publicada fa pocs dies en línia i que recull 192 fitxes terminològiques relacionades amb aquest esport. Donant un cop d’ull pel vocabulari recollit, trobem que de la tira de tela on els corredors porten el mòbil se’n diu braçal per al mòbil o braçal portamòbil, i de la peça de roba en forma de tub que es posa per abrigar-se el coll cal dir-ne tapaboques (i no *braga). Pel que fa l’equipament, també cal destacar la sabatilla voladora (fly running shoe, en anglès), que és la sabatilla concebuda per afavorir la velocitat del corredor, sobretot en les competicions, i el xip groc o de propietat, que és el xip que el corredor pot fer servir en diverses curses.

Pel que fa a les curses, cal remarcar les formes calaix de sortida o sortida per calaixos (start corral i start by corrals, en anglès), que fa referència als espais en què estan distribuïts els atletes a la sortida d’una cursa per agrupar els corredors que tenen un temps semblant. Quant a la competició, el mot arribat (finisher, en anglès) s’utilitza per designar el corredor que aconsegueix acabar una cursa sense obsessionar-se en la marca, només pel simple plaer de participar-hi.

Finalment, en referència a l’entrenament, també es recull la paraula afinada (taper o tapering, en angles), que es refereix a la reducció de la càrrega d’entrenament en el període precedent a una competició, amb l’objectiu de disminuir l’estrès físic i psicològic del corredor i incrementar-ne el rendiment.

 

Sabíeu que…

Beguda isotònica, supinador, millor marca personal… són altres mots inclosos en aquesta terminologia per córrer en català.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 de març del 2016.)

Can seixanta

Mercè Rodoreda escrivia a Jardí vora el mar (Club Editor, 1967): “El menjador va quedar empaperat amb un jornal. Semblava a can seixanta, però l’endemà tot tornava a estar en ordre”. Però què vol dir que “semblava a can seixanta”? Que era un menjador caòtic, desordenat… Aquesta expressió s’utilitza per parlar d’un lloc on tothom fa el que vol, on no hi ha autoritat ni ordre establert. I sabeu d’on prové? D’una fàbrica coneguda com a Can Seixanta al Raval de Barcelona, que avui dia continua dempeus i on encara hi ha instal·lades diverses entitats socials i culturals. Des de fa uns mesos, però, els llogaters d’aquests espais temen que els facin fora del solar que ocupava aquesta antiga fàbrica al carrer Riereta, perquè un grup inversor alemany en va comprar la finca l’any passat.

El periodista Josep Maria Huertas Claveria explicava en el seu llibre Mites i gent de Barcelona l’origen d’aquesta expressió: “A mitjan segle xix al petit carrer de la Riereta s’hi concentraven vint-i-tres fàbriques tèxtils, entre les quals algunes de tan famoses com La España Industrial (…). Diuen que n’hi havia una que ocupava els números 18, 20 i 22 ─tots tres sumen seixanta, si s’hi fixen─, i que estava molt mal organitzada perquè el propietari s’ho passava més bé fent xerinola a Montjuïc (…). El desordre de l’empresa era tan gran que per indicar qualsevol mena de desori es va acabar encunyant l’expressió ‘semblar Can Seixanta’”.
D’expressions o frases fetes relacionades amb els nombres, n’hi ha un munt i, sense adonar-nos, segur que moltes les hem dit mil vegades. En aquests mesos de sequera en què vivim l’altre dia tothom es queixava que només havien caigut quatre gotes i es preguntaven per quins set sous aquest any el fred i el mal temps han passat de llarg.

Aquesta última expressió, “per quins set sous”, o la seva variant “per quins cinc sous”, també té un origen històric. Segons explica el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, aquesta locució prové d’una expressió que es feia servir en l’època medieval que condemnava a pagar cinc sous aquella persona que donava un consell sense que li haguessin demanat o que ficava el nas allà on no devia.

Sabíeu que…

Altres expressions relacionades amb els nombres són “tocar el dos”, “començar de zero”,

“anar de vint-i-un botó”, “cantar les quaranta”, entre d’altres.

 

(Article publicat el 17 de gener del 2016 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Un dels neologismes que més s’ha sentit aquest 2015, sobretot aquestes últimes setmanes de l’any, ha estat cupaire, un mot que es refereix als militants o partidaris de la CUP. L’agenda política ha marcat la creació de paraules, o si més no ha impulsat l’ús d’alguns mots amb un significat que, ara com ara, no està inclòs en el diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). És el cas d’indepe, sobiranisme (i sobiranista), tacticisme, gihadista (i gihadisme)… El mot indepe és una bona alternativa a independentista, facilita l’economia del llenguatge i escurça alhora una paraula que té, poca broma, quinze lletres (de les més llargues del diccionari). Les paraules sobiranisme i sobiranista, encara que resulti estrany perquè estem tips de sentir-les, tampoc surten al diccionari normatiu. Sí que es recullen, evidentment, sobirà, sobiranament i sobirania. Tampoc hi apareixen tacticisme, que és la tendència a fer càlculs tàctics, o l’adjectiu tacticista. Finalment, unes altres paraules que seria bo d’incloure al diccionari perquè lamentablement s’utilitzen força vegades, sobretot en els mitjans de comunicació, són gihadista i gihadisme, com a mots derivats de gihad.
Les noves tecnologies també exerceixen una gran influència en la creació de paraules. En aquest sentit, geolocalització, dron i núvol són mots que també tenen molts punts per ser candidats a entrar al diccionari normatiu aquest 2016.
L’any passat l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i l’IEC van escollir com a neologisme del 2014 la paraula estelada, que va ser introduïda al diccionari normatiu l’estiu passat. Fins llavors el diccionari de l’IEC només recollia el mot estelada com a substantiu amb la definició de ‘conjunt dels estels del firmament’ i com a adjectiu amb els sentits de ‘ple d’estels’, ‘ornat amb un estel o amb més d’un’ o ‘amb una clapa blanca al front’, però no com a bandera que defensa el moviment per la independència de Catalunya o els Països Catalans.
Sabíeu que…
Les paraules cupaire, dron, indepe, núvol, sobiranisme, tacticisme i viral es troben entre els neologismes més representatius del 2015.

(Article publicat el 17 de gener del 2016 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Accents amb mala bava

A dos amics, xerrant xerrant, se’ls ha fet quarts de quinze. L’un li diu a l’altre: “Carai, si que se’ns ha fet tard”. O bé caldria escriure-ho de la manera següent: “Carai, que se’ns ha fet tard”? En català, aquest “si” exclamatiu s’escriu sense accent, tot i que a molts ens pugui semblar que cal accentuar-lo com el afirmatiu, que porta accent diacrític per diferenciar-lo del si condicional o de la nota musical. Així direm: “Si que n’és, de bonic!”, “Si que és divertit”, “Si que han vingut amics!” o “Si que crides!”. Tots ells, sense accent.

Hi ha altres pronúncies i, de retruc, accents que ens fan anar de corcoll, com ara els dels mots aguts elit, ciclop, criquet, futbol, iber, poliglot, xassís o radar, que molts parlants pronuncien com a plans. Com si es tractés del joc dels embolics, també hi ha paraules planes que pronunciem com a agudes o esdrúixoles, com ara aeròstat, libido, acne, atmosfera, intèrfon, míssil, omòplat i policíac. I finalment, mots esdrúixols que els fem com si fossin plans: aurèola, diòptria, rubèola, període, pneumònia, quàdriceps

Però per a més inri, també hi ha paraules que admeten dos accents. Són aquelles que els estudiants agraeixen, perquè tant si les escriuen amb accent o sense, en la majoria de casos, l’encerten segur. Es tracta de mots com per exemple dòmino, que tant pot ser esdrúixol com agut (dominó), perit o pèrit, reporter o repòrter, saxofon o saxòfon, xòfer o xofer, antílop o antilop i imbecil o imbècil, un insult que té molta més força pronunciat com una paraula plana.

Altres mots que se solen pronunciar malament són les formes del present dels verbs acabats en –iar, tant les d’indicatiu com les de subjuntiu i imperatiu. Per exemple, canvio, estudia, pronuncia, diferenciïn, evidencien, copiï

Finalment, hi ha un seguit de noms propis que també fan ballar el cap quan ens toca accentuar-los. Els casos més habituals són els dels topònims Munic, el Tibet, Zuric i Marràqueix i els noms Èdip, Espàrtac, Dàmocles, Pèriples, Dídac, entre d’altres.

Sabíeu que…

Hi ha paraules que es pronuncien malament i que, per tant, les acabem accentuant incorrectament. Mots com ara medul·la, torticoli o quàdriceps són paraules que sovint sentim mal pronunciades.

 

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el diumenge 29 de novembre del 2015)

Fa poques setmanes llegia en un article la frase següent: “Mentre, a CDC, domina la idea d’exportar al Congrés i al Senat la filosofia i la pràctica que ha inspirat Junts pel Sí”. Com deveu haver deduït, l’ús de mentre en aquesta oració és incorrecte perquè té el valor de mentrestant, per tant la frase correcta seria: “Mentrestant, a CDC, domina la idea d’exportar al Congrés i al Senat la filosofia i la pràctica que ha inspirat Junts pel Sí”. No és el primer cop (ni serà l’últim) que apareix aquest error en els mitjans de comunicació. Mentre és una conjunció temporal (‘durant el temps en què’) i, per tant, enllaça dues oracions que tenen una relació de subordinació. Per exemple, en l’oració “Mentre esmorzes, prepararé la motxilla”, en què mentre enllaça l’oració subordinada “esmorzes” amb la principal “prepararé la motxilla”. Per contra, mentrestant és un adverbi temporal i no enllaça dues frases, sinó que funciona tot sol. També cal recordar l’ús de la locució conjuntiva mentre que, que té un valor adversatiu i que no funciona tota sola, sinó que uneix dues accions contrastades: “El teu germà vesteix molt elegant, mentre que tu sempre vas molt desmanegat”.  De vegades aquesta locució també es fa servir erròniament perquè s’utilitza per unir dues oracions que expressen una simultaneïtat, com en l’exemple següent: “En Marc llegia la novel·la, mentre que la Sara acabava de fer els deures”. En aquest cas, la frase correcta seria: “En Marc llegia la novel·la i la Sara acabava de fer els deures”.

Pel que fa a altres conjuncions que s’usen incorrectament, cal recordar que la conjunció doncs mai no té un valor causal i són incorrectes oracions com ara “no han anat al parc doncs plovia” i “van trucar als bombers doncs havien vist fum a l’escala”, que es podrien corregir fent ús de la conjunció causal perquè (“no han anat al parc perquè plovia”).

També és incorrecte fer servir tanmateix com a conjunció continuativa i no s’ha de confondre amb així mateix, que té valor inclusiu i equival a també, igualment, de la mateixa manera. L’adverbi tanmateix indica una oposició i és equivalent a però, això no obstant i malgrat que, com en la frase: “Tanmateix ha vingut: ja us havia dit que no s’ho perdria” .

 

Sabíeu que…

La forma mentres no és correcta en cap cas i s’ha de substituir per mentre.

 

(Article publicat el 15 de novembre del 2015 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

El plural dels colors

El nom dels colors té forma plural? Podem parlar d’unes corbates liles, o n’hem de dir corbates lila? La flexió del plural en el nom dels colors depèn del color, igual que hi ha colors que tenen forma per al masculí i femení i d’altres, només una única forma per als dos gèneres. Vegem-ho.

Els colors bàsics vermell, blau, groc i verd, així com el blanc, el negre, el marró i el gris, sí que tenen dues formes diferents per al singular i el plural, i per al masculí i femení, tret del marró (un jersei marró/una persiana marró). Tots ells són colors que no provenen de cap objecte. Per tant, direm que un moble és blanc i unes cadires, blanques; i un gerro és verd i les jardineres, verdes. Ara bé, quan el nom d’un color prové d’un objecte, una flor, un fruit o qualsevol altre element de la natura, llavors aquell color té una única forma per al singular i el plural. Aquest és el cas dels colors rosa, lila, taronja, grana, salmó, caqui, beix, carbassa, malva, turquesa… Així doncs, direm que “tenim dues samarretes rosa” (i no roses) i que “els gots són taronja” (i no taronges).

Quan els colors apareixen formant una locució adjectiva, és a dir, amb més d’una paraula, també es mantenen invariables: ulls blau cel (i no blaus cels), uns tovallons gris perla (i no grisos perles), uns fulls vermell fosc (i no vermells foscos), entre d’altres.

A banda d’aquestes locucions adjectives, en català també tenim altres locucions plenes de colors: quan una persona és de color vol dir que és de raça negra; quan diem que algú n’ha fet de tots colors significa que n’ha fet de tota mena; perdem el color quan empal·lidim i n’agafem quan anem a platja, igual que la fruita, quan agafa color perquè ha esdevingut més madura. També ens pugen els colors a la cara, quan ens enrojolem, i quan la cara se’ns torna de tots colors (o de mil colors, o de cent mil colors), significa que, a banda d’enrojolar-nos, també se’ns empal·lideix a causa d’una emoció molt forta.

Més colors…

En català, també existeix el color d’ala de mosca (o de gos com fuig), que és un color indefinit, brut, que es fa servir sobretot per a les peces de roba que han perdut el seu color original. També hi ha el color de merda d’oca, que és un groguenc verdós.

 

 

(Article publicat l’1 de novembre del 2015 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

El procés cap a la independència de Catalunya ha donat i donarà moltes hores de conversa, és a dir, un munt de paraules. Mots com ara eleccions, decidir, referèndum i unitat estan a l’ordre del dia i ens acompanyen a la sobretaula dels diumenges, mentre fem el tallat al bar o sopem amb els amics. Això, al lingüista i traductor Pau Vidal, no li ha passat per alt i ha decidit agrupar-les totes en un llibre titulat Manual del procés (Angle Editorial, 2015), guardonat amb el Premi d’Assaig Breu Josep Irla. En aquest llibre, Vidal ens descobreix l’origen de paraules tan imprescindibles per al procés com ara sobirania, decidir i declaració, i els mots que es deriven de la seva arrel. Per exemple, ens explica que procés és un derivat de cedir i per què l’expressió full de ruta, tot i que és una metàfora d’origen mariner, té una gran popularitat i ha esdevingut una expressió ben quotidiana.

Un dels mots que té un gran pes en el procés és identitat. En aquest cas la paraula té un origen ben clar: prové de ídem (‘igual, la mateixa cosa’) i entitat, un mot derivat d’ésser i que significa ‘qualitat d’ens’, ‘essència’. Una paraula que també ha triomfat molt en aquests anys tan decisius és caverna, lligada originàriament a l’adjectiu mediàtica, per referir-se als mitjans de Madrid que llancen constantment missatges contra Catalunya. Abans del procés, aquest mot s’utilitzava poc, ja que els parlants preferien usar cova per fer referència a la cavitat que es forma de manera natural en una roca, en una muntanya o sota terra. Ara bé per denominar aquests periodistes que gaudeixen criticant els catalans, els parlants han preferit usar caverna, el lloc on s’amaguen els cavernícoles, és a dir, els energúmens.

Després de les eleccions, una de les paraules que s’ha fet servir més ha estat negociació, que deriva de negoci. L’origen d’aquest mot és curiós ja que està format per nec (‘ni’) i ottium (‘lleure, desocupació’), és a dir, negació de l’oci, per tant una negociació és un assumpte seriós, que no té res a veure amb l’oci i el lleure.

Amb el seu to irònic tan característic, el lingüista Pau Vidal també recull la paraula margallada, usada pel conseller d’Economia, Mas-Colell, per qualificar un informe sobre el procés que va enviar a les ambaixades el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo. Si el mot maragallada va triomfar tant per designar les sortides de to de l’antic alcalde de Barcelona i expresident de la Generalitat, l’autor aposta ara per aquest mot per designar les ocurrències del ministre García-Margallo.

Per tancar el manual, que està ordenat alfabèticament com un diccionari, l’autor parla dels mots urna, que no ha variat la seva forma respecte al llatí, quan volia dir ‘galleda, poal’, i votar, que té un origen religiós, ja que votar és allò que feien, i segles més tard encara fan, els membres del clergat a Déu quan prometien els vots de castedat, de silenci, d’obediència, etc. “No deixa de ser curiós, doncs, que la imatge simbòlica més representativa de la democràcia sigui extreta del llenguatge religiós”, conclou Vidal.

 

L’estelada normativa

A poques setmanes de les eleccions més importants a les quals s’enfronta aquest país des de fa anys i panys, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va decidir incorporar el substantiu femení estelada al diccionari en el sentit de ‘bandera groga amb quatre faixes vermelles i un triangle a l’asta que té al mig una estrella de cinc puntes, símbol del moviment per la independència de Catalunya o dels Països Catalans’. Fins ara el diccionari normatiu només recollia aquest mot com a substantiu amb la definició de ‘conjunt dels estels del firmament’ i com a adjectiu amb els sentits de ‘ple d’estels’, ‘ornat amb un estel o amb més d’un’ o ‘amb una clapa blanca al front’.

 

Aquesta, però, no és l’única modificació que es va incorporar al diccionari normatiu abans de marxar de vacances. S’hi ha fet prop de tres-centes modificacions en categories gramaticals, exemples, definicions…, entre les quals destaquen l’adjectiu candent que, per extensió, ara també significa ‘que desperta un viu interès per la seva gravetat o urgència’; l’ampliació del significat del mot crac, que fins ara volia dir només el soroll que fa una cosa que es trenca o la fallida d’una empresa, i que ara també significa ‘as’ («El crac de l’equip va fer un gol») i ‘droga derivada de la cocaïna’. Així mateix, s’ha incorporat una accepció en el verb denominar que remet a anomenar-se, quan fins ara denominar tenia un ús transitiu (‘donar un nom a una persona o una cosa’). També el verb concloure inclou des del juliol la remissió al verb acabar («Concloure un discurs»). D’aquesta manera, s’han regularitzat accepcions que en la llengua són ben freqüents i que ja s’usaven en alguns casos en els mitjans de comunicació.

 

La nova actualització també ha afegit al diccionari una cinquantena de mots, entre els quals hi ha els femenins de jutge, metge i batlle, creuerista, vacacional, fibromiàlgia, paradista, olivada, desvelar i carpa, en el sentit de l’envelat d’un circ, i s’ha regularitzat la definició de totes les categories esportives: benjamí, aleví, infantil, cadet, juvenil, júnior i sènior.

 

 

Sabíeu que…

Al DIEC 2 també s’hi ha afegit algunes locucions com ara després de tot (‘al capdavall’), de dia (quan hi ha claror), de grapes, sense més ni més, o expressions com per exemple no ésser-hi tot.

(Article publica el diumenge 20 de setembre al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Articles més antics »