El Punt El Punt http://blogs.elpunt.cat/nuriapuyuelo
Articles
Comentaris

Qualsevol reforma té detractors i defensors, i la reforma ortogràfica i gramatical impulsada per l’Institut d’Estudis Catalans no n’és l’exempció. I si no, només cal recordar el rebombori que va causar la supressió de bona part dels diacrítics. La nova Gramàtica de la llengua catalana és una obra complexa i extensa (té 1.444 pàgines!) que han dut a terme al llarg de prop de vint anys els membres de la comissió de gramàtica de l’IEC, i ha representat un gran esforç de consens. Ara als professionals de la llengua ens toca endinsar-nos-hi i aprofundir aquelles qüestions lingüístiques que sempre han estat més dures de rosegar.

La gramàtica genera debat, i una prova d’això va ser la taula rodona, organitzada per l’Associació Llengua Nacional, que va tenir lloc la setmana passada a la Casa Golferichs de Barcelona. En l’acte, amb una sala plena a vessar, hi van intervenir la professora de lingüística catalana de la UB Neus Nogué, el gramàtic Josep Ruaix i Ernest Rusinés, cap d’assessorament lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació.

Nogué va valorar com a molt positiva la novetat que representa la gramàtica pel fet que no categoritza la llengua en correcta o incorrecta, d’una manera inflexible, sinó que fixa la norma a través de la descripció, assenyalant aquelles formes que considera adequades o inadequades per al context dialectal i de registre en què tenen lloc. Ruaix, més crític amb la reforma gramatical, va lamentar que sigui una obra tan extensa que “fa de mal consultar”, i va alertar del perill que se’n faci un mal ús per la gran variació diatòpica i diastràtica que s’hi recull. Se n’ha de fer un “assenyat discerniment” a l’hora de consultar-la, va assenyalar. Rusinés va destacar la importància que aquesta gramàtica reculli per primer cop registres més informals de la llengua, que van més enllà de l’estàndard, i sobre els quals fins ara la normativa no s’havia pronunciat.

La taula rodona es va tancar amb una pregunta: què canviarien o modificarien de la nova gramàtica? Nogué va lamentar que no s’hi hagi inclòs la concordança del verb haver-hi, Ruaix va assenyalar que hi ha alguns aspectes que no ha recollit la gramàtica i que caldrà tenir presents en futures edicions, i Rusinés va lamentar que la gramàtica no s’hagi pronunciat més clarament sobre l’ús de les preposicions per i per a.

(Article publicat el 19 de març del 2017 el suplement Cultura d’El Punt Avui.)

En català, podem dir “a l’acabar la classe, anirem al cinema”? Sí. L’admissió d’aquest ús és una de les novetats que inclou la nova gramàtica de l’IEC (GLC). Des de l’entrada en vigor de la GLC, s’accepta l’ús de la construcció al seguida d’infinitiu amb valor temporal, al costat de la forma que fins ara era l’única normativa, la de la preposició en seguida d’infinitiu (“en acabar la classe, anirem al cinema”). Fins ara aquesta construcció s’havia bandejat perquè es considerava que era un calc del castellà. Ara, però, la GLC admet que l’ús de “al + infinitiu” és propi d’alguns parlars valencians (“Al discutir la qüestió, alguns perderen els nervis”) i que, malgrat que el registre formal ha donat preferència a “en + infinitiu”, l’altra construcció també es pot utilitzar en català.

En la mateixa línia, també admet que la construcció “en + infinitiu”, i ara també “al + infinitiu”, pot tenir valor causal: “En no saber anglès, no va entendre res de la conversa” o “Al no saber anglès, no va entendre res de la conversa”. Aquestes formes que es consideraven incorrectes i que calia substituir per altres construccions, com ara “pel fet que” o “com que” (“Com que no sabia anglès, no va entendre res de la conversa”), ara queden avalades en la nova gramàtica.

Un altre dels canvis significatius de la nova gramàtica que afecten l’infinitiu és l’alternança de preposicions que encapçalen les oracions d’infinitiu. Fins ara una oració d’infinitiu en funció de complement preposicional només podia anar precedida per les preposicions a o de (“Pensa a/de passar pel supermercat”). Amb la GLC, no cal substituir les preposicions en i amb per a o de, i per tant s’avalen construccions com per exemple: “Pensa en passar pel supermercat” i “S’acontenta amb veure un capítol per setmana”. En el cas de la preposició amb, però, ja d’admetia mantenir aquesta preposició davant d’infinitiu en les expressions “haver-n’hi prou amb” i “tenir-ne prou amb” (“No n’hi ha prou amb/de disculpar-se”). Ara bé, tot i que la GLC admet l’alternança d’aquestes preposicions, considera preferible usar a o de en els registres formals.

Sabíeu que…
La nova gramàtica de l’IEC admet l’ús de la construcció al seguida d’infinitiu amb valor temporal, juntament amb la forma també normativa de la preposició en seguida d’infinitiu.

(Article publicat el 19 de febrer del 2017 el suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Aquest dimecres arribarà a les llibreries la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans. La reforma ortogràfica –la que inclou la polèmica supressió de la majoria de diacrítics– no es publicarà fins al primer trimestre del 2017.

Amb prop de mil pàgines, aquesta gramàtica té diverses novetats respecte a l’anterior, la de Pompeu Fabra. A diferència de la de Fabra, que era d’autor, la nova gramàtica és institucional, elaborada de manera cooperativa entre diversos gramàtics –entre ells Joan Solà– i ha estat revisada i complementada per diferents experts lingüístics. La tardor del 1995 es va començar a treballar en el projecte de la nova gramàtica partint, entre altres obres, de la gramàtica de Fabra, la gramàtica descriptiva d’Antoni M. Badia i Margarit (1994) i la Gramàtica del català contemporani (2002), dirigida per Joan Solà, amb la col·laboració de Maria-Rosa Lloret, Manuel Pérez Saldanya i Joan Mascaró, entre altres autors.

Però la gran novetat d’aquesta gramàtica, la revolució que representa, és que prescriu a través de la descripció. No és una gramàtica que categoritza la llengua en correcte o incorrecte, d’una manera inflexible, sinó que fixa la norma a través de la descripció. Descriu la llengua des de dos punts de vista: el dialectal (és una construcció comuna a tots els dialectes? És pròpia d’alguns parlants?) i els registres (és una forma que serveix per a tots els registres? O és una forma pròpia del llenguatge col·loquial?). D’aquesta manera, la norma no presenta les formes com a correctes o incorrectes, sinó que caldrà analitzar si l’ús d’una forma és adequat o no per a un context lingüístic concret, un matís que representa un avenç lingüístic respecte a altres gramàtiques d’àmbit europeu. Ara ja no serà tot blanc o negre, caldrà adequar-se al registre i al marc geogràfic de la llengua, una tendència que actualment ja s’aplica sobretot en l’àmbit de la correcció literària, en el qual el context marca el tipus de llengua i l’ús d’una llengua estandarditzada, sense matisos, fa perdre veracitat a l’obra.

Sabíeu que…
El 2018 està previst que l’IEC publiqui la Gramàtica essencial de la llengua catalana, un volum que resumirà la gramàtica oficial pensat sobretot per al món de l’ensenyament i per a un públic general.
(Article publicat el 20 de novembre del 2016 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Rebombori diacrític

La reforma ortogràfica que ha impulsat la Secció Filològica de l’IEC, que inclou la reducció dels accents diacrítics, ha aixecat molta controvèrsia les últimes setmanes. El debat a les xarxes socials ha estat intens i apassionat (sempre s’ha dit que som un país de filòlegs!). Els detractors de la reforma s’han sentit atacats, molestos, i han fet bandera de diacrítics que ara tenen els dies comptats, com ara dóna/dona i vénen/venen. Però els que han vist amb bons ulls la reforma, entre els quals m’hi incloc, són del parer que simplificar aquesta norma serà útil per a aquells que aprenguin el català (no per a nosaltres, que haurem d’aprendre la llista reduïda). Moltes de les paraules que en duien tenen un significat específic i s’usen poc, i en la majoria de casos pel context ja sabem a quina paraula ens referim. És evident que sempre es poden fer jocs de paraules i crear frases com la que aquests dies corria per les xarxes, «La dona dona un os d’os al net net», però fins i tot en aquest cas el parlant és capaç d’entendre la frase. Tot i així per a aquests casos, si hi ha ambigüitat, l’IEC preveu la possibilitat de poder mantenir l’accent diacrític.

Els catorze mots monosíl·labs que mantindran el diacrític, perquè els aneu practicant, són bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. Fins ara es posava aquest accent distintiu a cent cinquanta paraules. Pompeu Fabra només havia posat accent diacrític a una cinquantena de paraules, però la llista havia anat creixent descontroladament, sobretot pels derivats dels mots amb diacrític, que fins ara mantenien l’accent. L’absència d’accent en aquests derivats serà una altra de les novetats de la normativa ortogràfica. Això, per exemple, afectarà els derivats de déu (adeu, adeu-siau, marededeu), de món (rodamon) o de pèl (contrapel), que no s’accentuaran. .

Entre altres novetats, la reforma ortogràfica també afectarà els mots prefixats i compostos que tenen el segon formant començat per erra. Quan el so de la erra apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical s’escriurà doble erra, per exemple, en mots prefixats com ara arrítmia, corresponsable, erradicar i errumpent.

 

Sabíeu que…

Fabra només va marcar una cinquantena d’accents diacrítics, però la llista havia anat creixent fins als cent cinquanta casos.

 

(Article publicat a El Punt Avui el 16 d’octubre del 2016)

El ‘burquini’

Sens dubte, una de les paraules d’aquest estiu ha estat burquini, arran de la prohibició de l’ús d’aquesta peça de bany a les platges franceses. El debat del «burquini sí, burquini no» ha sacsejat Europa, tot i que aquí sortosament no s’ha arribat a impulsar la polèmica restricció al·legant que les dones tenen la llibertat de vestir-se i banyar-se com vulguin.

La paraula burquini (que escrivim amb q i no burkini) és un mot format per les paraules burca i biquini. La peça de vestir s’ha fet tan popular que ja és tan coneguda com altres mocadors que fan servir les dones musulmanes. Com és prou sabut, hi ha diferents tipus de vels islàmics, que sovint es confonen.

El burca és un vestit de teixit rígid amb el qual algunes dones musulmanes es cobreixen completament el cap i el cos, que té una reixeta o una obertura a l’altura dels ulls per veure-hi. La paraula en català està recollida al diccionari normatiu des del 2007, i es rebutgen les formes burka i burqa. En castellà, és burka; en francès, burqa, i en anglès, bourkha, burka i burkha. El nicab és el mocador amb el qual es cobreixen algunes dones musulmanes els cabells, el coll i la cara, excepte els ulls. És una paraula masculina i ha estat acceptada pel Termcat, en detriment de la forma niqab, que ha estat rebutjada per analogia amb altres arabismes. En castellà és niqab, i en francès i en anglès, niqab. També hi ha el hijab, un mocador amb el qual algunes dones musulmanes es cobreixen els cabells i el coll. És una paraula masculina i es pronuncia amb hac aspirada. En castellà s’utilitzen les formes hidjab i hijab; en francès, hidjab i hidjäb, i en anglès, hijab. El xador (i no shador ni chador) és una peça de vestir àmplia i generalment de color negre amb la qual algunes dones musulmanes es cobreixen el cap i el cos i, de vegades, la cara. La paraula és masculina i està recollida al diccionari normatiu. L’equivalent castellà és chador; en francès, tchador, i en anglès, chadar, chaddar, chador, chuddar i chudder.

Altres paraules per referir-nos als vels islàmics són amira, xaila i khimar.

Sabíeu que…

Utilitzarem les formes burca (masculí), hijab (masculí), nicab (masculí), xador (masculí), xaila (femení), amira (femení) i khimar (masculí) per referir-nos a les diferents peces de la indumentària musulmana femenina.

 

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 13 de setembre del 2016.)

Un dia d’aquests de molta calor, i aprofitant les rebaixes, vaig anar a comprar a una botiga d’electrodomèstics un ventilador. En arribar a l’establiment, vaig decidir donar un cop d’ull a les ofertes per si n’hi havia alguna d’interessant. Entre els rètols que acompanyaven els productes, em vaig trobar un munt d’errors. No és que això sigui una novetat, però després, pensant-hi, i ja amb el ventilador projectant-me aire a la cara, vaig concloure que el lèxic dels electrodomèstics està carregat de barbarismes.

En primer lloc, quan ens volem fer un suc de taronja, alguns parlants dubten de si han d’agafar l’esprimidor, l’espremedor, l’exprimidor, l’expremedor… O és femení? Doncs sí, la paraula correcta és espremedora: és femenina i prové del verb esprémer, per tant s’escriu amb s. I fareu bé de recordar que hi ha altres electrodomèstics femenins: per treure la pols de les catifes fem servir l’aspiradora, i no l’aspirador; per triturar s’utilitza la trituradora i no el triturador, i hi ha la batedora, que en cap cas hem d’anomenar batidora. En aquest últim exemple cal recordar que també existeix un estri anomenat batedor, que serveix per batre les clares i que té com a sinònim el mot enganyamarits. Ara bé, hi ha altres electrodomèstics que són masculins i que també ens poden fer dubtar, com ara el bullidor.

Però també es cometen errors quan ens referim als electrodomèstics més grans. Pel que fa a la roba, a banda de la rentadora, a moltes cases ja trobem l’assecadora, i no la secadora, perquè prové del verb assecar i no secar, que és un calc del castellà. Quant al rentaplats, també el podem anomenar màquina de rentar plats –una fórmula poc sintètica, trobo– o rentavaixella, però no rentavaixelles, perquè és una influència del castellà (lavavajillas). També és bo recordar que tant el rentaplats com el rentavaixella poden ser masculins o femenins.

I un clàssic d’aquests dies d’estiu calorosos, aquells que no us calen els ventiladors perquè a casa teniu aire recordeu que és condicionat i no acondicionat. I aquells que us agrada dutxar-vos amb aigua freda per combatre la calor, aquest estiu si no voleu remullar-vos amb aigua calenta, no caldrà que encengueu l’escalfador (i no el calentador, que és un barbarisme).

Sabíeu que…

Les paraules batedora, aspiradora, espremedora són femenines i bullidor és un mot masculí.

 

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 17 de juliol del 2016.)

Molts dels errors ortogràfics que es cometen són deguts a la mala pronunciació d’algunes paraules. Per això tant és important escriure sense faltes com parlar sense cometre errors. Pel que fa als errors de pronunciació, un dels més estesos és el que té a veure amb confondre el so de la essa sonora amb el de la essa sorda, o viceversa. És el cas de paraules com ara agressió, pressió, disseny, cessió, colossal, dissoldre, expressar i missió, que sovint les sentim pronunciades amb essa sonora. O les que es pronuncien erròniament amb essa sorda quan representen el so de la essa sonora, com per exemple, tisores, dosi, medusa, anestèsia i anàlisi.

Un exemple típic de pronunciació inadequada és el fenomen fonètic d’escurçar paraules elidint algunes vocals perquè aquestes es troben en contacte amb el so de la erra, com per exemple dir carga en comptes de càrrega, brenar i no berenar i vritat en lloc de veritat; o bé canviar alguna vocal de la paraula: dicidir per decidir o vegilar per vigilar. També es produeixen reduccions de diftongs en casos com ara aiga per aigua, casi per quasi i cantitat per quantitat. Per tant, a l’hora d’escriure cal diferenciar aquests fenòmens fonètics, propis de l’oralitat, del registre escrit.

Un error que també és molt comú pel que fa a la pronunciació és accentuar les paraules incorrectament. Així seria bo recordar que són paraules agudes, és a dir, que tenen l’accent en l’última síl·laba, tiquet, elit, ciclop, hoquei, poliglot i xassís, entre altres mots. Són paraules planes, i que per tant porten l’accent en la penúltima síl·laba, atmosfera, monòlit, míssil, víking, medul·la, acne i intèrfon. I finalment, són paraules esdrúixoles diòptria, quàdriceps, aurèola, període i pneumònia.

Altres errors habituals són afegir una t al final d’alguns mots, com ara col·lègit per col·legi i premit per premi; pronunciar tz en comptes de s, en exemples com improvitzar per improvisar, matitzar en lloc de matisar; o bé pronunciar ll en comptes de l a principi de paraula, com en els casos de llògic en lloc de lògic o llegítim en comptes de pronunciar legítim.

Sabíeu que…

Altres paraules que es pronuncien malament són milló per milió, metereologia en comptes de meteorologia, enginier o ingenier per enginyer, texte en comptes de text, codig per codi, o corretgir per corregir.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de juny del 2016.)

Prop de 17.000 atletes van participar el 13 de març en la marató de Barcelona, una cita ineludible per a aquells aficionats al fúting, vull dir al running, o a córrer, o n’hem de dir jòguing? En català, la forma habitual per referir-se a aquest esport és el verb córrer: “m’agrada córrer”, “surto a córrer al vespre”, “són les vambes de córrer”… Segons el Termcat, també es pot fer servir la forma fúting, tot i que la paraula fúting s’utilitza més quan l’exercici de córrer es fa amb l’objectiu de mantenir-se en bona forma i el mot córrer s’usa preferentment quan l’exercici es du a terme amb un al·licient competitiu, amb l’objectiu de participar en curses. Al costat d’aquestes dues formes, el Termcat també recull com a sinònim complementari el mot jòguing.

Tots aquests mots es troben recollits dins la Terminologia de les curses populars, publicada fa pocs dies en línia i que recull 192 fitxes terminològiques relacionades amb aquest esport. Donant un cop d’ull pel vocabulari recollit, trobem que de la tira de tela on els corredors porten el mòbil se’n diu braçal per al mòbil o braçal portamòbil, i de la peça de roba en forma de tub que es posa per abrigar-se el coll cal dir-ne tapaboques (i no *braga). Pel que fa l’equipament, també cal destacar la sabatilla voladora (fly running shoe, en anglès), que és la sabatilla concebuda per afavorir la velocitat del corredor, sobretot en les competicions, i el xip groc o de propietat, que és el xip que el corredor pot fer servir en diverses curses.

Pel que fa a les curses, cal remarcar les formes calaix de sortida o sortida per calaixos (start corral i start by corrals, en anglès), que fa referència als espais en què estan distribuïts els atletes a la sortida d’una cursa per agrupar els corredors que tenen un temps semblant. Quant a la competició, el mot arribat (finisher, en anglès) s’utilitza per designar el corredor que aconsegueix acabar una cursa sense obsessionar-se en la marca, només pel simple plaer de participar-hi.

Finalment, en referència a l’entrenament, també es recull la paraula afinada (taper o tapering, en angles), que es refereix a la reducció de la càrrega d’entrenament en el període precedent a una competició, amb l’objectiu de disminuir l’estrès físic i psicològic del corredor i incrementar-ne el rendiment.

 

Sabíeu que…

Beguda isotònica, supinador, millor marca personal… són altres mots inclosos en aquesta terminologia per córrer en català.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 de març del 2016.)

Can seixanta

Mercè Rodoreda escrivia a Jardí vora el mar (Club Editor, 1967): “El menjador va quedar empaperat amb un jornal. Semblava a can seixanta, però l’endemà tot tornava a estar en ordre”. Però què vol dir que “semblava a can seixanta”? Que era un menjador caòtic, desordenat… Aquesta expressió s’utilitza per parlar d’un lloc on tothom fa el que vol, on no hi ha autoritat ni ordre establert. I sabeu d’on prové? D’una fàbrica coneguda com a Can Seixanta al Raval de Barcelona, que avui dia continua dempeus i on encara hi ha instal·lades diverses entitats socials i culturals. Des de fa uns mesos, però, els llogaters d’aquests espais temen que els facin fora del solar que ocupava aquesta antiga fàbrica al carrer Riereta, perquè un grup inversor alemany en va comprar la finca l’any passat.

El periodista Josep Maria Huertas Claveria explicava en el seu llibre Mites i gent de Barcelona l’origen d’aquesta expressió: “A mitjan segle xix al petit carrer de la Riereta s’hi concentraven vint-i-tres fàbriques tèxtils, entre les quals algunes de tan famoses com La España Industrial (…). Diuen que n’hi havia una que ocupava els números 18, 20 i 22 ─tots tres sumen seixanta, si s’hi fixen─, i que estava molt mal organitzada perquè el propietari s’ho passava més bé fent xerinola a Montjuïc (…). El desordre de l’empresa era tan gran que per indicar qualsevol mena de desori es va acabar encunyant l’expressió ‘semblar Can Seixanta’”.
D’expressions o frases fetes relacionades amb els nombres, n’hi ha un munt i, sense adonar-nos, segur que moltes les hem dit mil vegades. En aquests mesos de sequera en què vivim l’altre dia tothom es queixava que només havien caigut quatre gotes i es preguntaven per quins set sous aquest any el fred i el mal temps han passat de llarg.

Aquesta última expressió, “per quins set sous”, o la seva variant “per quins cinc sous”, també té un origen històric. Segons explica el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, aquesta locució prové d’una expressió que es feia servir en l’època medieval que condemnava a pagar cinc sous aquella persona que donava un consell sense que li haguessin demanat o que ficava el nas allà on no devia.

Sabíeu que…

Altres expressions relacionades amb els nombres són “tocar el dos”, “començar de zero”,

“anar de vint-i-un botó”, “cantar les quaranta”, entre d’altres.

 

(Article publicat el 17 de gener del 2016 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Un dels neologismes que més s’ha sentit aquest 2015, sobretot aquestes últimes setmanes de l’any, ha estat cupaire, un mot que es refereix als militants o partidaris de la CUP. L’agenda política ha marcat la creació de paraules, o si més no ha impulsat l’ús d’alguns mots amb un significat que, ara com ara, no està inclòs en el diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). És el cas d’indepe, sobiranisme (i sobiranista), tacticisme, gihadista (i gihadisme)… El mot indepe és una bona alternativa a independentista, facilita l’economia del llenguatge i escurça alhora una paraula que té, poca broma, quinze lletres (de les més llargues del diccionari). Les paraules sobiranisme i sobiranista, encara que resulti estrany perquè estem tips de sentir-les, tampoc surten al diccionari normatiu. Sí que es recullen, evidentment, sobirà, sobiranament i sobirania. Tampoc hi apareixen tacticisme, que és la tendència a fer càlculs tàctics, o l’adjectiu tacticista. Finalment, unes altres paraules que seria bo d’incloure al diccionari perquè lamentablement s’utilitzen força vegades, sobretot en els mitjans de comunicació, són gihadista i gihadisme, com a mots derivats de gihad.
Les noves tecnologies també exerceixen una gran influència en la creació de paraules. En aquest sentit, geolocalització, dron i núvol són mots que també tenen molts punts per ser candidats a entrar al diccionari normatiu aquest 2016.
L’any passat l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i l’IEC van escollir com a neologisme del 2014 la paraula estelada, que va ser introduïda al diccionari normatiu l’estiu passat. Fins llavors el diccionari de l’IEC només recollia el mot estelada com a substantiu amb la definició de ‘conjunt dels estels del firmament’ i com a adjectiu amb els sentits de ‘ple d’estels’, ‘ornat amb un estel o amb més d’un’ o ‘amb una clapa blanca al front’, però no com a bandera que defensa el moviment per la independència de Catalunya o els Països Catalans.
Sabíeu que…
Les paraules cupaire, dron, indepe, núvol, sobiranisme, tacticisme i viral es troben entre els neologismes més representatius del 2015.

(Article publicat el 17 de gener del 2016 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Articles més antics »