A començaments de mes ha mort Miquel Pairolí, l’articulista més brillant de la lletra impresa catalana. Mor prematurament als 55 anys, l’edat en la qual els escriptors es comencen a consagrar. Pairolí era una brúixola per aquells que ajuntem mots, ara ja ningú ens indica el nord. Pairolí era la mida justa de l’articulista: ni es dedicava a cremar encens a favor de ningú, ni era un incendiari contra ningú; d’aquests tipus d’articulistes, que en som la majoria, només en quedarà cendra. Però de Pairolí n’ha quedat una robusta obra, menys prolífica del que voldríem, però que esperem recuperar ben aviat amb diversos lloms a la llibreria. Pairolí era el punxó sagaç, el que no fa sang però que t’espavila quan t’has endormiscat o quan estàs massa entotsolat. Pairolí posava sentit crític a una política que s’ha reduït a les bandositats i la frase ben construïda era el contrapunt a la cridòria de sords. Pairolí no era un altaveu, tal com passa a massa periodistes, Pairolí tenia la seva cadència d’idees que expressava sòbria i subtilment. Pairolí va fer literatura a través del periodisme, i amb això ja està tot dit.