Una de les característiques que defineixen als partits tradicionalment situats a l’espectre esquerra de l’univers polític no són tant les polítiques de les que es serveix com dels objectius que persegueixen amb la seva aplicació. Aquesta és una de les raons per la qual les polítiques dels partits progressistes varien en el temps i, més encara, en funció de la realitat del país. Cada variació experimentada bé a nivell social bé a nivell tecnològic, comporta que el desenvolupament econòmic de la societat segueixi pautes totalment diferents, motiu pel qual requereixen de la seva constant redefinició. En contraposició amb els partits anomenats de dretes que deixen aquesta modernització als mercats, des de les esquerres els canvis en els models de creixement econòmic s’han estimulat històricament des dels governs.

La forta intervenció de l’Estat en la vida social i econòmica de la societat i amb l’economia keynesiana de demanda com a gran paradigma de recuperació, s’ha demostrat en el nostre cas, si més no de dubtosa validesa. Al mateix temps, els discursos dogmàtics inspirats en els valors del socialisme més arcaic, o de la malentesa socialdemocràcia transvestida de socialisme democràtic per donar-li un caire renovador, pregonada per partits amb responsabilitats de govern, els estan duent al més dur ostracisme social.

Si bé a Europa la socialdemocràcia va tenir el seu gran moment als trenta anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, a l’Estat el seu moment va arribar als anys posteriors a la mort del dictador. Mentre a Europa desapareixia el ‘socialisme real’ per les envestides del capitalisme liberal, a l’Estat sorgien joves polítics que l’abraçaven. I quan als països de l’Europa occidental, que és on més s’havia desenvolupat la socialdemocràcia, aquesta entrava en crisi, els nostres socialistes l’adoptaven per tal de fer-la ressuscitar.

Una i altra vegada es parla de les expectatives de la reconstrucció de l’esquerra, però mai es precisa quin tipus d’esquerra se suposa que s’està reconstruint, confonent sovint l’ideal d’una esquerra que cerqui la societat del benestar, però sense classes, amb una esquerra real, positiva, amb projectes i il·lusions capaces de mobilitzar la societat que l’ha d’acollir.

No és ara moment de dogmes rígids que s’han mostrat incapaços de donar respostes als reptes que plantegen els temps que estem vivint, on l’anèmia intel·lectual que pateixen alguns encara no els ha permès entendre que l’agenda i el temps en política cada vegada més els marca la ciutadania.