L’any 1762 Rousseau (1712-1778) va publicar el ‘Contracte Social’, obra que defensava Uns plantejaments revolucionaris per l’època al reflexionar sobre la sobirania de la voluntat del poble, els sobirans com a mandataris del poble, i de la república com a forma perfecta de govern. Poc més de dos-cents cinquanta anys després, el conjunt de la societat catalana ens trobem debaten exactament sobre aquestes mateixes reflexions de Rousseau.

Seguint Rousseau, i tal com havia afirmat abans Huig de Groot (1583-1645) ‘un poble és un poble abans de donar-se a un rei’. Transportant aquesta idea als nostres dies, diríem que un poble és un poble abans de dotar-se d’una Constitució, d’una Carta Magna que ocupi el lloc suprem del seu ordenament jurídic, la qual cosa dur implícita l’afirmació que el sorgiment d’un Poder Constituent precedeix de forma lògica a l’aprovació de qualsevol norma cabdal de l’ordenament jurídic d’una societat. Aquest sorgiment d’un Poder Constituent es produeix en virtut d’un pacte social entès com la hipòtesi lògica per fonamentar la legitimitat democràtica de la voluntat d’una societat. Per tant, el titular del Poder Constituent es crea mitjançant el Pacte Social, adoptant així un indiscutible caràcter fundacional.

Per Rousseau, la formulació del Pacte Social es formula cedint cada un de nosaltres el nostre poder en tant que membres de ple dret d’una comunitat política, en mans de la voluntat general o majoritària. Aquest acte comporta la creació d’un cos moral i col·lectiu, la creació d’un cos polític que estructura la societat.

El dilema amb el que podem topar és discernir sobre si és just el cos polític que creem. En aquest sentit, Rawls (1921-2002) a la seva obra ‘Teoria de la justícia’ comença la seva argumentació afirmant que ‘la justícia és la primera virtut de les institucions socials, d’igual manera que la veritat o és dels sistemes de pensament’, és a dir, les lleis i les institucions d’una societat han de tenir com a funció bàsica la producció de justícia. I si no ho fan cal rebutjar-les. Un altre interrogant se’ns obre davant aquesta asseveració; qui i com definim allò que és just? La conclusió a la que arriba Rawls per resoldre l’interrogant els recull en els principis de la justícia, tan convincents com plens de sentit comú. Basant-se en la teoria de l’elecció racional, resolt la pregunta en base al principi de la llibertat i els principis de la diferència i la igualtat d’oportunitats. En base al primer principi, cada persona ha de tenir un dret igual al més ampli sistema total de llibertats bàsiques i que sigui compatible amb un sistema similar de llibertat per tots. Per altra banda, les desigualtats econòmiques i socials han d’estar estructurades de manera que en surtin beneficiats els menys afavorits i que hi hagi una justa igualtat d’oportunitats per accedir als llocs de poder on es prenen les decisions públiques.

Una gran part de la doctrina jurídica espanyolista que nega el dret a l’autodeterminació de Catalunya, defugint d’aquells que exposen els seus arguments sota els efectes de grans dosi de testiculina, s’empara en que Catalunya no pot ser considerada una unitat política diferenciada del Poble de l’Estat espanyol atès que en els episodis ocorreguts durant la transició, vegi’s el referèndum d’aprovació de la Llei per la Reforma Política de 1976, la campanya electoral del juny de 1977, o l’acte de les eleccions de 15 de juny de 1977, constituïren de facto un pacte social, establint com a voluntat del Poble espanyol el manteniment d’Espanya com una estructura estatal única vertebrada al voltant dels principis i valors del constitucionalisme democràtic i social, essent el Poble espanyol el titular de la sobirania i del Poder Constituent. Sostenen a més, que el dret d’autodeterminació ja es va exercir a l’Estat en la mesura que el conjunt d’espanyols varen aprovar en el referèndum del 6 de desembre de 1978 el text de la Constitució espanyola.

Tota argumentació feta des del respecte i la tolerància són respectades i respectables, així com les premisses que amb més o menys encert les sostenen.

Altra cosa ben diferent és si les conclusions a les que arriba una argumentació i allò que comporta són justes o no. Podem afirmar categòricament que el marc jurídic i polític de Catalunya és just? Són justes les humiliacions, menyspreu i amenaces que rebem dia rere dia dels titulars de la ‘nostra sobirania’? Són justes les lleis que proclamen, les retallades de les quotes d’autogovern, el tracte discriminatori que pateix Catalunya en temes de finançament o inversions públiques?

Ara que falta poc menys de dos mesos fins les eleccions del 27 de setembre són aquestes les preguntes que cal fer-nos. I si la conclusió a la que arribem és que les institucions espanyoles no són justes amb els catalans, si els nostres drets no són els mateixos que els puguin tenir els habitants d’un altre racó de l’Estat, si les desigualtats econòmiques i socials es veuen accentuades per qui ostenta actualment el ‘poder sobirà’, potser caldrà que entre tots ens conjurem per dotar-nos d’un nou Contracte Social que ens meni a un Poder Constituent amb el que crear un nou marc jurídic de convivència que ens permeti viure en una Catalunya més justa i lliure.