Arxiu de l'autor: Jordi Domingo Ceperuelo

Quant a Jordi Domingo Ceperuelo

Nascut a Figueres l'any 1970. És Enginyer Tècnic Agrícola amb un màster en Planificació Territorial per la Universitat Rovira i Virgili i un postgrau en Gestió Ambiental. Reusenc d'adopció i estudiant de Dret és un apassionat de la política, de Catalunya i del Camp de Tarragona.

Les formulacions contradictòries … de Kant o de qui?

Publicat el per

Actua de manera que tractis a la humanitat, sigui en la teva persona o en la de qualsevol altre, sempre, al mateix temps, com una finalitat, mai com un mitjà.

La segona formulació de l’imperatiu categòric de Kant és un respecte a la humanitat com a tal. Un respecte a la societat en tant que formada per individus lliures i dotats de drets i deures, en diríem avui. El deure de respectar és un deure que tenim vers a les persones per tractar-se d’éssers racionals, portadors d’humanitat; res a veure amb qui sigui cadascú en particular.

En tant que persones, socials, sociables i que vivim en societat, només serem capaços d’assolir el desenvolupament de totes les nostres capacitats, en una societat que tingui el més alt grau de llibertat. Una societat on existeixi un permanent antagonisme entre els seus membres però a la vegada la més ferma de les determinacions i garanties dels límits d’aquesta llibertat per tal que pugui ser consistent amb la llibertat dels altres.

Llibertat protegida per un corpus legal extern al propi individu i vinculat a una constitució civil, justa però restrictiva alhora per la pròpia necessitat que ens imposem nosaltres mateixos. Les persones som, per naturalesa, propenses a les llibertats sense límits, raó per la que ens veiem obligats a assumir aquesta condició restrictiva per a conviure en una societat lliure i justa, coneixedors que solament així podrem avançar socialment. La pròpia constricció legal permet que ens disciplinem, fent dels nostres desitjos i projectes de millora social l’art forçós que permet germinar les llavors de la prosperitat.

La vida política lliure es caracteritza per una autonomia consistent en que les lleis civils que la regulen no ens són imposades sinó que tenen el seu origen en la pròpia societat civil. La voluntat d’una comunitat social organitzada en una estructura d’Estat, és la font de la llei civil que obliga universalment a tots els membres d’aquesta comunitat. És així perquè el seu origen, el poder legislatiu de l’Estat, representa universalment a tots els seus membres.

Un dels grans reptes que tenim en el nostre futur més immediat, és el de l’establiment d’una societat que administri el dret entre els seus membres. Que l’administri d’una forma moralment inqüestionable i inqüestionablement justa.

Els deures individuals que ens hem imposat per conviure en la constrictiva societat actual, els complim bé pel propi deute moral bé per l’ús per part de l’Estat d’un dels seus trets definitoris: l’ús de la força i la coerció.

El motor del nostre actuar moral de compliment del deure, no és el compliment literal de la llei de la que ens em dotat. Com a molt, el motor n’és la consciència de la llei. La mateixa consciència que ens aboca com a individus a dotar-nos d’una nova descripció del dret.

De la urgència del canvi de paradigma i de la nova forma d’administrar el nou dret del que ens hem de dotar, pocs dubtes existeixen.

Ningú no assevera que els drets als que estem sotmesos en tant que societat mundial, o com a integrants d’una societat civil europea, són inqüestionables ni inamovibles. El sòl fet de pensar-ho és en sí una fal·làcia.

És quan reduïm l’escala de la societat quan aquestes fal·làcies es converteixen en dogma. A nivell de comunitat social dependent de l’Estat espanyol, ens trobem aquesta formulació contradictòria: el dret que pocs accepten ja com a constrictor vàlid per permetre el creixement de la comunitat, es converteix en el dogma de l’imperi de la llei.

Deia Kant que mai podrem saber com són les coses en sí mateixes perquè només podrem saber com són per a nosaltres. Per molts de nosaltres, el formar part d’una comunitat civil dotada d’un nou dret i organitzada a l’entorn d‘un nou Estat Català, lliure i sobirà conforma la condició necessària per poder avançar en la construcció d’una societat més equilibrada, justa i sostenible.

Conforma l’expressió més sublim de llibertat.

Cap a un nou Contracte Social

Publicat el per

L’any 1762 Rousseau (1712-1778) va publicar el ‘Contracte Social’, obra que defensava Uns plantejaments revolucionaris per l’època al reflexionar sobre la sobirania de la voluntat del poble, els sobirans com a mandataris del poble, i de la república com a forma perfecta de govern. Poc més de dos-cents cinquanta anys després, el conjunt de la societat catalana ens trobem debaten exactament sobre aquestes mateixes reflexions de Rousseau.

Seguint Rousseau, i tal com havia afirmat abans Huig de Groot (1583-1645) ‘un poble és un poble abans de donar-se a un rei’. Transportant aquesta idea als nostres dies, diríem que un poble és un poble abans de dotar-se d’una Constitució, d’una Carta Magna que ocupi el lloc suprem del seu ordenament jurídic, la qual cosa dur implícita l’afirmació que el sorgiment d’un Poder Constituent precedeix de forma lògica a l’aprovació de qualsevol norma cabdal de l’ordenament jurídic d’una societat. Aquest sorgiment d’un Poder Constituent es produeix en virtut d’un pacte social entès com la hipòtesi lògica per fonamentar la legitimitat democràtica de la voluntat d’una societat. Per tant, el titular del Poder Constituent es crea mitjançant el Pacte Social, adoptant així un indiscutible caràcter fundacional.

Per Rousseau, la formulació del Pacte Social es formula cedint cada un de nosaltres el nostre poder en tant que membres de ple dret d’una comunitat política, en mans de la voluntat general o majoritària. Aquest acte comporta la creació d’un cos moral i col·lectiu, la creació d’un cos polític que estructura la societat.

El dilema amb el que podem topar és discernir sobre si és just el cos polític que creem. En aquest sentit, Rawls (1921-2002) a la seva obra ‘Teoria de la justícia’ comença la seva argumentació afirmant que ‘la justícia és la primera virtut de les institucions socials, d’igual manera que la veritat o és dels sistemes de pensament’, és a dir, les lleis i les institucions d’una societat han de tenir com a funció bàsica la producció de justícia. I si no ho fan cal rebutjar-les. Un altre interrogant se’ns obre davant aquesta asseveració; qui i com definim allò que és just? La conclusió a la que arriba Rawls per resoldre l’interrogant els recull en els principis de la justícia, tan convincents com plens de sentit comú. Basant-se en la teoria de l’elecció racional, resolt la pregunta en base al principi de la llibertat i els principis de la diferència i la igualtat d’oportunitats. En base al primer principi, cada persona ha de tenir un dret igual al més ampli sistema total de llibertats bàsiques i que sigui compatible amb un sistema similar de llibertat per tots. Per altra banda, les desigualtats econòmiques i socials han d’estar estructurades de manera que en surtin beneficiats els menys afavorits i que hi hagi una justa igualtat d’oportunitats per accedir als llocs de poder on es prenen les decisions públiques.

Una gran part de la doctrina jurídica espanyolista que nega el dret a l’autodeterminació de Catalunya, defugint d’aquells que exposen els seus arguments sota els efectes de grans dosi de testiculina, s’empara en que Catalunya no pot ser considerada una unitat política diferenciada del Poble de l’Estat espanyol atès que en els episodis ocorreguts durant la transició, vegi’s el referèndum d’aprovació de la Llei per la Reforma Política de 1976, la campanya electoral del juny de 1977, o l’acte de les eleccions de 15 de juny de 1977, constituïren de facto un pacte social, establint com a voluntat del Poble espanyol el manteniment d’Espanya com una estructura estatal única vertebrada al voltant dels principis i valors del constitucionalisme democràtic i social, essent el Poble espanyol el titular de la sobirania i del Poder Constituent. Sostenen a més, que el dret d’autodeterminació ja es va exercir a l’Estat en la mesura que el conjunt d’espanyols varen aprovar en el referèndum del 6 de desembre de 1978 el text de la Constitució espanyola.

Tota argumentació feta des del respecte i la tolerància són respectades i respectables, així com les premisses que amb més o menys encert les sostenen.

Altra cosa ben diferent és si les conclusions a les que arriba una argumentació i allò que comporta són justes o no. Podem afirmar categòricament que el marc jurídic i polític de Catalunya és just? Són justes les humiliacions, menyspreu i amenaces que rebem dia rere dia dels titulars de la ‘nostra sobirania’? Són justes les lleis que proclamen, les retallades de les quotes d’autogovern, el tracte discriminatori que pateix Catalunya en temes de finançament o inversions públiques?

Ara que falta poc menys de dos mesos fins les eleccions del 27 de setembre són aquestes les preguntes que cal fer-nos. I si la conclusió a la que arribem és que les institucions espanyoles no són justes amb els catalans, si els nostres drets no són els mateixos que els puguin tenir els habitants d’un altre racó de l’Estat, si les desigualtats econòmiques i socials es veuen accentuades per qui ostenta actualment el ‘poder sobirà’, potser caldrà que entre tots ens conjurem per dotar-nos d’un nou Contracte Social que ens meni a un Poder Constituent amb el que crear un nou marc jurídic de convivència que ens permeti viure en una Catalunya més justa i lliure.

Senyors polítics, prou de malbaratar oportunitats

Publicat el per

La successió concatenada de fets i esdeveniments dels darrers mesos en l’esfera política de Catalunya, fa que la data del 12 de desembre de 2013 quedi llunyana en el temps. Aquell dijous, pels volts del migdia, el president de la Generalitat Artur Mas, compareixia davant els mitjans de comunicació a la Galeria Gòtica del Palau de la Generalitat per anunciar amb la solemnitat de les grans ocasions l’acord al que s’havia arribat en termes i dia per fer una consulta al poble català.

La imatge del cap de l’Executiu català envoltat dels líders de les formacions polítiques favorables al dret a decidir, fou un moment d’orgull per tots aquells que ens sentim tossudament demòcrates per l’exemple que va suposà la concreció d’un acord entre organitzacions polítiques amb ideologies tan diferents. És simplista reduir aquestes en CiU, ERC, IC-V i les CUP, però cal gratar i mirar el què hi ha darrera d’aquestes agrupacions. De forma sinòptica: CiU (CDC+UDC), ERC (ERC+Catalunya Sí (Plataforma ciutadana independent)), ICV (IC+els Verds (V)+EUiA), CUP (Candidatura d’Unitat Popular, que manté un funcionament assembleari).

Tot aquest conglomerat d’ideologies situades des de la més conservadora dreta catalanista (UDC) fins l’esquerra democràtica més radical (CUP), foren capaces de consensuar una resposta a la demanda que una gran majoria de la ciutadania catalana havia expressat, primer a través de les eleccions al Parlament de Catalunya (tots els partits signants s’havien manifestat a favor de poder exercir el dret a decidir del poble de Catalunya), i més tard amb la massiva participació a la Via Catalana cap a la Independència de l’11 de setembre de 2013, gran exemple de mobilització ciutadana promoguda des de la mateixa societat civil (ANC i Òmnium Cultural).

Així, la compareixença informativa al Palau de la Generalitat va constituir la plasmació gràfica d’una nova forma de fer i entendre la política, on mitjançant la participació directa de la ciutadania s’incidia en l’agenda dels nostres dirigents polítics, a més de la posada a disposició d’un instrument complementari i enriquidor, des del punt de vista participatiu de la pròpia democràcia representativa, com era el de la convocatòria d’una consulta popular com a tècnica participativa vàlida en una democràcia plena dotada d’un efectiu pluralisme polític i de drets fonamentals garantits.

Per aquells que tenim arrels profundament demòcrates aquella imatge d’unitat dels partits polítics donant resposta al clam d’una gran part de la societat del nostre país, fou molt més que una fotografia solemne; fou la constatació que la nostra societat s’està fent gran i és capaç, si s’ho proposa, d’incidir en l’adopció de les grans polítiques de país.

Per ser curosos en l’anàlisi, no hem de perdre de vista que els partits polítics no constitueixen cap mena d’òrgan d’estat sinó que no són més que un tipus d’associacions privades creades en l’exercici del dret fonamental d’associació i revestides de rellevància constitucional a causa de la seva transcendència en tant que constitueixen instruments essencials al servei del principi democràtic i participatiu.

Doncs bé, passats poc més de deu mesos d’aquella solemne presentació els esdeveniments s’han anat succeint amb un ritme vertiginós. I és potser degut a aquest ritme tan accelerat al que ni la classe política està gens acostumada ni els partits polítics avesats, que la força d’aquella imatge ha anat diluint-se per la incapacitat manifesta no tant dels individus particulars en ella reflectits, que també, com per la dels aparells dels propis partits polítics, en un sentit totalment oposat al que ha anat succeint amb el conjunt de la societat civil que volem ser consultats. Mentre nosaltres ens sentim moralment obligats a mostrar gairebé cada dia el nostre ferm compromís ja sigui participant de les diferents iniciatives col·lectives o manifestant-nos a nivell individual en el nostre entorn laboral o personal més proper, l’amalgama de partits polítics que tantes esperances ens havien creat sovint semblen més pendents de no perdre la seva quota de vots, i per tant de poder, que de mantenir viva la flama del compromís que varen adoptar.

És fa difícil d’entendre que al mes de desembre de l’any passat, els líders dels partits polítics que es retrataven a la Galeria Gòtica del Palau de la Generalitat desconeguessin el que suposava l’acord al que varen arribar i els entrebancs i dificultats que haurien d’anar superant per dur a terme el que anunciaven. Costa d’entendre com després d’arribar a un compromís tant important, els recels i la desconfiança hagi penetrat de la manera que ho ha fet entre els protagonistes d’aquell acord. Que si dins de la federació que conforma el govern hi ha disparitat d’opinions, que el primer partit de la oposició i principal aliat del govern malpensi de cada gest que fa el govern i s’hagi convertit, segons diuen, en el principal garant del compliment de l’acord pres, que els amics de les causes perdudes hagudes i per haver no tinguin clar de si la nostra és una causa per la que lluitar amb cos i ànima o no, o que hi hagi qui ha pujat a aquest carro amb voluntat d’empènyer però no para de recordar-nos que no és amb carro que hem d’assolir els nostres objectius sinó que ara disposem d’altres mitjans de transport més ràpids per recórrer camins. Un despropòsit tot plegat.

I mentre les reunions i declaracions es succeeixen, als que ens ho mirem a peu de carrer ens envaeixen cada cop més els dubtes. Però ja no solament sobre si seran o no capaços de complir el que ens varen prometre, qüestió per sí sola ja prou important, sinó dubtes sobre el què pretenien amb aquella fotografia i sobre si podrem tornar a confiar en tots aquells partits. És del bon manual del polític populista fer-se ressò de qualsevol demanda ciutadana, i si és expressada públicament i de manera continuada, encara millor. Però no n’hi ha prou amb això, perquè gràcies a les maneres de fer de polítics en d’altres ocasions passades ens hem cansat tots plegats de falses promeses i lideratges oportunistes. Ara els compromisos que els polítics adquireixen volem que els compleixin, perquè ens hem fet grans, perquè les nostres conviccions morals i socials són incompatibles amb la creença de la vinguda d’un gran redemptor, perquè les solucions als nostres problemes han de ser reals i no ens agrada que ens facin esperar, perquè estem farts d’esperar!.

D’oportunitats per retornar la confiança i credibilitat de la ciutadania en la classe política n’hi ha poques a cada cicle polític. Pel bé de la confiança social i pel bé de la salut del nostre sistema polític, no malbarateu aquesta oportunitat de demostrar que a l’igual que la ciutadania ens hem fet grans i formem part d’una nova societat en transformació, els partits polítics també heu evolucionat deixant enrere els dictats dogmàtics de les ideologies del segle passat i sou capaços de governar d’una nova manera, d’entendre la direcció dels afers públics d’una nova manera. Que sou capaços, en definitiva, de fer una nova política.

Pelacanyes i ganxets: allò que ens uneix

Publicat el per

Tarragona i Reus no són més que un dels molts exemples que tenim en aquest país on les disputes de campanar entre dues grans ciutats veïnes ha impedit un desenvolupament ple de les grans potencialitats que té l’àrea metropolitana de Tarragona-Reus.

A Tarragona tenen la Catedral, a Reus la Prioral; a Tarragona port, a Reus aeroport; a Tarragona digestiu, a Reus aperitiu; 133 545 són els pelacanyes de Tarragona i 106 790 els ganxets de Reus.

A Tarragona mana el PSC i a Reus CiU-PP: Ballesteros a Tarragona, Pellicer-Alegret a Reus. El de Tarragona partidari d’una ‘consulta legal i acordada’ pel dia 9 de novembre, els de Reus, … per una banda sí perquè m’ho diu el partit tot i que ‘primer són les persones’ abans que el país i per l’altra no perquè no per allò de les lleis i la Constitució.

Posats a mirar, no som pas tan diferents.

La passada legislatura municipal els dos consistoris varen fer tímides declaracions d’amor jovenívol per apropar posicions. A inicis del passat mes de juny i amb un dels dos actors canviat, les tímides declaracions es varen convertir en un primer encontre i la creació d’una comissió bilateral per tal d’intentar ‘sumar esforços, sinergies i assolir un nivell òptim de promoció conjunta del territori’. Sembla doncs que aviat passarem a la fase de festeig i qui sap, potser d’aquí una o dues legislatures el festeig acabarà en el casori que tant ens convé a tots plegats.

Mentre esperem tant desitjat desenllaç i ara que ja tots tenim ben clar i assumit que a Tarragona manxen i a Reus enganxen, potser que anem posant fil a l’agulla, que el 9 de novembre el tenim aquí a tocar i no sembla que qui regeixen el camí d’aquestes ciutats estiguin massa per la labor de liderar políticament en el nostre territori l’històric moviment ciutadà que s’albira un cop tornin de les “merescudes” vacances d’estiu tan insignes representants.

Reconstruir la reconstrucció

Publicat el per

Una de les característiques que defineixen als partits tradicionalment situats a l’espectre esquerra de l’univers polític no són tant les polítiques de les que es serveix com dels objectius que persegueixen amb la seva aplicació. Aquesta és una de les raons per la qual les polítiques dels partits progressistes varien en el temps i, més encara, en funció de la realitat del país. Cada variació experimentada bé a nivell social bé a nivell tecnològic, comporta que el desenvolupament econòmic de la societat segueixi pautes totalment diferents, motiu pel qual requereixen de la seva constant redefinició. En contraposició amb els partits anomenats de dretes que deixen aquesta modernització als mercats, des de les esquerres els canvis en els models de creixement econòmic s’han estimulat històricament des dels governs.

La forta intervenció de l’Estat en la vida social i econòmica de la societat i amb l’economia keynesiana de demanda com a gran paradigma de recuperació, s’ha demostrat en el nostre cas, si més no de dubtosa validesa. Al mateix temps, els discursos dogmàtics inspirats en els valors del socialisme més arcaic, o de la malentesa socialdemocràcia transvestida de socialisme democràtic per donar-li un caire renovador, pregonada per partits amb responsabilitats de govern, els estan duent al més dur ostracisme social.

Si bé a Europa la socialdemocràcia va tenir el seu gran moment als trenta anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, a l’Estat el seu moment va arribar als anys posteriors a la mort del dictador. Mentre a Europa desapareixia el ‘socialisme real’ per les envestides del capitalisme liberal, a l’Estat sorgien joves polítics que l’abraçaven. I quan als països de l’Europa occidental, que és on més s’havia desenvolupat la socialdemocràcia, aquesta entrava en crisi, els nostres socialistes l’adoptaven per tal de fer-la ressuscitar.

Una i altra vegada es parla de les expectatives de la reconstrucció de l’esquerra, però mai es precisa quin tipus d’esquerra se suposa que s’està reconstruint, confonent sovint l’ideal d’una esquerra que cerqui la societat del benestar, però sense classes, amb una esquerra real, positiva, amb projectes i il·lusions capaces de mobilitzar la societat que l’ha d’acollir.

No és ara moment de dogmes rígids que s’han mostrat incapaços de donar respostes als reptes que plantegen els temps que estem vivint, on l’anèmia intel·lectual que pateixen alguns encara no els ha permès entendre que l’agenda i el temps en política cada vegada més els marca la ciutadania.