La successió concatenada de fets i esdeveniments dels darrers mesos en l’esfera política de Catalunya, fa que la data del 12 de desembre de 2013 quedi llunyana en el temps. Aquell dijous, pels volts del migdia, el president de la Generalitat Artur Mas, compareixia davant els mitjans de comunicació a la Galeria Gòtica del Palau de la Generalitat per anunciar amb la solemnitat de les grans ocasions l’acord al que s’havia arribat en termes i dia per fer una consulta al poble català.
La imatge del cap de l’Executiu català envoltat dels líders de les formacions polítiques favorables al dret a decidir, fou un moment d’orgull per tots aquells que ens sentim tossudament demòcrates per l’exemple que va suposà la concreció d’un acord entre organitzacions polítiques amb ideologies tan diferents. És simplista reduir aquestes en CiU, ERC, IC-V i les CUP, però cal gratar i mirar el què hi ha darrera d’aquestes agrupacions. De forma sinòptica: CiU (CDC+UDC), ERC (ERC+Catalunya Sí (Plataforma ciutadana independent)), ICV (IC+els Verds (V)+EUiA), CUP (Candidatura d’Unitat Popular, que manté un funcionament assembleari).
Tot aquest conglomerat d’ideologies situades des de la més conservadora dreta catalanista (UDC) fins l’esquerra democràtica més radical (CUP), foren capaces de consensuar una resposta a la demanda que una gran majoria de la ciutadania catalana havia expressat, primer a través de les eleccions al Parlament de Catalunya (tots els partits signants s’havien manifestat a favor de poder exercir el dret a decidir del poble de Catalunya), i més tard amb la massiva participació a la Via Catalana cap a la Independència de l’11 de setembre de 2013, gran exemple de mobilització ciutadana promoguda des de la mateixa societat civil (ANC i Òmnium Cultural).
Així, la compareixença informativa al Palau de la Generalitat va constituir la plasmació gràfica d’una nova forma de fer i entendre la política, on mitjançant la participació directa de la ciutadania s’incidia en l’agenda dels nostres dirigents polítics, a més de la posada a disposició d’un instrument complementari i enriquidor, des del punt de vista participatiu de la pròpia democràcia representativa, com era el de la convocatòria d’una consulta popular com a tècnica participativa vàlida en una democràcia plena dotada d’un efectiu pluralisme polític i de drets fonamentals garantits.
Per aquells que tenim arrels profundament demòcrates aquella imatge d’unitat dels partits polítics donant resposta al clam d’una gran part de la societat del nostre país, fou molt més que una fotografia solemne; fou la constatació que la nostra societat s’està fent gran i és capaç, si s’ho proposa, d’incidir en l’adopció de les grans polítiques de país.
Per ser curosos en l’anàlisi, no hem de perdre de vista que els partits polítics no constitueixen cap mena d’òrgan d’estat sinó que no són més que un tipus d’associacions privades creades en l’exercici del dret fonamental d’associació i revestides de rellevància constitucional a causa de la seva transcendència en tant que constitueixen instruments essencials al servei del principi democràtic i participatiu.
Doncs bé, passats poc més de deu mesos d’aquella solemne presentació els esdeveniments s’han anat succeint amb un ritme vertiginós. I és potser degut a aquest ritme tan accelerat al que ni la classe política està gens acostumada ni els partits polítics avesats, que la força d’aquella imatge ha anat diluint-se per la incapacitat manifesta no tant dels individus particulars en ella reflectits, que també, com per la dels aparells dels propis partits polítics, en un sentit totalment oposat al que ha anat succeint amb el conjunt de la societat civil que volem ser consultats. Mentre nosaltres ens sentim moralment obligats a mostrar gairebé cada dia el nostre ferm compromís ja sigui participant de les diferents iniciatives col·lectives o manifestant-nos a nivell individual en el nostre entorn laboral o personal més proper, l’amalgama de partits polítics que tantes esperances ens havien creat sovint semblen més pendents de no perdre la seva quota de vots, i per tant de poder, que de mantenir viva la flama del compromís que varen adoptar.
És fa difícil d’entendre que al mes de desembre de l’any passat, els líders dels partits polítics que es retrataven a la Galeria Gòtica del Palau de la Generalitat desconeguessin el que suposava l’acord al que varen arribar i els entrebancs i dificultats que haurien d’anar superant per dur a terme el que anunciaven. Costa d’entendre com després d’arribar a un compromís tant important, els recels i la desconfiança hagi penetrat de la manera que ho ha fet entre els protagonistes d’aquell acord. Que si dins de la federació que conforma el govern hi ha disparitat d’opinions, que el primer partit de la oposició i principal aliat del govern malpensi de cada gest que fa el govern i s’hagi convertit, segons diuen, en el principal garant del compliment de l’acord pres, que els amics de les causes perdudes hagudes i per haver no tinguin clar de si la nostra és una causa per la que lluitar amb cos i ànima o no, o que hi hagi qui ha pujat a aquest carro amb voluntat d’empènyer però no para de recordar-nos que no és amb carro que hem d’assolir els nostres objectius sinó que ara disposem d’altres mitjans de transport més ràpids per recórrer camins. Un despropòsit tot plegat.
I mentre les reunions i declaracions es succeeixen, als que ens ho mirem a peu de carrer ens envaeixen cada cop més els dubtes. Però ja no solament sobre si seran o no capaços de complir el que ens varen prometre, qüestió per sí sola ja prou important, sinó dubtes sobre el què pretenien amb aquella fotografia i sobre si podrem tornar a confiar en tots aquells partits. És del bon manual del polític populista fer-se ressò de qualsevol demanda ciutadana, i si és expressada públicament i de manera continuada, encara millor. Però no n’hi ha prou amb això, perquè gràcies a les maneres de fer de polítics en d’altres ocasions passades ens hem cansat tots plegats de falses promeses i lideratges oportunistes. Ara els compromisos que els polítics adquireixen volem que els compleixin, perquè ens hem fet grans, perquè les nostres conviccions morals i socials són incompatibles amb la creença de la vinguda d’un gran redemptor, perquè les solucions als nostres problemes han de ser reals i no ens agrada que ens facin esperar, perquè estem farts d’esperar!.
D’oportunitats per retornar la confiança i credibilitat de la ciutadania en la classe política n’hi ha poques a cada cicle polític. Pel bé de la confiança social i pel bé de la salut del nostre sistema polític, no malbarateu aquesta oportunitat de demostrar que a l’igual que la ciutadania ens hem fet grans i formem part d’una nova societat en transformació, els partits polítics també heu evolucionat deixant enrere els dictats dogmàtics de les ideologies del segle passat i sou capaços de governar d’una nova manera, d’entendre la direcció dels afers públics d’una nova manera. Que sou capaços, en definitiva, de fer una nova política.