Els moviments precongressuals del PSC han establert un pont invisible entre el Baix Llobregat i les Terres de Ponent, i ni s’imaginen vostès la quantitat d’anades i vingudes, de missatges i encàrrecs, que deuen circular cada matí per aquesta nova A-2 de la política catalana. La victòria clara d’Àngel Ros ha fet de Lleida una illa socialista enmig d’un país convergent, i això ha convertit el paer en cap en l’esperança blanca (o vermella) dels deprimits dirigents socialistes catalans.
De fet, per la nova autovia política ja comencen a circular càrrecs del partit expulsats de la Diputació de Barcelona arran del canvi de govern. Un nou cap del gabinet d’alcaldia, un nou cap del gabinet de comunicació i altres càrrecs arriben aquests dies a la Paeria procedents d’aquesta institució i provocant alguna tensió, és clar, entre els que hi eren i han de fer lloc als companys exiliats. Un sacrifici que segur que mereixerà paraules d’agraïment en el congrés del PSC, del qual Àngel Ros pretén sortir amb alguna vara de comandament si el partit accepta un gir cap a la centralitat política i cap a un catalanisme més sentimental.
Es tracta d’un gir interessant. El PSC ha estat conduït des de la seva creació per un pacte entre Sant Gervasi i el Baix Llobregat, entre una intel·lectualitat catalanista i el vot obrer del cinturó de Barcelona. Aquesta aliança es va acabar amb l’Estatut i, ara, els dirigents del Baix Llobregat miren a Ponent, no sense tensions, perquè alguns líders metropolitans ja se n’han queixat, a la recerca d’un nou relat i d’una nova aliança territorial que, inevitablement, aportarà sensibilitats diferents.
Al país els eixos polítics han passat del Llobregat del catalanisme romàntic del XIX al Ter federal, i del litoral desarrollista del XX a la línia que el 2003 unia el republicanisme de secà de l’avellana tarragonina amb la Catalunya Vella amb capital a Ripoll. Si es constituís, l’eix Baix Llobregat-Lleida seria tota una novetat.
(Publicat a El Punt el 9 de juliol del 2011)