Categoria: Saloon

Música, cinema i llibres

La guerra dins nostre

sos-poster-english_11-06-2016-rgb-24-x-36-200x300Chelo Alvarez-Stehle es va fer periodista per explicar històries. De jove la vida la va portar al Japó, on es va instal·lar i va treballar per a mitjans japonesos i enviant articles com a corresponsal als diaris del seu país. Allà va topar amb la història de les esclaves sexuals que l’exèrcit japonès havia capturat i que va utiiltzar per recompensar els soldats durant la Segona Guerra Mundial. Va entrevistar les víctimes que demanaven al govern japonès una compensació. La història la va atrapar de tal manera que va continuar tractant el tema del tràfic de dones a Àsia, les nenes obligades a casar-se a canvi de diners per a les famílies que les han venut, els abusos massius consentits per les autoritats. La vida la va portar a Califòrnia, i allà aquests temes continuaven apareixent sovint en els seus reportatges: la valentia de les dones que trencaven el silenci, ho explicaven i aixecaven la seva vida. El 2008 va començar a elaborar un documental sobre tots aquests casos.

A mig documental, però, es va adonar que un interrogant s’anava fent més i més gran: per què sempre m’ha interessat tant aquest tema? Respondre a la pregunta li va costar un dur exercici de recerca interior i descobriment que la va portar a fer un gir narratiu en el documental i fer una cosa que a les facultats de periodisme ens expliquen que no s’ha de fer mai: girar la càmera i enfocar cap a un mateix. Va tornar a la seva ciutat, a la seva família, al seu passat, a filmar allò que havia quedat tapat sota una sòlida capa d’anys, culpa, ràbia soterrada i silencis. El documental Sands of Silence es va estrenar ahir a Catalunya, en una projecció amb l’autora al Cafè del Teatre de Lleida. Avui arriba a Barcelona, i és un exercici aclaparador de denúncia, sinceritat, honestedat, valentia i periodisme.

Els horrors del món ens commouen, però mai no són pitjors que els que ens habiten, per petits i domèstics que semblin: són els nostres. Discutir sobre dictadures caribenyes a vegades no és més que l’excusa que tapa la falta de cultura democràtica que patim aquí; l’escàndol d’una guerra ètnica i religiosa llunyana ens serveix per no mirar què passa en alguns dels nostres barris i la segregació encoberta de la xarxa escolar d’algunes de les nostres ciutats. A vegades també cal mirar-se el melic, per indagar si, en realitat, la guerra també és dins nostre.

(Publicat a El Punt Avui el 30 de novembre de 2016)

Pallassos assassins

francopallassoA Lleida un individu s’ha disfressat de pallasso sinistre i cada dia ha anat penjant una foto nocturna a Instagram, on ell apareixia posant en algun racó conegut de la ciutat. El contrast entre un escenari familiar amb la figura fosca d’un pallasso amb una màscara de somriure sanguinari i pervers, produïa un efecte visual bastant inquietant, artísticament terrorífic. Era, tanmateix, un pallasso bo: no perseguia ni espantava ningú pel carrer, sinó que es limitava a posar fotos a les xarxes socials, on de seguida va reunir milers de seguidors que el felicitaven, l’insultaven i l’amenaçaven. Ho va deixar de fer aquest cap de setmana, quan un parell de televisions estatals es van adonar de la seva existència i van donar unes informacions alarmistes, més pròpies del gènere de terror que del gènere periodístic, amb imatges de Youtube de bromes macabres protagonitzades pels creepy clowns als Estats Units i la d’un assassí en sèrie dels 70 que matava disfressat de pallasso. Quan els mitjans t’assenyalen amb els dits grocs com a possible assassí en potencia, val mes plegar veles. El periodisme també pot ser molt creepy quan olora sang. El pallasso lleidatà ha recollit els globus de colors i ha tancat la paradeta.

A Barcelona sembla que la moda dels pallassos sinistres també hagi arribat. Ningú no està lliure ara de passejar de nit per El Born i trobar-se de cop la figura d’un dictador assassí. L’Ajuntament hi veu art transgressor i reflexió sobre la impunitat, igual que el pallasso lleidatà convertia l’espai urbà en terreny d’exploració i acció artística. La diferència, però, és que mentre el clown de Ponent ha decidit evitar el circ de l’alarma social sense haver mort ni espantat mai ningú, a Barcelona el despotisme il·lustrat i l’elitisme intel·lectual manté nit rere nit al carrer la fosca figura de qui sí va assassinar i detenir en sèrie durant dècades i va deixar traumatitzada políticament les nostres societats. Ja sé que s’acosta Halloween, però entenc que a molts la broma municipal no els hagi fet ni la més punyetera gràcia.

(Publicat a El Punt Avui el 19 d’octubre de 2016)

Marcianades amb l’art

GettyImages-157744106-1024x683Cada cop hi ha més evidències de vida extraterrestre. Només cal fixar-nos en nosaltres mateixos i com ens costa adaptar-nos a un món i a una vida que no és la nostra perquè segurament els extraterrestres som nosaltres i costa aclimatar-s’hi. Contemplem aquest estiu una posta de sol ataronjada al capvespre de la plana de Ponent, o les onades blaves i furioses trencant en les roques d’una cala de Menorca, i ens sorprèn i ens meravella com si acabéssim d’arribar a un planeta fascinant i remot i encara no ens hi haguéssim acostumat del tot. Hem creat al llarg dels segles tota mena de religions, filosofies, lleis i constitucions per tal d’ordenar la nostra estada a la Terra i mirar d’adaptar-nos a aquest entorn estrany, però és clar que no ens n’acabem de sortir, i al final tot ho intentem arreglar a cop de fuetada, bomba, cop d’estat militar, làser desintegrador o auto judicial, segons el que tinguem a mà.
La sentència d’un jutjat d’Osca que obliga el govern català a entregar una sèrie d’obres d’art sacre del monestir de Sixena del MNAC i del Museu de Lleida és també una prova irrefutable del repoblament terraqüi per part d’espècies llunyanes entre sí. A vegades està clar que venim de móns diferents: el que per a uns va ser posar a resguard i conservar unes obres d’art que estaven en perill imminent de destrucció, per a la part demandant va ser el fruit d’una invasió insaciable a la caça de recursos aliens i que ara han de ser entregats sense condició per tal de restituir l’ordre a l’Univers. La construcció d’una nació espanyola unificada, generosa i solidària va deixar de ser fa temps un relat polític per convertir-se en una història de ciència-ficció. A vegades amb passatges terrorífics, i d’altres amb episodis més subtils on l’alteritat contaminadora és fustigada amb sentències i constitució a la mà.
Al desert d’Arizona, a la famosa àrea 51, diuen que hi ha en dipòsit el cadàver alienígena dissecat. Ves que no sigui en realitat el darrer terrícola autèntic que, atònit, espera sentència per ser traslladat en la pròxima marcianada que se’ns acudeixi.

(Publicat a El Punt Avui el 27 de juliol de 2016)

Imatge: Man dressed in alien costume looking at mobile. Photo by Tara Moore

La Vella Rugalla

A-Bruxa-AmargaLa Margarida Rugall va viure a la Vall Fosca durant el segle XVI i la van condemnar cinc vegades a morir a la foguera. De les quatre primeres se’n va sortir. De la darrera, no ho sabem. Però, vistos els precedents, no és del tot improbable que sobrevisqués a la condemna i que per fi la deixessin en pau els inquisidors que s’activaven cada cop que ocorria un infortuni o es revifaven disputes entre veïns. No en tenim cap imatge, és clar. Però ens agrada imaginar-la com una dona forta, independent, bona professional en el seu ofici, tan bonica com ho podien ser les dones en la duresa rural d’aquells temps, amb els sentiments resguardats de la intempèrie del món sota un caràcter reservat, guiada per un sentit pràctic de l’existència i amb un somriure lúdic i brillant quan algú la feia feliç: ningú sobreviu així com a així a quatre fogueres.
Ella era de casa Rugall. Aquesta casa encara està dempeus, a Mont-roig, un petit poble que s’alça dalt d’un turó encarat cap a la vall Espina, entre el Pallars i l’Alta Ribagorça. L’historiador medievalista Pau Castell s’hi va atansar fa uns pocs anys, quan preparava la seva tesi sobre els judicis de bruixeria al Pallars durant l’edat mitjana, per recollir quin record queda actualment de la bruixeria en aquell indret. Va quedar amb un pam de nas quan, preguntant per la Margarida Rugall, es va trobar gent gran que li va dir: “Sí home, la Vella Rugalla! Jo la vaig conèixer. De petit els pares m’hi enviaven a buscar herbes i remeis, però amb la prevenció que no ens deixéssim tocar per ella.”
No era ella, és clar. Segurament, una descendent de la mateixa casa que havia mantingut els coneixements ancestrals de remeiera que l’Església catòlica va demonitzar i eradicar quan en el segle XVI va fer un esforç titànic per eliminar l’antic paganisme i aconseguir el monopoli ideològic i de creences fins al racó més recòndit de la vella Europa. Pau Castell ha publicat un llibre amb els resultats de la seva tesi doctoral, i l’altre dia hi vaig pensar quan vaig llegir la nova oferta de referèndum que En Comú Podem va llançar al PSC i que aquest només accepta si és pactat a Madrid. Doncs au. Una més. No sé quants cops més caldrà llançar les aspiracions democràtiques d’una majoria de catalans a la foguera de l’immobilisme de la política espanyola. El cas, però, és que sempre sobreviuen.

(Publicat a El Punt Avui el 20 d’abril de 2016)

Quaderns, de Ramona Solé

1507-1La Ramona Solé va néixer a Alfés, viu als Torms, un petit poble de les Garrigues, treballa fent números en una cooperativa i li agrada molt llegir. Això és el primer que vaig saber d’ella. La vaig conèixer ara farà un any, quan jo vaig publicar una novel·la de misteri i ella va aparèixer el dia de la presentació a Lleida, me la va fer signar i em va dir: faré una ressenya al meu blog. Si podeu, entreu al seu blog: és impressionant. A Tu-mateix llibres hi escriu des de fa 9 anys comentaris dels llibres que llegeix,un o dos a la setmana. El gènere que més hi ha en el blog és la novel·la negra i policial. Només era qüestió de temps que, un dia, fes el salt i passés de lectora a autora. I quan ho fes, ho fes en un toll de sang i misteri.

S’acaba d’estrenar amb Quaderns (Llibres del Delicte), una novel·la que arrenca amb unes nenes d’un petit poble de Lleida, que no sabem quin és, i que es dediquen a anotar en uns quaderns, de manera innocent i per divertir-se, tot allò que veuen de curiós al poble. Les nenes ho apunten, veuen que un veí fa això, una veïna fa allò altre, els pica la curiositat i els van seguint.. però sempre amb innocència… fins que aquests quaderns arriben a uns ulls adults que descobreixen, a través del que han posat les nenes, que al poble hi passen moltes més coses, i més misterioses, de les que aparentment semblen. I això farà arrencar la història i començaran els problemes.

A més d’un thriller d’angoixa excitant i moltes ganes de veure com es resol tot, també un retrat de la vida oculta dels pobles. És un bon retrat d’aquests pobles on es barreja la modernitat i allò de tota la vida, les xafarderies de balcó i les classes d’informàtica al casal, el metge de sempre que ho sap tot de tothom i una urbanita que hi busca un oasi inexistent, el bar on es diverteixen els joves i les dones que surten a caminar. Pobles on els veïns es relacions amb un posat amable i solidari, però a vegades marcats per successos antics que no s’obliden mai. Pobles amb una cara oculta, que no veiem mai però que sabem que hi és i que és a on passen les coses segurament més interessants, clandestines, subterrànies, i misterioses.

Es nota que li agrada el gènere i que el domina. Hi tenim un misteri: la desaparició d’una escriptora que ha anat a un petit poble de Lleida per recuperar-se d’un trauma personal i que pateix agorafòbia. Hi tenim unes pistes misterioses i uns quaderns amb anotacions que aparentment no són més que apunts infantils. Hi tenim un mosso d’esquadra que intenta treure-hi l’entrellat a la vegada que ha de fer front a uns fets traumàtics del passat. Hi tenim, en alguna banda, algun o alguna cupable o culpables, o ves a saber què caram ha passat, i es produeix un joc ben trabat entre l’autora i el lector, com a les bones novel·les criminals, a veure qui atrapa primer l’assassí.

I hi tenim, sobretot, una colla de personatges del poble interessants, creïbles, ben retratats, cadascú amb la seva història particular que anirem coneixent de mica en mica i que s’aniran entrellaçant. Jo crec que aquest és un dels punts forts de la novel·la i que fa que superi les barreres del gènere i vagi més enllà: els personatges. Estan ben construïts, son versemblants, tenim ganes de saber què els hi ha passat. Són bastants personatges i cadascú ens explica una història i té les seves pròpies motivacions, amb les que podem empatitzar, o bé rebujar, com si fossin persones reals. Alguns són seductors, d’altres enigmàtics, amb contraduccions, n’hi ha que ens cauen bé de seguida i n’hi ha que ens fan arrufar el nas i tot i així no sabem si ens estem equivocant en aquesta impressió o no… com a la vida real, vaja, que d’això tracta la literatura: inventar, dir mentides, per tal de poder explicar veritats humanes.

Ramona Solé ha citat en alguna entrevista a Patricia Highsmith i Andreu Martin com a referents més pròxims. Jo hi veig també una atmosfera molt cinematogràfica, i per alguna banda l’ombra arrodonida d’Alfred Hitckock, a Quaderns: a través de gent normal i corrent, quotidiana, que podien ser ben bé com nosaltres, s’hi construeix una trama que es va enredant en una tensió creixent i un final inesperat. Per cert: atenció al final, quan hi arribeu, perquè us agradarà. Quin final!

Humor

grafitiAixò de la independència es va convertir en una cosa seriosa quan va començar a vessar humor per totes bandes. A Madrid van saltar les veus d’alarma en el moment que la independència va deixar de ser un assumpte d’assemblees malhumorades i declaracions d’èpica voluntariosa, per donar pas a les conyes i gracietes, als acudits cruels i als comentaris enginyosos, a les ironies i als esquetxos de televisió farcits d’una encantadora mala llet. No sé com acabarà això del procés, però el que queda clar és que, fins i tot en el pitjor dels casos, haurà estat una revolta de riures i somriures amb què haurem demostrat com de civilitzat pot ser el desig, tan humà i universal, de canviar la pròpia història. Qui no es consola és perquè no vol.

A les Borges Blanques hi viu un dels grans activistes del bon humor del procés, Jordi Calvís, dissenyador gràfic, il·lustrador, membre de la cooperativa Antaviana i autor de moltes de les icones gràfiques que l’ANC ha fet seves. L’humor de Calvís és fresc, intel·ligent i descarat, i tant servei fa per promocionar les popes de les dones lleidatanes o per rendir honors sarcàstics als herois indepes com Jiménez Losantos i Rodríguez Ibarra que des de l’espanyolisme ajuden la causa independentista amb la seva agressivitat i nul·la empatia. Calvís tant és capaç d’inventar-se en quinze minuts en una conversa de Twitter el disseny d’un grafit que ara es pot veure a les parets de tot Catalunya (el del jove amb un sobre que avisa que té un vot i no dubtarà a fer-lo servir), com de muntar per sorpresa una urna gegantina i portar-la a la V de la Diada. Ara va una mica aclaparat amb la idea de muntar l’enciclopèdia il·lustrada del procés. Ja té un centenar de periodistes i il·lustradors voluntaris disposats a col·laborar, assenyalant els 99 moments clau del procés fins ara, i en Calvís busca aquests dies quina és la millor manera de finançar i executar el projecte.

Ahir Europa intentava pair el brutal assassinat dels humoristes i vigilants de la revista satírica Charlie Hebdo. L’humor i la creativitat són enemics del fanàtic perquè fan humà, relatiu i familiar allò que alguns voldrien intocable i fonamental. Si Europa ha sobreviscut fins ara a la seva història tèrbola i fatal ha estat perquè hi ha posat de tant en tant una mica d’humor i intel·ligència. Ja sigui en una enciclopèdia sobre elprocés català o sobre el progrés de la humanitat sencera, l’humor hi hauria de tenir reservada una entrada pròpia i fonamental.

Foto: El grafit del 9N en una paret, ideat per  Josep M. Ganyet i Jordi Calvís

(Publicat a El Punt Avui el 9 de gener de 2015)

Foscor

34754_1El centre d’art La Panera de Lleida presenta aquests dies una exposició que només es pot contemplar en la més absoluta foscor. Es troba en una gran sala que ocupa la planta baixa de l’edifici. La sala està tancada fins a la darrera escletxa, per tal que no hi entri ni un raig de llum. Per visitar-la cal anar a buscar un treballador del museu. Ell obre la porta i fa una breu explicació en un petit rebedor mentre els ulls s’habituen a la penombra. L’exposició Desvelo y traza, explica, és de l’artista Sara Ramo i l’ha produït el centre d’art Matadero de Madrid. A continuació, el treballador condueix els visitants cap a l’interior de la sala enmig d’una foscor aclaparadora. Amb una petita llanterna, assenyala el terra i guia els visitants fins a unes cadires situades en un punt que podria ser el centre de la sala. Llavors apaga la llanterna i la negror esdevé absoluta. L’espectador es queda sol, enmig d’un espai de dimensions desconegudes, envoltat d’escultures que no pot veure però que intueix que hi són, engolit en la més profunda obscuritat.
No hi ha indicacions. Només seure i mirar cap a la negror. En aquest úter artístic l’obscuritat és tan completa que al principi no hi ha diferència entre obrir i tancar els ulls. Però, a mesura que passen els minuts, les pupil·les es dilaten, s’activen fotoreceptors que normalment estan inactius i dispersos per la retina, i al final es comença a intuir la forma d’alguns objectes. Llavors l’espectador creu que pot situar-los en l’espai, es fa una idea sobre la seva dimensió i intenta imaginar què representen, tot i no poder distingir què són ni de quin material estan fets. Al cap de vint minuts, el treballador dóna la visita per acabada i porta el grup a la sortida. No diu res dels objectes, ni encén el llum. Les escultures continuaran sent ombres en la foscor. L’espectador marxarà sense haver sabut què era realment allò que l’envoltava.
Després d’una exposició així, fins i tot la llum de Lleida al desembre resulta radiant. La ciutat està magnífica sota uns núvols espectaculars. L’espectador, convertit de nou en ciutadà, se’n va a fer unes braves al Roma en bona companyia. Oblida l’exposició, riu uns acudits, beu una canya, comenta la situació política, mira unes fotografies, queda per al cap setmana. Torna a casa distret, pensant en tot allò que l’envolta, en la feina i les filles, en les relacions i els somnis, en la joventut i en el futur, caminant com sempre, alegre i a les palpentes, enmig de la foscor.

 

(Publicat a El Punt Avui el 19 de desembre de 2014)

La crisi del Museu de Lleida

02La dimissió de la directora del Museu de Lleida, Montse Macià, ha fet encara més evident la crisi que travessa aquest equipament cultural, inaugurat amb ambició l’any 2005 però que es veu incapaç de mantenir el nivell d’activitat i qualitat per culpa de la dràstica baixada d’ingressos per part de les administracions que es van comprometre a sostenir-lo.

El Consorci del Museu de Lleida, hereu de l’antic Museu Diocesà de Lleida creat pel bisbe Berenguer a partir de l’art sacre recollit de parròquies de la diòcesi i posat a resguard del pillatge i la mala venda fa va més de cent anys, buscar ara un nou director o directora la funció del qual no serà gens fàcil: quadrar uns pressupostos impossibles i assumir noves retallades, incloent-hi de personal, amb un museu que compta amb 11 treballadors dels 15 que tenia inicialment.

En els darrers sis anys s’ha retallat un terç del pressupost del que havia de ser la joia de la corona de la cultura de Lleida. L’any 2007, quan es va estrenar l’edifici amb la idea de convertir-lo en el principal centre museístic de les terres de Ponent aprofitant la impressionant col·lecció d’art sacre del bisbat i les peces d’art de tots els temps provinents de diferents col·leccions públiques i privades, el pressupost era de 1,5 milions d’euros. Aquest 2014 ha estat de 950.000, i el departament de Cultura ha hagut de posar 90.000 euros d’urgència perquè la Paeria, que teòricament ha d’assumir un 32% de les despeses, no hi arribava.

Les administracions han fet un paper galdós amb el museu. Després de treure pit amb un projecte ambiciós, no l’han pogut mantenir i fins i tot dóna la sensació que l’han deixat de banda. L’Ajuntament de Lleida sembla no haver-se’l fet seu mai, apostant-ho tot pel majestàtic palau de La Llotja com a principal espai cultural de la ciutat, convertit finalment en sucursal d’actuacions teatrals de circuït i en centre de bodes i convencions. La Generalitat tampoc no ha estat capaç de considerar-la amb totes les conseqüències una estructura d’estat com, de fet, ho seria tenir una xarxa de museus potents per tot el territori. La Diputació, el consell comarcal i el bisbat, socis menors en termes econòmics, tampoc no han exercit pressió suficient per oblgar les altres administracions a complir. Encara són a temps de rectificar.

 

(Publicat a NacioLleida.cat el 9 de desembre de 2014)

Lo lleidatà

Fa sis anys que visc a les terres de Ponent i ja em començo a trobar en aquella situació en què a Barcelona em diuen que parlo “una mica com de Lleida”, i a Lleida em diuen que no, que de cap manera, que parlo de Barcelona i mai no deixaré de fer-ho. I jo ja no em sento ni dels uns ni dels altres. La meua (o hauria de meva?) identitat lingüística em va abandonar en el voral de l’A2, a mig camí de Barcelona i Lleida, en una Panadella lingüística situada en terra de ningú.

A la gent de Ponent li sap molt de greu que els ponentins emigrats a Barcelona abandonin l’accent i les expressions genuïnes. La més alta expressió d’aquest malestar l’he observat quan parlen de la pobra Mari Pau Huguet, a qui jo sempre havia trobat un deix lleidatà magnífic però que, pel que es veu i segons els més contundents defensors de la parla de Ponent, no era més que una versió aigualida i acomplexada del seu veritable lleidatà.

De la meva (o hauria de dir meua?) modesta experiència puc dir que no hi veig acomplexament, en aquest procés, sinó un mimetisme natural que el parlant adopa quan conviu en una altra zona lingüística. Aquí a Lleida he descobert barcelonins que m’han hagut d’ensenyar la partida de naixement per convèncer-me que no són lleidatans, de tant bé que parlen “lo lleidatà”.

El problema és que d’aquesta riquesa natural, que els parlants ens intercanviem sense ni adonar-nos-en, l’administració no en té prou cura. Durant molts anys TV3 va fomentar un estàndard de català central no barceloní entre els seus presentadors (per locutar una notícia era més fàcil ser de Mataró, Terrassa o Igualada que no pas de les exòtiques Girona, Lleida o Tortosa), fins que van corregir aquesta tendència. També a l’escola, encara avui han de ser associacions externes com Parla Pallarès les que facin entrar a l’aula les variants pròpies. De tot això en parlaran avui dimarts a les 7 de la tarda al Cafè de l’Escorxador, i segurament de manera contrària a com ho he fet jo, en Ferran Montardit, autor del genial Lo lleidatà és fàcil, i el filòleg Ramon Sistac. No vos ho perdeu, sisquere!

 

(Publicat al NacioLleida.cat el 2 de desembre de 2014)

Periodisme

shamsiaVaig conèixer la periodista Mònica Bernabé a Mataró, a l’edició maresmenca d’El Punt. Tots dos ens havíem d’encarregar de la informació local de la ciutat. Ella tenia una mordacitat encantadora i quan tractava amb els poders locals ho feia amb la distància crítica i la prevenció irònica que els periodistes hauríem de tenir sempre cap als poders de tota mena, petits, grans o mitjans. I tenia alhora un nervi inquiet cap al món associatiu que la va fer connectar de seguida amb els sectors més dinàmics de la societat civil mataronina. La seva passió, però, ja era l’Afganistan. Hi havia anat un any i n’havia tornat amb un reportatge espectacular sobre la situació de la dona al país en mans dels talibans. No es va quedar aquí. Va fundar una associació pels drets de les dones a l’Afganistan (Asdha), i hi va viatjar contínuament fins que s’hi va quedar a viure per mantenir una intensa activitat en suport de les dones d’aquell país.

Ara, amb el fotògraf Gervasio Sánchez ha publicat el llibre Dones Afganistan i algunes de les fotografies que il·lustren el treball s’exposen aquests dies al Palau Robert de Barcelona. Les dones retratades apareixen al costat d’un text breu, fred i contundent com un cop de puny a l’estómac, que explica la història de cadascuna: casada amb 13 anys amb l’home que va pagar diners per ella, empresonada per haver tingut relacions fora del matrimoni, violada, vexada, empobrida, mutilada físicament o bé en el seus somnis i projectes vitals. Poques vesteixen el burca. La majoria mostren al descobert rostres d’una tristesa serena i endurida. En algunes escenes, el contrast de la vitalitat dels colors i teixits de la cultura afganesa amb els tenebrosos episodis que han passat les protagonistes produeix un efecte d’irrealitat. El problema no és el burca, sinó un masclisme cultural que considera les dones mercaderies que es poden comprar, vendre, usar, colpejar i llençar i que, amb intensitats i formes diverses, no és exclusiu de cap cultura.

No totes són històries tristes. Una de les darreres imatges és la de Shamsia Hassani, una jove de nervi inquiet que es dedica a pintar grafits per les parets de Kabul. Amb l’esprai a la mà i el hijab al cap, la Shamsia mira a la càmera desafiant poders i prejudicis de tota mena. L’exposició ens ha portat la Shamsia fins a davant dels nostres ulls amb la força de les veritats fredes i contundents. La Bernabé no ha deixat mai de fer periodisme.

(Publicat a El Punt Avui el 14 de novembre del 2014)