La crisi del Museu de Lleida

02La dimissió de la directora del Museu de Lleida, Montse Macià, ha fet encara més evident la crisi que travessa aquest equipament cultural, inaugurat amb ambició l’any 2005 però que es veu incapaç de mantenir el nivell d’activitat i qualitat per culpa de la dràstica baixada d’ingressos per part de les administracions que es van comprometre a sostenir-lo.

El Consorci del Museu de Lleida, hereu de l’antic Museu Diocesà de Lleida creat pel bisbe Berenguer a partir de l’art sacre recollit de parròquies de la diòcesi i posat a resguard del pillatge i la mala venda fa va més de cent anys, buscar ara un nou director o directora la funció del qual no serà gens fàcil: quadrar uns pressupostos impossibles i assumir noves retallades, incloent-hi de personal, amb un museu que compta amb 11 treballadors dels 15 que tenia inicialment.

En els darrers sis anys s’ha retallat un terç del pressupost del que havia de ser la joia de la corona de la cultura de Lleida. L’any 2007, quan es va estrenar l’edifici amb la idea de convertir-lo en el principal centre museístic de les terres de Ponent aprofitant la impressionant col·lecció d’art sacre del bisbat i les peces d’art de tots els temps provinents de diferents col·leccions públiques i privades, el pressupost era de 1,5 milions d’euros. Aquest 2014 ha estat de 950.000, i el departament de Cultura ha hagut de posar 90.000 euros d’urgència perquè la Paeria, que teòricament ha d’assumir un 32% de les despeses, no hi arribava.

Les administracions han fet un paper galdós amb el museu. Després de treure pit amb un projecte ambiciós, no l’han pogut mantenir i fins i tot dóna la sensació que l’han deixat de banda. L’Ajuntament de Lleida sembla no haver-se’l fet seu mai, apostant-ho tot pel majestàtic palau de La Llotja com a principal espai cultural de la ciutat, convertit finalment en sucursal d’actuacions teatrals de circuït i en centre de bodes i convencions. La Generalitat tampoc no ha estat capaç de considerar-la amb totes les conseqüències una estructura d’estat com, de fet, ho seria tenir una xarxa de museus potents per tot el territori. La Diputació, el consell comarcal i el bisbat, socis menors en termes econòmics, tampoc no han exercit pressió suficient per oblgar les altres administracions a complir. Encara són a temps de rectificar.

 

(Publicat a NacioLleida.cat el 9 de desembre de 2014)

Els Amics del Museu pleguen

Des que el 1995 es va segregar la diòcesi de Lleida a favor de Barbastre i va esclatar, per tant, el llarg i embolicat litigi per l’art sacre de les parròquies de la Franja, hi ha hagut baixes i ferits de tota mena. Ara Lleida n’ha d’anotar una de molt sensible: l’Associació d’Amics del Museu de Lleida. L’entitat es va reunir la setmana passada i va decidir retirar el recurs al Tribunal Constitucional sobre la propietat de l’art de la Franja i dissoldre’s com a associació.
Aquesta entitat va posar en marxa fa set anys algunes de les iniciatives jurídiques més valuoses per mantenir la unitat de la col·lecció d’art sacre del Museu de Lleida. L’objectiu era evitar la segregació de les obres originàries de parròquies de la Franja que reclamen el Bisbat de Barbastre i el govern d’Aragó tot i haver estat salvades i restaurades fa més d’una centúria pel Bisbat de Lleida, titular llavors d’aquelles parròquies. L’entitat ha actuat fins i tot amb el Bisbat de Lleida en contra, i de vegades amb les institucions catalanes mirant cap a una altra banda. Algunes iniciatives van tenir resultat positiu, com l’exequàtur que Aragó invocava per tal que el 2010 un jutjat civil pogués fer complir les resolucions del Vaticà a favor del trasllat de les obres a Barbastre i que el jutge va denegar. En altres ocasions no els ha sortit bé: com ara el reconeixement de la titularitat de les obres del Bisbat de Lleida, ja que la jutgessa no va acceptar a tràmit la documentació de l’adquisició dels béns d’ara fa un segle. Ara el cas havia arribat, recurs rere recurs, al Constitucional. I ells han decidit retirar-se.
El motiu oficial de l’entitat per plegar és que els objectius ja s’han aconseguit –“Ara sabem que les obres d’art no es mouran de Lleida”, assegura Núria Oliva, presidenta de l’entitat–, però també s’hi entreveu, en el seu balanç, una certa decepció per les institucions lleidatanes i catalanes. No només el Bisbat de Lleida, el qual excepte en el període del bisbe Ciuraneta sempre ha estat més fidel al Vaticà que a les demandes dels veïns de la ciutat en aquest plet. “La Generalitat no hi ha apostat mai excepte quan el conseller de Cultura era Joan Manuel Tresserras. A l’actual conseller Mascarell sembla que li fem nosa, i l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ni tan sols ens ha volgut rebre mai”, diu Oliva. Només la Diputació ha estat sempre fidel, assegura. El seu menjador de casa és ple de caixes i carpetes amb la documentació d’anys de plets i contraplets. “La nostra intenció era fer una associació cultural i de promoció de l’art, i al final ens hem hagut de dedicar als plets legals perquè ningú més no ho feia”, resum Oliva.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 4 de gener de 2013)

La moda, mala consellera

El Museu de Lleida és un dels edificis més bonics de la capital del Ponent. Modern, funcional, les seves finestres provoquen a l’interior uns jocs de llums tènues que, en els migdies de la intensa canícula lleidatana, resulten un oasi gairebé tan atractiu com les joies pictòriques medievals que acull al seu interior. Lluny de l’arquitectura d’aparador de la Llotja, que és un exuberant Palau de Congressos aixecat en els darrers moments del boom econòmic, al Museu de Lleida està molt ben compensada la relació entre l’elegància exterior i el valor del que s’hi fa a dins. Per exemple, ahir: s’hi va inaugurar l’exposició Fragments d’un passat: el retaule gòtic de l’església de Sant Joan de Lleida. L’exposició mostra els sis compartiments conservats al MNAC de Barcelona del retaule major de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, ja desapareguda. Del retaule es coneixen l’autoria i deu compartiments: set dels quals episodis de la vida de sant Joan Baptista i tres més són representacions de sants.

El retaule el va pintar Pere Garcia de Benavarri entre els anys 1473 i 1482. A aquest pintor se li atribueixen obres religioses a Aragó, la Ribagorça, el Pallars, Lleida i, en general, tot el Pirineu català i occità. Llavors no existia Hollywood però avui diríem que Pere Garcia formava part de l’star system pictòric del moment. Fins i tot ha generat polèmica com els actuals, tot i que sense haver-la buscat. Moltes obres del litigi per l’art sacre entre Catalunya i Aragó són d’aquest pintor ribagorçà.

El retaule es va estar durant uns dos-cents anys a l’antiga església de Sant Joan. Però va passar de moda i el 1678 la van vendre a una església de poble, a Benavent de Segrià, i al seu lloc van posar un flamant retaule barroc. A Benavent va passar el que va passar en tantes esglésies del XIX i principis del XX: l’obra va acabar dispersa en mans de museus llunyans i col·leccionistes privats. El MNAC n’ha reunit uns quants, altres peces són a Boston, i una altra taula era el 1979 en una galeria de París i se n’ha perdut el rastre.

Ara el gòtic torna a ser moda o, si més no, provoca subhastes d’escàndol. Fóra bo que els responsables públics, tan amatents en temps de bonança als excessos artístics i arquitectònics d’última moda, posin una mirada en la ciutat antiga. En el barri vell, per exemple. En el fos ho sabem des de fa temps: allò que més menyspreàvem acaba sent, en realitat, el que de veritat tenia valor.

(Publicat a El Punt Avui el 22 de juny de 2012)

Volem bisbes catalans… i ferms

Els bisbes catalans han cedit a les pressions i han signat un document a favor de l’entrega de l’art de la Franja al bisbat de Barbastre-Montsó. Com ja va fer el bisbe de Lleida, cridat a capítol fa uns mesos pel nunci del Vaticà  a l’Estat, Renzo Fratini, els bisbes catalans han abaixat el cap i beneeixen una solució injusta en què el bisbat de Lleida apareix com a lladre d’unes obres situades a les que llavors eren les seves pròpies parròquies i per les quals va pagar, va restaurar i va conservar de bona fe durant més d’un segle. Continua llegint «Volem bisbes catalans… i ferms»

El bisbe Piris, cridat a capítol

El crític literari Harold Bloom mostra en el seu famós Cànon Occidental una gran devoció pels personatges literaris que es transformen al llarg de l’obra moguts per serioses contradiccions internes i, sobretot, mostra una admiració gairebé religiosa per l’autor que més va fer patir a aquesta mena de personatges: William Shakespeare. Si Harold Bloom estigués al cas del drama -o tragèdia, o òpera bufa- de l’art sacre de la Franja de Ponent, el seu heroi seria sens dubte el bisbe Piris. Continua llegint «El bisbe Piris, cridat a capítol»

Testimoni de càrrec

No hi ha res casual. La mateixa setmana del judici sobre les obres d’art sacre de la Franja de Ponent, la Filmoteca de Lleida ha programat Testimoni de càrrec. La va dirigir Billy Wilder el 1957 i passa per ser una millores intrigues judicials de la història del cinema. Un veterà advocat, sir Wifrid Robarts (Charles Laughton), vell i cansat però amant dels casos difícils, surt en socors d’un jove faldiller acusat d’assassinat (Tyrone Power) després que li ho demani la freda i misteriosa esposa del detingut (Marlene Dietrich). Arrenca així una trama judicial plena de girs inesperats,  astúcies legals admirables, situacions injustes i sorpreses monumentals. Exactament el mateix que amb l’art de la Franja. Continua llegint «Testimoni de càrrec»

Guinovart

Tarda de fred i vent. La silueta de la Seu Vella es retalla al cel en un d’aquells capvespres fantasmals tant de Lleida. Una de les coses més admirables d’aquest país són aquestes tonalitats irreals, blaves, rogenques i carbassa, aquestes llargues postes de sol de Ponent. Amb el coll de l’abric ben apujat enfilem la rambla d’Aragó fins al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Aquest museu és sens dubte un dels indrets més reconfortants de Lleida. No només per la diginitat, el rigor i la fermesa amb què la directora Montserrat Macià i la resta de tècnics del museu defensen la unitat i la legitimitat de la col·lecció d’art religiós medieval, objecte de polèmiques vaticanes atiades des d’Aragó. Ho és per la seva arquitectura, per la cura que posen en el manteniment i ampliació de les col·leccions i per la modernitat i l’ambició de les exposicions temporals que acull. Continua llegint «Guinovart»