No hi ha res casual. La mateixa setmana del judici sobre les obres d’art sacre de la Franja de Ponent, la Filmoteca de Lleida ha programat Testimoni de càrrec. La va dirigir Billy Wilder el 1957 i passa per ser una millores intrigues judicials de la història del cinema. Un veterà advocat, sir Wifrid Robarts (Charles Laughton), vell i cansat però amant dels casos difícils, surt en socors d’un jove faldiller acusat d’assassinat (Tyrone Power) després que li ho demani la freda i misteriosa esposa del detingut (Marlene Dietrich). Arrenca així una trama judicial plena de girs inesperats, astúcies legals admirables, situacions injustes i sorpreses monumentals. Exactament el mateix que amb l’art de la Franja.
La Filmoteca va projectar la pel·lícula dilluns a la nit i unes hores després, a l’Audiència de Lleida, s’obria de bon matí un altre cas difícil i amb una trama digna del guionista més retorçat. I és que la discussió sobre unes obres d’art recollides fa més de 130 anys pel bisbe Josep Meseguer de les parròquies que llavors eren de la seva pròpia diòcesi està prenen formes surrealites. El bisbat de Barbastre-Montsó va intentar presentar el bisbe Meseguer com un escanyapobres que per voluntat pròpia i sense encomanar-se a ningú va començar a arreplegar l’art d’aquelles parròquies en benefici propi i aprofitant-se dels desvalguts mossens de poble que amb prou feines tenien per fer un parell de sopars calents a la setmana. Un dolent de pel·lícula.
L’argument no encaixa si tenim en compte que el 1895 el papa Lleo XIII va demanar als bisbes que fessin exactament això, salvaguardar les peces de les seves parròquies susceptibles de tenir valor per evitar que caiguessin en mans de lladres i de col·leccionistes sense escrúpols, cosa que és l’origen de multitud museus diocesans com el de Lleida. La versió de Barbastre-Montsó tampoc no encaixa amb els rebuts i cartes que el bisbe Meseguer va intercanviar amb els capellans de les parròquies que li venien o intercanvien les peces, algunes d’elles en un estat d’abandó lamentable: retaules gòtics fent de porta o de confessiori, imatges amuntegades en golfes. Una documentació, per cert, que el Vaticà, ben connectat llavors amb els sectors més consevadors de la Conferencia Episcopal Española, ni tan sols va voler mirar en el procés eclesiàstic que es va seguir a partir que el 1995 se segreguessin les parròquies de la Franja de Lleida a favor del bisbat Barbastre-Montsó i aquest en reclamés també els béns artístics.
Tota aquesta pel·lícula ha fet ara un gir inesperat en declarar-se un jutjat de Lleida competent per decidir sobre la titularitat de les obres, independentment del que hagi dit el Vaticà i els seus tribunals. I encara ens en queden uns quants més, de girs i tombs i giragonses judicials, perquè la sentència d’aquest cas donarà peu a més recursos i contrarecursos.
N’hi ha que estan avorrits del litigi i creuen que caldria cedir l’art i deixar-ho córrer. No hi estic d’acord. És evident que després de tot el procés judicial, sigui quin sigui el resultat, caldrà arribar a una solució de consens que permeti compartir el patrimoni. Però mai acceptant una culpabilitat inexistent i un tracte d’expoliadors que per a la gent de Lleida és del tot immerescut.
Diuen que Billy Wilder, per preservar el secret de l’argument de Testimoni de càrrec, va fer posar guàrdies a les portes del plató quan es rodaven determinades escenens clau. I després d’una projecció privada a Londres, es va arribar a fer signar a la família reial britànica el compromís que no divulgaria el final sorpresa de la pel·lícula. Massa precaucions: comparada amb el litigi del Museu de Lleida, la intriga de Billy Wilder és un joc de nens.