Etiqueta: Franja de Ponent

Circumloqui

Reaccions-sobre-LAPAO-Twitter_ARAIMA20130506_0193_9El govern d’Aragó ha eliminat la darrera referència al català que hi havia en la seva legislació. Es tracta de la llei de patrimoni cultural aprovada el 1999, en la qual es reconeixien el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó. Aquella llei, aprovada sota un govern del PP que encara no havia descobert els suposats rèdits electorals del blaverisme explícit, obria les portes a una futura normalització legal de les dues llengües. Els més optimistes fins i tot somiaven en el seu reconeixement com a llengües oficials en la reforma de l’Estatut d’Autonomia aragonès. Izquierda Unida i Chunta així ho desitjaven. Però el PSOE, quan va governar, no es va atrevir a anar tan lluny. Marcel·lí Iglesias va aprovar el 2009 una llei de llengües que reconeixia el català i l’aragonès però no els atorgava caràcter oficial.

Ni així. El retorn del PP al govern aragonès el 2011 ha estat d’una virulència anticatalana implacable, competint amb els seus socis del PAR en la persecució de qualsevol rastre de catalanitat a les comarques de la Franja. La llei de llengües socialista va ser ràpidament substituïda per una altra que inventa un circumloqui absurd per denominar el català (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental, que forma les sigles del famós lapao) i un altre també per a l’aragonès, víctima col·lateral de la persecució institucional contra el català de la Franja. També s’han desmuntat premis literaris i activitats culturals en català que impulsava el govern d’Aragó, i algunes escoles de la Franja han començat a rebre instruccions per canviar de nom l’assignatura optativa de català. Ara, a punt d’enllestir una legislatura que el PP tindrà complicat de repetir, el govern ha esborrat el darrer rastre legislatiu del català.

Mentrestant, el Parlament català aprovava dimecres la nova llei d’Aran, on es reconeix l’Aran com a realitat nacional occitana, la seva llengua com a oficial a tot Catalunya i el dret dels aranesos a decidir lliurement el seu futur. Al nacionalisme espanyol li agrada presentar la Val d’Aran com a víctima d’una Catalunya incapaç de tenir amb les seves minories el respecte que reclama per a ella mateixa, i que si els aranesos poguessin, preferirien pertànyer a Aragó. De moment, però, ja tenen reconegut per part de Catalunya el dret a fer-ho. Bon viatge als amics aranesos, si mai ho fan. I, sobretot, millor sort que nosaltres quan la seva llengua sigui rebatejada amb un rocambolesc circumloqui legal.

(Publicat a El Punt Avui el 23 de gener de 2015)

La ripollesa que va crear el LAPAO

Hi ha tres moments clau en la vida de Dolores Serrat Moré, la consellera de Cultura d’Aragó que ha canviat el nom del català a la Franja. El primer va ser abandonar Ripoll als divuit anys per anar a estudiar medicina al petit Col·legi Universitari d’Osca. Serrat era una persona discreta, filla única, “bona estudiant i poc revoltosa”, en les seves paraules. No va deixar lligams a Ripoll.

A Osca només s’hi oferien els primers cursos, de manera que es va desplaçar a Saragossa a acabar la carrera amb l’especialització en psiquiatria i medicina forense. Aquí es produeix el segon gir: va conèixer el seu marit, un funcionari militar amb qui es va casar després de tres anys de promesos, i la seva entrada en la funció pública, guanyant les oposicions com a forense a Jaca. Dolores plantava arrels al cor d’Aragó i s’integrava en el funcionariat de l’Estat a la comunitat, autèntic grup dominant ideològic i sociològic al país veí.

La vida pirinenca no era còmoda. Després de dos anys a Jaca, Dolores Serrat va tornar a la Universitat de Saragossa, on va exercir la docència, es va treure una segona carrera, dret, i va ser escollida degana de Medicina. Allò la va portar a la política. El 2007 la va anar a buscar José Atares, alcalde de Saragossa entre 2000 i 2003, perquè l’acompanyés a les llistes del PP a l’Ajuntament. Va acceptar. Va ser regidora a l’oposició, procurant no barrejar-se amb les famílies i trifulgues internes dels populars d’Aragó. Admiradora de Teresa de Calcuta, és afable i no se li coneixen declaracions extemporànies ni radicals. Al contrari, però, dels equips que l’han envoltat. Pedro Mulero, assessor seu a l’Ajuntament i ara a la conselleria de Cultura, i sobretot Humberto Vadillo, a qui ha nomenat director de Cultura del govern, són dels durs del partit. Vadillo, col·laborador de Libertad Digital, sostenia als seus articles que l’aragonès és una “llengua frankenstein” inventada i que cal combatre el “pancatalanisme” a la Franja. Vadillo és contrari a les subvencions a la cultura, cosa que no impedeix que hagi subvencionat, només arribar ell al càrrec, l’Antolochía Lliteraria en Aragonés Oriental, d’un grupuscle de la Llitera contrari al català.

(Publicat a Presència el 19 de maig del 2013)

“Astí parlem català”

Davant de l’ajuntament de Fraga s’estén un passeig ample i arbrat. La gent insisteix, encara avui, a dir-ne passeig del Cegonyer, el nom que tenia abans que el consistori el canviés per decret i el dediqués a Eugenio Barrón, enginyer i polític fragatí que al segle XIX va participar en grans obres de l’Estat com ara la construcció del Canal d’Isabel II a Madrid. En un banc del passeig, dues dones aprofitaven ahir a l’hora del cafè els darrers minuts abans de tornar a la feina per parlar de les seves coses lluny dels seus caps. No tenen ni idea que unes hores abans les Corts d’Aragó havien canviat el nom de la llengua pròpia de la ciutat. “A mi tot això m’és igual; que en diguin com vulguin”, explica una d’elles en castellà. “Català? LAPAO? Aquí en duen fragatí, però bé, m’és igual, jo parlo castellà”, respon la seva amiga.
Cal buscar, doncs, fragatins més motivats. L’Ignacio, per exemple. Aquest jove fragatí estudia mòduls formatius per tal de trobar feina. També és castellanoparlant, però sí que s’interessa pel tema i té unes idees força elaborades: “El que es parla aquí és fragatí; s’assembla molt al català, però és una altra llengua perquè hi ha paraules diferents: per exemple, en català dieu préssec i aquí diuen mullarero”, diu a raig. Però totes les llengües tenen localismes i formes dialectals, no? “No, però són llengües diferents; s’assemblen i la gent de Fraga si va a Lleida s’entén perfectament, però aquí hi ha paraules diferents”, insisteix l’Ignacio. No el traiem d’aquí. I el LAPAO? “Primera notícia”, explica. “La llengua d’aquí és fragatí, no n’han de canviar el nom”, conclou.
Per l’altra vorera, hi passa un home amb la seva filla petita. Es diu Gori i ell sí que parla la llengua pròpia de Fraga. I quin nom hi posa, a aquesta llengua? “Català. Poden posar-hi denominacions diferents però és evident que és la mateixa llengua”, explica en Gori. Però no tothom hi té aquesta consciència, a Fraga, oi? “La gent de Fraga en el fons ho sap, perquè a més hi ha molta relació amb Lleida i Catalunya, més que no pas amb Saragossa, i t’adones que parlem el mateix idioma”, explica. “Però hi ha grups de pressió molt forts des de Saragossa; tenen por que per parlar la mateixa llengua ens sentim catalans i no aragonesos, i els que manen aquí –mou el cap assenyalant cap al consistori, on governa el PP– es dediquen a obeir el que diuen a Saragossa i no a defensar la llengua pròpia.” “Volen que ens sentim aragonesos, però a Saragossa ens diuen polacos quan ens senten parlar”, es queixa. I en Gori com se sent? Aragonès o català? “De la Franja”, respon.
A la filla l’avorreix la conversa del seu pare amb el desconegut i li reclama que segueixi el camí. Ho fa en català. A la guarderia gairebé tot és en castellà, i quan vagi a l’escola tindrà una assignatura de català si la família ho demana, que ho demanarà. “Tot això del LAPAO és per amagar la llengua a les pròximes generacions, espero que no ho aconsegueixin”, conclou en Gori.
A mig passeig, un parell de fragatins fan tertúlia davant del bar Sanara. Un d’ells hi treballa. És en Sebastián. Diu que és mig català, però que parla en fragatí. I no és el mateix? “Som en una frontera; aquí es barreja la gent d’un lloc i de l’altre, les llengües també, per això sabem català, castellà…, i parlem fragatí”, teoritza. Quant a això del LAPAO o aragonès oriental, ni idea. És el primer cop que ho sent. Tampoc en Juan Ramón, client del local. Ell complica una més la teoria: “Això d’aquí és fragatí, i el que parlen a Mequinensa és xapurriau, que és com el català”, explica. Però s’entenen, els de Fraga i els de Mequinensa? “Oh, és clar que sí”, diu, estranyat per la pregunta. S’hi acosta un home gran, a poc a poc, amb un bastó i una americana antiga que li donen un cert aire distingit. “Pregunti-ho a ell, pregunti-li-ho, que és qui més en sap”, anima en Sebastián. L’home gran es diu Manel i ens mira amb incomoditat. Sap que a les Corts han aprovat la nova llei, però no es vol comprometre. “Però això d’aquí és fragatí i punt, oi que sí?”, insisteix en Sebastián. En Manel mou el cap i diu que a Fraga no hi ha problema, amb aquests temes. Segueix amb interès el que diuen els companys de tertúlia i, finalment, decideix seguir el seu camí. Abans, però, passa pel costat del periodista: “Ja poden dir noms i més noms, que astí parlem català”, diu per sota del nas. I marxa amb un somriure.

(Publicat a El Punt Avui el 10 de maig de 2013)

Regidors que escombren

Javi Bergua i Judith Montero, alcalde i regidora de CDF al Pont de MontanyanaRegidors que escombren carrers i alcaldes que reparen l’enllumenat. Aquesta és la realitat del Pont de Montanyana, un petit poble de la Franja de Ponent que ara fa un any va ser notícia perquè Convergència Democràtica de la Franja (CDF) hi va assolir la seva primera alcaldia.

L’experiència d’aquest primer any ha estat complicada, però no pas perquè la primera alcaldia d’un partit catalanista hagi provocat cap incendi polític a Aragó contra aquest ajuntament ribagorçà. D’això, l’alcalde Javi Bergua no en té cap queixa: “Al principi sí que em molestava una mica, a Osca i a Saragossa sempre ens deien que no a tot i em pensava que era per les sigles. Després, vaig veure que la resta reben exactament el mateix tracte que nosaltres: no hi ha res per a ningú.”

Ara fa un any, l’alcalde i les dues regidores de CDF s’havien proposat reptes com ara aconseguir que el riu Noguera Ribagorçana torni a portar l’aigua que la central hidroelèctrica d’Endesa els va prendre fa mig segle, i aturar la línia de molt alta tensió (MAT) de Ponent. Però, en lloc d’això, s’han dedicat a fer números i a aconseguir un pla de viabilitat que els permet pagar les factures pendents. I res més. “No hi havia diners ni per mantenir l’agutzil, i ens ho hem de fer tot nosaltres mateixos.”

I així ho fan, i sense cobrar. Bergua s’ha dedicat a fer reparacions d’enllumenat i canonades, i també ha estat l’encarregat de treure les escombraries de les instal·lacions municipals. Ara mateix no ho pot fer perquè ha anat a França tres mesos a treballar: “Cal garantir també la supervivència familiar”, explica. Les dues regidores de CDF aprofiten les hores lliures per fer tasques administratives al consistori i la del PP, a més d’assistenta social, també passa l’escombra a la plaça del poble i els carrers.

Del partit, hi mantenen la simpatia (no són militants), especialment cap a la feina de l’eurodiputat Ramon Tremosa, amb orígens a la Ribagorça, tot i que Bergua lamenta que en algun moment podria haver rebut més suport del partit que mana a Catalunya: va reclamar que alguns dels autocars de la Generalitat que van de Vielha a Barcelona fessin parada al poble, perquè els estudiants de Pont els aprofitessin, però no ho va aconseguir. Això sí, malgrat les dificultats han aconseguit clausurar un abocador il·legal (l’alcalde i altres veïns es van passar quinze dies traient la runa amb les seves furgonetes), que Endesa enviï uns directius al poble per veure el riu i començar a parlar-ne, i que, després de cinquanta anys d’haver-se perdut l’antiga mostra ramadera, el poble torni a tenir fira per primavera. “Jo no hi creia, però les regidores ho veien molt clar; hi han treballat molt, i ho hem aconseguit”, diu Bergua, amb un orgull d’alcalde que no es mesura ni amb cotxes oficials ni amb partides d’assessors.

(Publicat a El Punt Avui el 24 de maig del 2012)

El bisbe Piris, cridat a capítol

El crític literari Harold Bloom mostra en el seu famós Cànon Occidental una gran devoció pels personatges literaris que es transformen al llarg de l’obra moguts per serioses contradiccions internes i, sobretot, mostra una admiració gairebé religiosa per l’autor que més va fer patir a aquesta mena de personatges: William Shakespeare. Si Harold Bloom estigués al cas del drama -o tragèdia, o òpera bufa- de l’art sacre de la Franja de Ponent, el seu heroi seria sens dubte el bisbe Piris. Continua llegint «El bisbe Piris, cridat a capítol»

Franja de Ponent: televisió a canvi d’art

Quina casualitat. Avui, el mateix dia que es coneix la sentència de la jutgessa de Lleida que nega al bisbat lleidatà la titularitat de les obres d’art religiós de la Franja de Ponent en litigi amb el bisbat de Barbastre, es fa oficial també l’acord entre els governs català i aragonès per tal que tots els canals de Televisió de Catalunya (TV3, 33, Súper 3 i 3/24) es puguin veure a les quatre comarques de la Franja. A canvi, es garanteix que la televisió aragonesa es veurà en les comarques lleidatanes més pròximes a Aragó. Continua llegint «Franja de Ponent: televisió a canvi d’art»

Testimoni de càrrec

No hi ha res casual. La mateixa setmana del judici sobre les obres d’art sacre de la Franja de Ponent, la Filmoteca de Lleida ha programat Testimoni de càrrec. La va dirigir Billy Wilder el 1957 i passa per ser una millores intrigues judicials de la història del cinema. Un veterà advocat, sir Wifrid Robarts (Charles Laughton), vell i cansat però amant dels casos difícils, surt en socors d’un jove faldiller acusat d’assassinat (Tyrone Power) després que li ho demani la freda i misteriosa esposa del detingut (Marlene Dietrich). Arrenca així una trama judicial plena de girs inesperats,  astúcies legals admirables, situacions injustes i sorpreses monumentals. Exactament el mateix que amb l’art de la Franja. Continua llegint «Testimoni de càrrec»