“Astí parlem català”

Davant de l’ajuntament de Fraga s’estén un passeig ample i arbrat. La gent insisteix, encara avui, a dir-ne passeig del Cegonyer, el nom que tenia abans que el consistori el canviés per decret i el dediqués a Eugenio Barrón, enginyer i polític fragatí que al segle XIX va participar en grans obres de l’Estat com ara la construcció del Canal d’Isabel II a Madrid. En un banc del passeig, dues dones aprofitaven ahir a l’hora del cafè els darrers minuts abans de tornar a la feina per parlar de les seves coses lluny dels seus caps. No tenen ni idea que unes hores abans les Corts d’Aragó havien canviat el nom de la llengua pròpia de la ciutat. “A mi tot això m’és igual; que en diguin com vulguin”, explica una d’elles en castellà. “Català? LAPAO? Aquí en duen fragatí, però bé, m’és igual, jo parlo castellà”, respon la seva amiga.
Cal buscar, doncs, fragatins més motivats. L’Ignacio, per exemple. Aquest jove fragatí estudia mòduls formatius per tal de trobar feina. També és castellanoparlant, però sí que s’interessa pel tema i té unes idees força elaborades: “El que es parla aquí és fragatí; s’assembla molt al català, però és una altra llengua perquè hi ha paraules diferents: per exemple, en català dieu préssec i aquí diuen mullarero”, diu a raig. Però totes les llengües tenen localismes i formes dialectals, no? “No, però són llengües diferents; s’assemblen i la gent de Fraga si va a Lleida s’entén perfectament, però aquí hi ha paraules diferents”, insisteix l’Ignacio. No el traiem d’aquí. I el LAPAO? “Primera notícia”, explica. “La llengua d’aquí és fragatí, no n’han de canviar el nom”, conclou.
Per l’altra vorera, hi passa un home amb la seva filla petita. Es diu Gori i ell sí que parla la llengua pròpia de Fraga. I quin nom hi posa, a aquesta llengua? “Català. Poden posar-hi denominacions diferents però és evident que és la mateixa llengua”, explica en Gori. Però no tothom hi té aquesta consciència, a Fraga, oi? “La gent de Fraga en el fons ho sap, perquè a més hi ha molta relació amb Lleida i Catalunya, més que no pas amb Saragossa, i t’adones que parlem el mateix idioma”, explica. “Però hi ha grups de pressió molt forts des de Saragossa; tenen por que per parlar la mateixa llengua ens sentim catalans i no aragonesos, i els que manen aquí –mou el cap assenyalant cap al consistori, on governa el PP– es dediquen a obeir el que diuen a Saragossa i no a defensar la llengua pròpia.” “Volen que ens sentim aragonesos, però a Saragossa ens diuen polacos quan ens senten parlar”, es queixa. I en Gori com se sent? Aragonès o català? “De la Franja”, respon.
A la filla l’avorreix la conversa del seu pare amb el desconegut i li reclama que segueixi el camí. Ho fa en català. A la guarderia gairebé tot és en castellà, i quan vagi a l’escola tindrà una assignatura de català si la família ho demana, que ho demanarà. “Tot això del LAPAO és per amagar la llengua a les pròximes generacions, espero que no ho aconsegueixin”, conclou en Gori.
A mig passeig, un parell de fragatins fan tertúlia davant del bar Sanara. Un d’ells hi treballa. És en Sebastián. Diu que és mig català, però que parla en fragatí. I no és el mateix? “Som en una frontera; aquí es barreja la gent d’un lloc i de l’altre, les llengües també, per això sabem català, castellà…, i parlem fragatí”, teoritza. Quant a això del LAPAO o aragonès oriental, ni idea. És el primer cop que ho sent. Tampoc en Juan Ramón, client del local. Ell complica una més la teoria: “Això d’aquí és fragatí, i el que parlen a Mequinensa és xapurriau, que és com el català”, explica. Però s’entenen, els de Fraga i els de Mequinensa? “Oh, és clar que sí”, diu, estranyat per la pregunta. S’hi acosta un home gran, a poc a poc, amb un bastó i una americana antiga que li donen un cert aire distingit. “Pregunti-ho a ell, pregunti-li-ho, que és qui més en sap”, anima en Sebastián. L’home gran es diu Manel i ens mira amb incomoditat. Sap que a les Corts han aprovat la nova llei, però no es vol comprometre. “Però això d’aquí és fragatí i punt, oi que sí?”, insisteix en Sebastián. En Manel mou el cap i diu que a Fraga no hi ha problema, amb aquests temes. Segueix amb interès el que diuen els companys de tertúlia i, finalment, decideix seguir el seu camí. Abans, però, passa pel costat del periodista: “Ja poden dir noms i més noms, que astí parlem català”, diu per sota del nas. I marxa amb un somriure.

(Publicat a El Punt Avui el 10 de maig de 2013)

El Cinca era Río Bravo

Pols, terra, camps erms castigats pel sol i una serra de pedra vermellosa retallada a l’horitzó. En aquest paisatge solitari el foraster, si no perd el rumb, es troba amb el poblat de Cardiel, al terme de Fraga (Baix Cinca). Les runes del poble eren aixopluc de pastors fins que Ignasi Farrés (Ignacio F. Iquino en els crèdits) i els germans Balcázar les van descobrir i hi van plantar els decorats de fusta per a les escenes exteriors de pel·lícules de l’oest que feien als seus estudis d’Esplugues.
Entre els anys 1965 i 1973 es van rodar una trentena d’spaghetti western a Fraga, en paratges com Cardiel, el Barranc de les Bales i el riu Cinca. El realitzador fragatí Diego Tejera ha recopilat les pel·lícules
i ha exposat a la sala Cigonyer cartells, vídeos, plànols i material de rodatge de l’època.
Llavors eren pel·lícules de sèrie B, però ara els cinèfils fetitxistes les consideren de culte. “Jo tenia deu anys i recordo que el meu iaio hi anava sovint a fer d’extra”, explica Tejara. “Molta gent de Fraga ho feia. Però el record s’ha perdut i ara l’exposició ha sorprès els joves, que ni ho sabien.” També feien d’extres veïns d’Alcolea, de Massalcoreig, de Seròs i de Lleida. “Els gitanos tenien èxit, anaven molt bé per fer de mexicans”, explica Tejera. Algunes escenes (l’assalt a
una diligència, un tiroteig, un cowboy cavalcant cap a la posta de sol) servien per muntar-les en diverses pel·lícules alhora. Era cinema low cost.
Quan el 1973 l’autopista va fer tancar els estudis d’Esplugues, els Balcázar van plantejar reconstruir-los a Fraga. No ho van fer. El negoci anava de mal borràs. L’spaghetti western no va tornar a Fraga i l’hotel Sorolla va deixar d’omplir-se d’actors rossos i andròmines de rodatge. Fraga va oblidar aviat aquelles pel·lícules de títols com Sangre de Texas o Yankee on sortien veïns disfressats d’indis i bandits. Avui ja no hi ha ni cinema al poble, tancat per la competència dels multisales de Lleida i Alpicat. “Almeria no era més que això però aquí s’ha oblidat. Hauríem de posar-hi un escenari, un restaurant, atreure visites, té molt potencial”, planeja Tejera. Mentrestant, el vent de l’oest arrossega uns matolls. El sol es pon darrere les runes silencioses d’un poble anomenat Cardiel.

Paisatges de pel·lícula

L’Ajuntament de Fraga també obre, al Palau Montcada, l’exposició fotogràfica Adiós amigo!, de Sergio Belinchón amb paisatges de western del Baix Cinca.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de setembre de 2012)