Molts actes, poc turisme

Dilluns 21 de gener es compleixen tres anys de la inauguració de la Llotja de Lleida, el nou palau de congressos i teatre de la capital de Ponent. Es va obrir amb l’objectiu d’impulsar Lleida com a segona ciutat de negocis de Catalunya, absorbint l’excés de demanda de Barcelona i aprofitant les excel·lents condicions de comunicació de Lleida amb alta velocitat i carretera. La Llotja havia d’esdevenir, segons va dir llavors l’alcalde Àngel Ros, el «canvi de paradigma» necessari per a la ciutat de Lleida per consolidar-se com a ciutat de congressos i convencions.
Tres anys després, però, les xifres de turisme de la ciutat indiquen que això no s’ha produït. Els hotels de la ciutat registren actualment les mateixes pernoctacions que abans d’obrir-se el nou centre de congressos. Segons les dades de l’Observatori de Turisme de Lleida, aquest 2012 s’havien registrat fins al novembre 146.930 pernoctacions. Calculant que el desembre ha registrat una xifra similar a la dels mesos de desembre dels darrers cinc anys, entre 9.000 i 12.000 pernoctacions, el 2012 es tancarà amb una xifra molt similar a les 157.725 pernoctacions que es van produir el 2009, l’any anterior a l’entrada en funcionament de la Llotja.
El primer any amb la Llotja, el 2010, sí que es va registrar un increment significatiu, amb 169.207 pernoctacions a la ciutat. Però aquest augment, del 7,28%, s’emmarca en un any en què les pernoctacions van augmentar l’11,3% al conjunt de Catalunya, segones les dades d’Idescat. El 2011 les pernoctacions a Lleida van baixar malgrat la Llotja el 2,05%, mentre que al conjunt del país van pujar un lleuger 1,1%. La conclusió, doncs, és que la Llotja no ha suposat, de moment, un increment de les estades de visitants a Lleida.
Això no vol dir, però, que no s’hi facin coses. D’esdeveniments se n’hi han celebrat 490, des de la seva inauguració fins avui, segons les dades de l’Ajuntament. Això vol dir una mitjana de 199 esdeveniments a l’any. La Paeria ha registrat que hi han passat 90.689 persones en els diferents esdeveniments, conferències i congressos celebrats a la Llotja. Les xifres no distingeixen entre esdeveniments de negocis i actes públics organitzats pel mateix ajuntament o altres institucions públiques, però l’alcalde en fa una lectura del tot positiva. «Dintre del sector de turisme de congressos i esdeveniments, hi ha un abans i un després de la Llotja», argumenta, i situa Lleida com a primera destinació de turisme de negocis a Catalunya després de Barcelona. No fan el mateix balanç des de l’oposició municipal. El grup de CiU es queixa que ha reclamat que es facin públiques les dades desglossades segons el tipus d’esdeveniment, i diu que sense això es fa difícil valorar si la gestió és bona i dóna fruits. «No es pot comptabilitzar igual un congrés d’un sector empresarial que porta a la ciutat durant dos o tres dies directius i tècnics d’un sector, que la conferència del president de la Diputació o un acte d’una entitat de la ciutat», diuen des de CiU. El líder de CiU, Josep Ramon Zaballos, ha criticat que el pressupost municipal del 2013 destini més d’un milió d’euros (800.000 a la societat que gestiona el Centre de Negocis i Convencions i que té la concessió cedida a una empresa privada, i 300.000 a subvencionar la programació teatral, també concedida a un promotor privat), «quan teòricament les previsions havien de ser que generaria beneficis». «I si critiquem això no és perquè estiguem en contra de la Llotja, el que volem és que funcioni bé i amb transparència», diu Zaballos. Ros defensa que els 800.000 euros anuals seran retornats al municipi quan Hisenda retorni part de liquidació avançada per la Paeria en el moment de la construcció.
A més de l’activitat de fires i congressos, la Llotja també és el gran teatre de la ciutat. S’hi han ofert 75 espectacles, amb un total de 167 funcions i 120.816 persones de públic. L’alcalde destaca que s’han pogut fer a la ciutat espectacles de gran format que abans no tenien cabuda a la ciutat. L’oposició, en canvi, critica que no hi ha una programació coordinada amb els altres equipaments culturals públics i privats de Lleida, ni una gestió transparent. «Ho hem demanat moltes vegades, però en tres anys mai no hem tingut accés a les factures», es queixen des de CiU.

(Publicat a Presència el 20 de maig del 2013)

Temps dolents per a la lírica

La Llotja és el gran palau de congressos i operístic de Lleida, de disseny modern i singular, aixecat per la Paeria en els darrers moments del boom immobiliari. Havia de ser la nau insígnia d’una Lleida convertida en segona ciutat de fires i congressos, complementària d’una Barcelona amb excés de demanda, i amb el TAV i Alguaire com a porta de captació de negocis entre Madrid i Barcelona i entre l’Atlàntic i la Mediterrània. El somni, però, s’ha convertit en un maldecap. Amb una injecció municipal d’un milió d’euros el 2013 per mantenir una mínima programació cultural, i oberta ara al casaments i banquets d’empresa, ha estat al centre del debat pressupostari. Són temps dolents per a la lírica.

(Publicat a Presència el dia 30 de desembre de 2012)

La moda, mala consellera

El Museu de Lleida és un dels edificis més bonics de la capital del Ponent. Modern, funcional, les seves finestres provoquen a l’interior uns jocs de llums tènues que, en els migdies de la intensa canícula lleidatana, resulten un oasi gairebé tan atractiu com les joies pictòriques medievals que acull al seu interior. Lluny de l’arquitectura d’aparador de la Llotja, que és un exuberant Palau de Congressos aixecat en els darrers moments del boom econòmic, al Museu de Lleida està molt ben compensada la relació entre l’elegància exterior i el valor del que s’hi fa a dins. Per exemple, ahir: s’hi va inaugurar l’exposició Fragments d’un passat: el retaule gòtic de l’església de Sant Joan de Lleida. L’exposició mostra els sis compartiments conservats al MNAC de Barcelona del retaule major de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, ja desapareguda. Del retaule es coneixen l’autoria i deu compartiments: set dels quals episodis de la vida de sant Joan Baptista i tres més són representacions de sants.

El retaule el va pintar Pere Garcia de Benavarri entre els anys 1473 i 1482. A aquest pintor se li atribueixen obres religioses a Aragó, la Ribagorça, el Pallars, Lleida i, en general, tot el Pirineu català i occità. Llavors no existia Hollywood però avui diríem que Pere Garcia formava part de l’star system pictòric del moment. Fins i tot ha generat polèmica com els actuals, tot i que sense haver-la buscat. Moltes obres del litigi per l’art sacre entre Catalunya i Aragó són d’aquest pintor ribagorçà.

El retaule es va estar durant uns dos-cents anys a l’antiga església de Sant Joan. Però va passar de moda i el 1678 la van vendre a una església de poble, a Benavent de Segrià, i al seu lloc van posar un flamant retaule barroc. A Benavent va passar el que va passar en tantes esglésies del XIX i principis del XX: l’obra va acabar dispersa en mans de museus llunyans i col·leccionistes privats. El MNAC n’ha reunit uns quants, altres peces són a Boston, i una altra taula era el 1979 en una galeria de París i se n’ha perdut el rastre.

Ara el gòtic torna a ser moda o, si més no, provoca subhastes d’escàndol. Fóra bo que els responsables públics, tan amatents en temps de bonança als excessos artístics i arquitectònics d’última moda, posin una mirada en la ciutat antiga. En el barri vell, per exemple. En el fos ho sabem des de fa temps: allò que més menyspreàvem acaba sent, en realitat, el que de veritat tenia valor.

(Publicat a El Punt Avui el 22 de juny de 2012)

L’ovni de Lleida i l’urbanisme de final feliç

Cada cop sembla més llunyà aquell urbanisme de final feliç que es va escampar amb alegria per les ciutats més presumides de Catalunya. Com a les perruqueries xineses del carrer Trafalgar de Barcelona, era un urbanisme dedicat aparentment a pentinar el territori i fer edificis molt ben tocats i posats. Però amagava una rera-botiga plena d’activitat efervescent on rajava el diner amb alegria i on confluïen els somnis i les lascívies d’alcaldes, promotors, constructors i intermediaris de tota mena i a on mai ningú donava un no per resposta. Continua llegint «L’ovni de Lleida i l’urbanisme de final feliç»