Cada cop sembla més llunyà aquell urbanisme de final feliç que es va escampar amb alegria per les ciutats més presumides de Catalunya. Com a les perruqueries xineses del carrer Trafalgar de Barcelona, era un urbanisme dedicat aparentment a pentinar el territori i fer edificis molt ben tocats i posats. Però amagava una rera-botiga plena d’activitat efervescent on rajava el diner amb alegria i on confluïen els somnis i les lascívies d’alcaldes, promotors, constructors i intermediaris de tota mena i a on mai ningú donava un no per resposta.
Ara, acabem de saber que Lleida ha hagut de declarar desert el concurs per adjudicar La Llotja, el futurista palau de congressos en forma d’ovni que acaba d’aterrar al barri de Pardinyes. Les pretensions de l’única empresa que aspirava a gestionar-lo, GL Events, (la mateixa que l’edifici del Fòrum de Barcelona) eren massa humiliants per a la Paeria. Entre d’altres, que l’Ajuntament es fes càrrec de les pèrdues dels primers anys de la gestió. Els dies d’abundància s’han acabat.
Mentre la Paeria busca a corre-cuita un altre soci privat i es planteja al mateix temps crear un consorci públic que gestioni el palau, els lleidatans poden admirar ja la nova Llotja. És obra del despatx holandès Mecanoo, que han dissenyat una gran estructura quadrada més ample en el primer pis. La vidriera que l’envolta i el jocs de colors marrons i ocres de la façana li donen un aspecte singular, de nau espacial a punt d’enlairar-se. Es va dissenyar en els feliços anys del boom immobiliari i l’operació anava acompanyada de dues grans torres d’oficines que hores d’ara, ni estan ni se les esperen. Els promotors, Caixa Catalunya, disposen d’un moratòria de tres anys per poder fer les torres un cop els temps immobiliaris tornin a bufar a favor.
La bona notícia és que la Llotja té l’arrencada garantida amb 80 activitats que la Paeria ha aconseguit promoture abans i tot de buscar el gestor, entre congressos i activitats teatrals i musical. L’òpera Il trovatore de Verdi obrirà oficialment l’activitat de la Llotja el mes de gener. Però la difícil recerca d’un gestor i la moratòria de les torres demostren que els finals feliços no són fàcils, els dies en què allò que tocava el totxo es convertia en or han passat. A partir d’ara per fer bona arquitectura i tirar endavant palaus de negocis i grans teatres cal rigor, treball, constància i una mica més de modèstia de la que hi ha hagut durant els darrers anys d’orgasme immobiliari.
PD: Quant a la reacció d’avui dels diaris espanyols a l’editorial catalana, em faig creus que s’atreveixin a parlar de pensament únic i dirigisme polític aquells diaris que l’endemà de l’11-M van publicar tots a una i a tota portada que havia estat ETA perquè així els ho va assegurar en una trucada el president José María Aznar.