Lo lleidatà

Fa sis anys que visc a les terres de Ponent i ja em començo a trobar en aquella situació en què a Barcelona em diuen que parlo “una mica com de Lleida”, i a Lleida em diuen que no, que de cap manera, que parlo de Barcelona i mai no deixaré de fer-ho. I jo ja no em sento ni dels uns ni dels altres. La meua (o hauria de meva?) identitat lingüística em va abandonar en el voral de l’A2, a mig camí de Barcelona i Lleida, en una Panadella lingüística situada en terra de ningú.

A la gent de Ponent li sap molt de greu que els ponentins emigrats a Barcelona abandonin l’accent i les expressions genuïnes. La més alta expressió d’aquest malestar l’he observat quan parlen de la pobra Mari Pau Huguet, a qui jo sempre havia trobat un deix lleidatà magnífic però que, pel que es veu i segons els més contundents defensors de la parla de Ponent, no era més que una versió aigualida i acomplexada del seu veritable lleidatà.

De la meva (o hauria de dir meua?) modesta experiència puc dir que no hi veig acomplexament, en aquest procés, sinó un mimetisme natural que el parlant adopa quan conviu en una altra zona lingüística. Aquí a Lleida he descobert barcelonins que m’han hagut d’ensenyar la partida de naixement per convèncer-me que no són lleidatans, de tant bé que parlen “lo lleidatà”.

El problema és que d’aquesta riquesa natural, que els parlants ens intercanviem sense ni adonar-nos-en, l’administració no en té prou cura. Durant molts anys TV3 va fomentar un estàndard de català central no barceloní entre els seus presentadors (per locutar una notícia era més fàcil ser de Mataró, Terrassa o Igualada que no pas de les exòtiques Girona, Lleida o Tortosa), fins que van corregir aquesta tendència. També a l’escola, encara avui han de ser associacions externes com Parla Pallarès les que facin entrar a l’aula les variants pròpies. De tot això en parlaran avui dimarts a les 7 de la tarda al Cafè de l’Escorxador, i segurament de manera contrària a com ho he fet jo, en Ferran Montardit, autor del genial Lo lleidatà és fàcil, i el filòleg Ramon Sistac. No vos ho perdeu, sisquere!

 

(Publicat al NacioLleida.cat el 2 de desembre de 2014)

Afedemón

L’èxit del passat Sant Jordi a Lleida ha estat Lo nou diccionari lleidatà-català, un recull d’expressions populars de les terres de Ponent que és una autèntica alegria de llegir. Per a un foraster com jo que no fa pas gaire que corre per aquí és molt útil saber que catxar vol dir fornicar amb delectació ja sigui dintre o fora del matrimoni, que per netejar lo terra es passa la granera, que sempre és millor ser una mica tuno que no pas quedar com un onso, que el txampú  es beu a l’estiu mentre que al Nadal vénen los Reixos i que cal vigilar aquells dies de no menjar massa fatono sigui que vingo la colagró. També és útil saber que per emfatitzar aquestes o altres idees assenyades hem de dir l’expressió afedemón. Continua llegint «Afedemón»