Mes: desembre de 2011

“El primer que feien era cremar-nos els llibres”

Entrevista a Josep Maria Figueres

Historiador i escriptor prolífic, és un dels grans especialistes en la història del periodisme català. Acaba de publicar les Cròniques de Guerra de Lluís Capdevila, periodista oblidat i protagonista recent en el cicle sobre periodisme dels anys 30 a l’IEC.

Què faria un periodista dels anys 30 en la Catalunya actual?

Tindria vocació per la professió, seria lliure i radical en els continguts i crearia els seus propis mitjans davant les dificultats d’accedir a la premsa i el constrenyiment empresarial del sector.

Es pot repetir una generació com aquella?

Als anys trenta no hi havia cap escola ni facultat de periodisme, però hi escrivia gent com la Irene Polo, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planes, Eugeni Xammar, Tísner… Tenien en comú que la majoria havien estudiat dret, tenien una gran base humanística i eren molt llegits. Participaven en tertúlies, que llavors eren un punt d’intercanvi d’informació i tenien molta llibertat sobre el que escrivien.

Els periodistes catalans van inventar?

Hi van haver personalitats amb molt de geni i amb molt d’entusiasme i van innovar en gèneres i maneres de fer. Irene Polo sortia al carrer i explicava el que veia, d’això els americans en van dir new journalism els anys setanta, però aquí ja es feia en els trenta. Va ser una generació amb una gran vitalitat, per a ells escriure no era un treball rutinari sinó una passió. Quan amb el franquisme no van poder escriure diaris, escrivien cartes, novel·les, dietaris, el que podien. També els mitjans catalans eren d’una gran qualitat. Què diríem avui de La Humanitat si hagués continuat? Seria un Le Monde. I La Veu de Catalunya, un ABC. Serien de referència europea.

El franquisme va amputar moltes coses.

El franquisme va intentar destruir la memòria del periodisme republicà català per l’enorme qualitat que tenia. Gràcies a l’esforç d’uns quants professionals i historiadors, com Josep Maria Casasús, podem conèixer una part brillant de la nostra història i que mostraven la cultura catalana com una de les més avançades d’Europa en el seu moment. Però després de la guerra van fer una feina de destrucció de tot allò que ens distingia com una cultura de qualitat. En molts municipis el primer que feien era cremar els llibres. Anaven a les biblioteques públiques i feien pires de les revistes catalanes, els diaris, els llibres. També les biblioteques personals d’escriptors, polítics i gent de cultura en general. Va ser una destrucció sistemàtica. Fixi’s en els papers de Salamanca: van marxar en trens, i els tornen en una furgoneta. I la resta? En van fer pasta de paper, només van conservar el que els resultava útil per a la policia.

Encara falten més actes de recuperar la memòria?

Amb aquest cicle hem volgut mantenir el record d’unes personalitats que van fer un periodisme molt ric, amb una enorme vitalitat, i això traspua actualment quan els llegim avui. Van destacar per l’esperit crític, la modernitat i el compromís valent amb el país. 

Foto: JUANMA RAMOS / EL PUNT AVUI

(Publicat a El Punt Avui el 25 de desembre del 2011)

La batalla d’Àngel Ros

A l’alcalde de Lleida la batalla pel lideratge al PSC no li ha donat exactament el resultat que volia. Més aviat al contrari. Un 25% dels vots integrant-se a darrera hora dins la candidatura de Joan Ignasi Elena no sembla un resultat que el catapulti cap a les primàries a la presidència de la Generalitat. El partit ha fet pinya al voltant de Navarro, i ara les opcions de Ros depenen del que Navarro estigui disposat a cedir-li. De moment, tan sols li ha donat un càrrec menor dins la direcció del partit i amb un regust, que em perdonin, una mica folclòric: secretari de cohesió territorial, que vindria a ser una mena de ministeri per a les tribus indígenes del nou PSC de l’eix Baix Llobregat-Vallès.

El desastre no ha estat total per a ell. En una finta d’última hora, ha evitat que el seu nom sigui el derrotat i, com va fer a les eleccions al Parlament, quan va declinar encapçalar una llista condemanda a perdre. L’altre punt positiu és que ha aconseguit ocupar un lloc en l’imaginari del PSC com a recanvi catalanista. Un adjectiu que sempre m’ha sorprès tenint en compte que la seva pràctica política a Lleida mai no s’ha basat en el discurs nacional sinó al contrari, en la minorització de qualsevol moviment sobiranista i una passivitat total davant l’agonia jurídica patida per  l’Estatut. La fòrmula amb què Ros s’ha situat electoralment al centre de la societat lleidatana i que el fa guanyar majories absolutes  en temps de declivi del PSC és una barreja de “desarrollisme” urbanístic  imparable que ha transformat els barris de Lleida aprofitant els anys de bonança,  i d’un olfacte mediàtic molt àgil i oportú que el fa perseguir burques tot just constata que els vents de la correcció política han canviat de direcció.

Ara Ros haurà de reflexionar al voltant dels resultats i decidir si continua donant la batalla per la candidatura a la Generalitat o bé, com havia dit a les municipals, es concentra en Lleida i en dirigir la seva probable successió. Home que no deixa res a l’atzar, ja havia format un petit comitè directiu per fer-se càrrec del dia a dia a la Paeria mentre es dedica a conquerir la política nacional. Si vol continuar la batalla, aquesta és presenta més complexa que mai, doncs amb el resultat del congrés a qui primer haurà de convèncer que no es presenti és a Pere Navarro, avalat amb un molt bon resultat que molt bé es podria repetir en unes primàries. Una de les armes que tindria Ros a favor és la possibilitat d’entrar al Parlament: va ocupar un lloc aparentment simbòlic a la llista de Lleida, com a últim suplent. Però si el partit hi està d’acord, un dels tres diputats podria renunciar i, si la resta de la llista renuncien a l’escó, Ros podria acabar amb acta de diputat en el darrer tram d’aquesta legislatura. Plataforma immillorable per a una hipotètica batalla electoral contra Mas. Però amb un escàs 25% de suport del partit (i no ell sol, sinó sumant-hi la minoria obiolista), li queda molta feina per fer.

L’escopeta de Companys

L’home que sosté l’escopeta i fa veure que apunta és Lluís Companys i Jover. La data en què es va fer la fotografia no se sap amb exactitud: a finals dels vint o principis dels trenta. Tampoc no s’han identificat encara els homes que l’acompanyen recolzats a les escopetes, fumant, amb una barreja molt republicana de barrets de petit propietari i gorres d’ateneu obrer. Què hi feia, el futur president, aparentment relaxat, amb un petit somriure als llavis, entre homes que semblaven sortits uns del setge de Stalingrad i d’altres de la sastreria Can Vilardell de Via Laietana? S’hi va acordar res, en aquella cacera?

El lloc sí que està identificat: són a l’estany d’Ivars, comarca del Pla d’Urgell, davant de la masia de Cal Sinet, que llavors funcionava com a casa de postes i vivia del rudimentari turisme que atreia l’estany, un oasi blau enmig de l’extensa plana dels camps de Ponent. A l’embassament els pescadors pescaven anguiles, els caçadors caçaven ànecs, els homes i la canalla s’hi banyaven a l’estiu i algunes dones també ho feien, però d’amagat i posant en risc el seu prestigi. La fotografia forma part d’una llarga recerca que ha fet durant tres anys el Consorci de l’Estany d’Ivars d’Urgell i Vila-sana sota la direcció de l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, i que s’ha presentat aquest mes. S’han recuperat fotografies, documents, i el testimoni viu de persones grans que van conèixer l’estany abans que fos dessecat per les autoritats franquistes el 1951 per aprofitar les terres com a agràries. Des d’aquell any, l’estany va caure en l’oblit, com tantes altres coses. També es va eliminar el fantàstic nom del poble d’Utxafava, vila situada a la riba de l’estany i que des de llavors té l’asèptic nom de Vila-sana. Alguns vilatans diuen que la idea de canviar el nom del poble va venir del mossèn, a qui tot això de la fava li semblava poc elegant i ple de dobles intencions.

Sigui com sigui, l’estany es va poder reomplir el 2005 amb aigua del canal d’Urgell, va adoptar el nom d’estany d’Ivars i Vila-sana, i ara torna a ser un oasi blau i un punt d’atracció d’aus migratòries i de turistes de tota mena i condició, alguns vestits de diumenge i d’altres d’esport. El que no s’ha pogut recuperar encara és el misteri de la cacera de Companys. El país ha canviat una mica: entre d’altres coses, els turistes ja no apunten a les aus amb escopetes sinó amb càmeres de fotos. Però almenys l’estany, vuitanta anys després, continua allà on era.

(Publicat a El Punt Avui el 9 de desembre de 2011)

La ‘paera’ en cap

Els lingüistes hauran de començar a pensar quin és el femení correcte de paer en cap. Des de l’època medieval, mai cap dona no ha ocupat el càrrec. Ara, Àngel Ros ha de marxar cada dos per tres cap a les bàrbares terres litorals a la conquesta del PSC, i al seu lloc deixa a la Paeria un comitè de direcció presidit per la regidora d’Urbanisme, Marta Camps, que s’encarrega ja de tot el dia a dia de la ciutat. Camps ha assumit des de setembre noves competències, ha deixat el despatx d’Urbanisme i s’ha traslladat a la planta noble de la Paeria. Exredactora del diari Segre i de dialèctica dura amb l’oposició, Camps es troba ja en la primera línia successòria si Ros acaba abduït per la política nacional. La paera ja és a punt. 

(Publicat a Presència el 4-12-2011)