L’home que sosté l’escopeta i fa veure que apunta és Lluís Companys i Jover. La data en què es va fer la fotografia no se sap amb exactitud: a finals dels vint o principis dels trenta. Tampoc no s’han identificat encara els homes que l’acompanyen recolzats a les escopetes, fumant, amb una barreja molt republicana de barrets de petit propietari i gorres d’ateneu obrer. Què hi feia, el futur president, aparentment relaxat, amb un petit somriure als llavis, entre homes que semblaven sortits uns del setge de Stalingrad i d’altres de la sastreria Can Vilardell de Via Laietana? S’hi va acordar res, en aquella cacera?
El lloc sí que està identificat: són a l’estany d’Ivars, comarca del Pla d’Urgell, davant de la masia de Cal Sinet, que llavors funcionava com a casa de postes i vivia del rudimentari turisme que atreia l’estany, un oasi blau enmig de l’extensa plana dels camps de Ponent. A l’embassament els pescadors pescaven anguiles, els caçadors caçaven ànecs, els homes i la canalla s’hi banyaven a l’estiu i algunes dones també ho feien, però d’amagat i posant en risc el seu prestigi. La fotografia forma part d’una llarga recerca que ha fet durant tres anys el Consorci de l’Estany d’Ivars d’Urgell i Vila-sana sota la direcció de l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, i que s’ha presentat aquest mes. S’han recuperat fotografies, documents, i el testimoni viu de persones grans que van conèixer l’estany abans que fos dessecat per les autoritats franquistes el 1951 per aprofitar les terres com a agràries. Des d’aquell any, l’estany va caure en l’oblit, com tantes altres coses. També es va eliminar el fantàstic nom del poble d’Utxafava, vila situada a la riba de l’estany i que des de llavors té l’asèptic nom de Vila-sana. Alguns vilatans diuen que la idea de canviar el nom del poble va venir del mossèn, a qui tot això de la fava li semblava poc elegant i ple de dobles intencions.
Sigui com sigui, l’estany es va poder reomplir el 2005 amb aigua del canal d’Urgell, va adoptar el nom d’estany d’Ivars i Vila-sana, i ara torna a ser un oasi blau i un punt d’atracció d’aus migratòries i de turistes de tota mena i condició, alguns vestits de diumenge i d’altres d’esport. El que no s’ha pogut recuperar encara és el misteri de la cacera de Companys. El país ha canviat una mica: entre d’altres coses, els turistes ja no apunten a les aus amb escopetes sinó amb càmeres de fotos. Però almenys l’estany, vuitanta anys després, continua allà on era.
(Publicat a El Punt Avui el 9 de desembre de 2011)