Quan estudiava periodisme, uns quants amics i amigues de la facultat vam fer un grup de teatre. Els motius eren diversos. Alguns hi tenien una sincera afició. D’altres volien foguejar-se a l’escenari per perdre la por de les càmeres i els micròfons de les feines que vindrien. En el meu cas també hi veia una oportunitat excel·lent per interactuar amb unes determinades companyes de sexe femení, cosa que en aquella època era d’alta prioritat i compensava amb escreix la meva nul·la vocació teatral.
L’impulsor del grup era entusiasta i ens marcava uns objectius esplèndids, d’una ambició inversament proporcional al talent general del grup. Va assumir el rol de formador i aviat va decidir que havíem d’improvisar una performance amb públic. Així que un dia ens va reunir en una andana del metro, ens vam dividir per parelles, i cada parella havia de pujar a un tren i interpretar una disputa d’enamorats. La discussió havia de créixer en intensitat i acabar amb una vibrant bufetada de cine de la noia al noi en arribar a una estació, moment en què ella faria mutis i baixaria del vagó. Jo vaig riure d’aquella poca-soltada i anava a proposar que més profit en trauríem si ho deixàvem córrer allà mateix i anàvem a fer un beure. Però al meu voltant tot eren mirades excitades pel repte escènic, sobretot entre les actrius, així que vaig pujar resignat al tren amb la meva parella de ficció. Vaig fer el que vaig poder. Vam seguir el guió, vam discutir, ella va clavar la bufetada, va baixar, i jo em vaig quedar al vagó mentre el passatge em mirava amb la curiositat neutral i bovina que els usuaris del metro dediquen als comportaments imprevistos. Suposo que alguna lliçó artística hi devia haver, en tot allò.
No vaig pensar-hi més fins ara que s’ha anunciat pel 8 d’abril el debat al Congrés sobre la proposta del Parlament de rebre competències per a la consulta. El guió està escrit i el final és conegut: bufetada a la petició catalana i mutis de Rajoy. De motius per fer aquest teatre n’hi ha diversos. Cal foguejar-se democràticament davant del públic internacional, donar l’oportunitat a Espanya de fer-ho acordat, i fer circular el procés fins a l’estació següent. Però no puc evitar pensar en la meva etapa teatral, acabada aquell dia quan vaig sortir del metro convençut que, posats a rebre en el futur una altra bufetada de desamor, almenys que sigui per haver fet alguna cosa real i efectiva per merèixer-la. Sense aquest determini clar, la resta és vodevil.
(Publicat a El Punt Avui el 21 de març de 2014)