Mes: març de 2015

Quan passa una desgràcia tan monumental i alhora tan propera com l’accident de l’avio de Germanwings ho volem saber tot: el qui, el quan, el com, el per què, i sentim una gran empatia amb les víctimes i amb les seves famílies. Aquesta empatia humiteja els ulls i ens fa créixer un nus a la gola cada cop que en coneixem més detalls. I tot i així ens empeny a voler-los conèixer a fons. Els mitjans de comunicació són conscients d’aquesta empatia i d’aquesta necessitat de saber del lector, però a vegades es confon el desig de satisfer-la amb l’ànsia d’aprofitar-la. Un corresponsal alemany es feia creus de les curses que va veure a l’aeroport del Prat el dia de l’accident, amb càmeres i reporters perseguint familiars de les víctimes per intentar treure’ls alguna declaració. L’endemà, alguns diaris espanyols posaven els plors d’aquests familiars a la portada. A l’aeroport de Düsseldorf, explicava Deustche Welle en el mateix article, els familiars no eren molestats pels periodistes, que feien les cròniques des de les terminals sense necessitat de buscar l’accent emocional d’una notícia que, per si sola, ja posa la pell de gallina a l’espectador. Cap diari alemany (tampoc a Catalunya) va posar imatges dels familiars o amics de les víctimes a les portades.

Els alemanys tenen fama de ser gent freda i circumspecta, però en aquest cas el comportament dels seus mitjans ha estat més empàtic que no pas el dels diaris que han apostat per l’exposició de la desesperació dels familiars a les portades. I no es tracta tan sols de sensibilitat, sinó d’eficiència periodística. El primer que diuen en qualsevol taller d’escriptura és que la subtilesa té molta més força narrativa que l’exhibició descarnada dels sentiments. I el periodisme és explicar històries. Però les històries es poden explicar amb la intel·ligència, la subtilesa i la potència d’una novel·la de Virginia Woolf o amb l’exhibició mecànica i sense ànima de sentiments d’un guionista de serials mexicans a tant la pàgina. Ho volem saber tot, però ho volem saber sense curses d’aeroport ni xantatges emocionals.
(Publicat a El Punt Avui el 27 de març del 2015)

Un partit de futbol a la tele d’un bar, una cervesa a la mà i un grapat d’amics amb qui intercanviar comentaris simples sobre jugadors durant el joc, i sobre ties, vehicles de motor i trucs negociadors per adquirir-los a bon preu (els vehicles) durant les pauses. Ni un sentiment al descobert, ni una frase d’amistat, ni un bon dia amb la icona del petó amb cor al grup de Whatsapp. Aquesta caricatura masculina hauria d’estar ja superada per diverses generacions de mascles joves que han passat pel sedàs de l’escolarització universal i de la lectura obligatòria de Mercè Rodoreda als instituts, any rere any, amb la tenacitat totalitària que les democràcies apliquen a les causes que s’han decretat com a moralment justes. Però sembla que la cosa no funciona. L’estereotip és ben vigent. En cas contrari, no tindrien tant d’èxit els exemplars que vulneren la norma i, per naturalesa o estratègia procreadora, davant del públic femení menyspreen del futbol, expressen sentiments i sostenen un llibre de Vinyoli que té com a punt de llibre un passi de temporada dels Verdi. Seguint una implacable lògica de mercat, els articles percebuts com a minoritaris tenen el preu a l’alça.
L’univers femení, en canvi, resulta més variat i complex i s’enriqueix periòdicament amb nous alliberaments i autoconsciències. Marta Rojals, per exemple, ha escrit dues novel·les magnífiques en què tota una generació de dones catalanes en crisi sentimental i laboral, iròniques, intel·ligents, descregudes i resignadament putejades per la crua realitat del món del diner i de l’amor s’hi han vist identificades i les han convertit en un fenomen editorial.
On és la Rojals masculina? Si em fessin assenyalar algú, diria el nom de Vidal Vidal. També de la Catalunya Nova, també irònic, també intel·ligent. L’escriptor lleidatà acaba de publicar amb Pagès Editors el llibre de relats Una casa blanca i altres cases i, com va fer amb el recull La meitat de zero i abans amb la novel·la Nit endins, retrata amb una ironia lírica i alhora realista el que passa pel cap i pel cor d’homes de mitjana edat, protagonistes dels relats de Vidal: homes perplexos per la fi inesperada de la joventut i la irrupció de la maduresa, que han renunciat ja a fantasies d’èxits professionals i eròtics i que quan tornen de mirar el futbol amb els amics o de portar al Verdi el darrer intent de ligue es miren al mirall, tot sols, i es pregunten qui coi són ells en realitat. Hòmens.

(Publicat a El Punt Avui el 20 de març de 2015)