Que vivim en realitats paral·leles fa temps que ens ho diuen. Ens van alertar que hi ha una Catalunya real que no és catalanista ni balla sardanes ni parla català ni, per descomptat, combrega amb independències ni altres barretinades. Ho sabem des de l’any 1980, quan la victòria imprevista d’un personatge irreal, Jordi Pujol, va trastocar les lleis més elementals de la física i la política i els catalans vam passar a viure en una novel·la de realisme màgic. Molts anys després, davant de l’escamot de diputats d’una comissió parlamentària, el president Jordi Pujol i Soley havia de recordar aquella tarda llunyana en què els diners del seu pare van traspassar la frontera d’Andorra. Però llavors no ho sabíem, i als que potser sí que ho sabien ja els anava bé passar-ho per alt durant molts anys, que a Macondo les lleis més elementals de la fiscalitat són també una mica de ficció i el que importa de debò és que la realitat intocable és una i no cinquanta-una.
Quan el 2003 Pujol va marxar i van arribar les esquerres també es va dir que la Catalunya real per fi prenia les regnes del país, però de seguida es van adonar amb mal humor que no, que Maragall també era més donat al lirisme nacional i estatutari i es mantenia aliè a la veritat prosaica de l’home del carrer: A Catalunya, ens deien, l’obrer de la Seat no té qui li escrigui. Montilla ho va provar però allò va ser, de nou, la crònica d’un desengany anunciat: què feia el 2010 el president de la Catalunya real presidint una manifestació irreal en defensa d’un estatut fictici?
I ara som al 2015, l’any en què una majoria política i social inexistent ha convocat unes eleccions imaginàries per decidir sobre una cosa que no és possible, ni tan sols a Macondo. Seran o, millor dit, no seran, el 27 de setembre. Abans, però, se celebren unes eleccions municipals en què cal demostrar la força de la Catalunya real. Per fer-ho, quina cosa millor que inundar els pobles de mig país amb candidatures espectrals formades per noms que al poble ningú no coneix, éssers que ningú no ha vist, ombres d’altres dimensions polítiques que vénen a anunciar que ells i només ells són la Catalunya real i la resta fantasmes en la nit.
(Publicat a El Punt Avui l’1 de maig de 2015)