El cometa Swift-Tuttle fa milers d’anys que fa el mateix recorregut, en òrbita al voltant del Sol. Està fet de gel i diòxid de carboni, com molts humans, i en el seu passeig per la solitud i el silenci de l’espai ha topat amb tota mena de residus sòlids que s’acumulen en la seva massa gèlida, de la mateixa manera que els errors, les decepcions i la vida omplen d’arrugues un rostre humà que, amb un somriure, es transforma en un dels espectacles més bells i fascinants del cosmos. Cada cop que s’aproxima al sol, Swift-Tuttle també somriu com saben fer-ho els cometes de gel i diòxid de carboni: transformant part del seu gel en partícules de gas que es desprenen del cos i escampen partícules sòlides que resten a la intempèrie enmig de l’espai.
Aquests dies la Terra creua l’òrbita de Swift-Tuttle i topa amb les restes que el cometa ha deixat en el camí. El contacte amb l’escalfor de l’atmosfera, com un petó enmig de l’espai, desfà les restes de Swift-Tuttle abans que arribin a la superfície, i ofereixen l’espectacle d’una pluja de llums que amb encert aquí anomenem llàgrimes de Sant Llorenç i que aquesta nit es poden observar en la seva màxima plenitud.
Els darrers anys l’òrbita del boom econòmic dels anys dos mil ha deixat en aquest racó de planeta un munt de residus que ara es precipiten en la política europea en la forma de noves plataformes i processos polítics que potser s’esvaeixen a l’atmosfera però que en alguns casos arriben a ocupar alcaldies i governs. En el cas català, a més, s’uneix a un llarg desig d’emancipació i sobirania que ara està a punt d’arribar a la seva plenitud. Els errors i decepcions de l’autonomisme s’han transformat en molts catalans en un somriure d’il·lusió còsmica que segurament costa de veure en altres quadrants de la galàxia política europea. L’astronomia a vegades ofereix espectacles dignes de contemplar.
Passi el que passi, la Terra continuarà travessant cada any l’òrbita de Swift-Tuttle. Els astrònoms diuen que l’any 4479 el planeta podria topar amb el cometa, si Swift-Tuttle encara no s’ha desfet. Crec que no cal patir: els humans sabrem gestionar-ho: haurem acumulat més errors i decepcions, i això ens haurà fet més savis i més bells.
(Publicat a El Punt Avui el 13 d’agost de 2015)