Mes: novembre de 2015

Placebo

-JoTaABR_400x400El conflicte polític entre Espanya i Catalunya és de difícil solució perquè els primers ho veuen com un problema d’anatomia i els segons com un conflicte de parella. A Espanya creuen que és un disbarat que el pàncrees prengui la decisió de voler separar-se de la resta del cos i anar-se’n a un apartament de lloguer, mentre que a Catalunya molt pocs entenen, llevat d’alguns casos de masoquisme extrem, que una dona infeliç hagi de quedar-se per la força en una relació en la qual fa temps que la llei, l’abús de poder i un sistema metabòlic depredador van substituir l’amor, si és que aquest mai va existir. Amb visions tan diferents del conflicte, és impossible que se solucioni de manera consensuada.
Vist des de Catalunya, i sospito que des de molts altres racons del món, la clau és el reconeixement de l’altra part. I mentre Espanya no reconegui la societat catalana com una realitat pròpia, tan real com ho és la societat espanyola, no hi haurà solució pactada. Ningú no dialoga amb el seu pàncrees, de la mateixa manera que Rajoy no negocia mai sobre sobirania. En tot cas, si el pàncrees insisteix a demanar el divorci, Rajoy hi enviarà anticossos i un munt de fiscals i d’interventors econòmics a veure si atura la infecció. Malgrat el risc evident de col·lapsar tot el sistema limfàtic i democràtic espanyol, cal reconèixer a Rajoy, almenys, una certa coherència mèdica.
Tot al contrari que els que encara basteixen el federalisme com a teràpia per al conflicte. Si fossin realment federalistes, reconeixerien primer el dret de l’altra part no només a existir amb entitat pròpia, sinó a poder decidir lliurement quin serà el seu futur, agradi o no aquesta decisió. Però el suposat federalisme del PSOE, i encara més el de Cs, no es mou de la visió d’un Estat d’anatomia indivisible en el qual algunes vísceres han de ser reordenades per tal de redreçar el sistema, retornar a una situació de salut i poder continuar alimentant la resta del cos: la senyora vol divorciar-se, però ja li passarà amb una mica de placebo.

(Publicat a El Punt Avui el 27 de novembre de 2015)

Coherència

concepto-de-azar-300x299Defujo les certeses. Som fruit de les eleccions casuals del destí. Sóc un home i no una dona pel caprici d’un minúscul cromosoma. Sóc català i no de qualsevol altre indret perquè els meus pares van trobar feina a Barcelona i no a Madrid, Bilbao o Lió. Estic viu i no al cementiri perquè un conductor va frenar a temps quan de petit vaig creuar davant seu dalt d’una bicicleta. I la cosa no acaba aquí: escric aquesta columna en lloc de programar ordinadors perquè a l’institut una professora sense plaça fixa em va despertar la passió per les lletres. I si ara sóc lleidatà, és perquè un dia una lleidatana va anar a una festa universitària a Cerdanyola i ens vam enamorar. Per això les certeses i els entusiasmes regionals, nacionals i d’identitat em causen perplexitat.
Aquest país no és meu, com no és de ningú cap país del món, sinó que l’habito, i deixo que ell m’habiti per una carambola de circumstàncies contra les quals un pot oposar més o menys resistència. I habito el gènere masculí com un inquilí de pas en una habitació de convidats, mirant de posar una certa distància irònica davant l’estrany mobiliari que hi han posat i la rigidesa de comportament que encara s’hi respira. Podria haver estat una dona que programa ordinadors des de Múrcia i importar-me una figa tot això del procés català, i potser ho sóc. Podria haver estat un esquelet en un petit taüt al cementiri, i potser ho vaig ser. Podria ser un bàrman madrileny servint tallats a la Puerta del Sol, una bibliotecària francesa enamorada d’un escriptor madur, o un guia jamaicà aficionat al surf, i potser algun dia acabaré sent alguna d’aquestes coses. O ho podria ser vostè. Mentrestant, habitem vostè i jo la societat catalana, que dóna la casualitat que és prou oberta perquè els inquilins de pas s’hi sentin a gust i en vulguin formar part, i prou tenaç per haver evitat fins ara que les turbulències de la història l’hagin dissolt com el sucre en un tallat.
A falta d’un millor govern, ens governa l’atzar. Per un petit cromosoma electoral, el repartiment d’escons entre JxSí i la CUP ha fet que ahir Artur Mas no sortís escollit president. Mas podria haver estat atropellat políticament diverses vegades, però ha arribat viu al moment culminant del procés. Podria haver estat el plàcid hereu del peix al cove liberal-pujolista, i potser ho va ser i la CUP no li ho perdona, però també s’ha convertit en imputat pels tribunals espanyols per haver desobeït el TC. Les certeses es desfan com el sucre en el procés català, la rigidesa sobta i l’immobilisme comença a tenir un regust amarg. Homes, o dones, de la CUP i de JxSí: no hi ha res més revolucionari que qüestionar dogmes i posar en risc la pròpia coherència.

(Publicat a El Punt Avui el 13 de novembre de 2015)