Defujo les certeses. Som fruit de les eleccions casuals del destí. Sóc un home i no una dona pel caprici d’un minúscul cromosoma. Sóc català i no de qualsevol altre indret perquè els meus pares van trobar feina a Barcelona i no a Madrid, Bilbao o Lió. Estic viu i no al cementiri perquè un conductor va frenar a temps quan de petit vaig creuar davant seu dalt d’una bicicleta. I la cosa no acaba aquí: escric aquesta columna en lloc de programar ordinadors perquè a l’institut una professora sense plaça fixa em va despertar la passió per les lletres. I si ara sóc lleidatà, és perquè un dia una lleidatana va anar a una festa universitària a Cerdanyola i ens vam enamorar. Per això les certeses i els entusiasmes regionals, nacionals i d’identitat em causen perplexitat.
Aquest país no és meu, com no és de ningú cap país del món, sinó que l’habito, i deixo que ell m’habiti per una carambola de circumstàncies contra les quals un pot oposar més o menys resistència. I habito el gènere masculí com un inquilí de pas en una habitació de convidats, mirant de posar una certa distància irònica davant l’estrany mobiliari que hi han posat i la rigidesa de comportament que encara s’hi respira. Podria haver estat una dona que programa ordinadors des de Múrcia i importar-me una figa tot això del procés català, i potser ho sóc. Podria haver estat un esquelet en un petit taüt al cementiri, i potser ho vaig ser. Podria ser un bàrman madrileny servint tallats a la Puerta del Sol, una bibliotecària francesa enamorada d’un escriptor madur, o un guia jamaicà aficionat al surf, i potser algun dia acabaré sent alguna d’aquestes coses. O ho podria ser vostè. Mentrestant, habitem vostè i jo la societat catalana, que dóna la casualitat que és prou oberta perquè els inquilins de pas s’hi sentin a gust i en vulguin formar part, i prou tenaç per haver evitat fins ara que les turbulències de la història l’hagin dissolt com el sucre en un tallat.
A falta d’un millor govern, ens governa l’atzar. Per un petit cromosoma electoral, el repartiment d’escons entre JxSí i la CUP ha fet que ahir Artur Mas no sortís escollit president. Mas podria haver estat atropellat políticament diverses vegades, però ha arribat viu al moment culminant del procés. Podria haver estat el plàcid hereu del peix al cove liberal-pujolista, i potser ho va ser i la CUP no li ho perdona, però també s’ha convertit en imputat pels tribunals espanyols per haver desobeït el TC. Les certeses es desfan com el sucre en el procés català, la rigidesa sobta i l’immobilisme comença a tenir un regust amarg. Homes, o dones, de la CUP i de JxSí: no hi ha res més revolucionari que qüestionar dogmes i posar en risc la pròpia coherència.
(Publicat a El Punt Avui el 13 de novembre de 2015)