Marcianades amb l’art

GettyImages-157744106-1024x683Cada cop hi ha més evidències de vida extraterrestre. Només cal fixar-nos en nosaltres mateixos i com ens costa adaptar-nos a un món i a una vida que no és la nostra perquè segurament els extraterrestres som nosaltres i costa aclimatar-s’hi. Contemplem aquest estiu una posta de sol ataronjada al capvespre de la plana de Ponent, o les onades blaves i furioses trencant en les roques d’una cala de Menorca, i ens sorprèn i ens meravella com si acabéssim d’arribar a un planeta fascinant i remot i encara no ens hi haguéssim acostumat del tot. Hem creat al llarg dels segles tota mena de religions, filosofies, lleis i constitucions per tal d’ordenar la nostra estada a la Terra i mirar d’adaptar-nos a aquest entorn estrany, però és clar que no ens n’acabem de sortir, i al final tot ho intentem arreglar a cop de fuetada, bomba, cop d’estat militar, làser desintegrador o auto judicial, segons el que tinguem a mà.
La sentència d’un jutjat d’Osca que obliga el govern català a entregar una sèrie d’obres d’art sacre del monestir de Sixena del MNAC i del Museu de Lleida és també una prova irrefutable del repoblament terraqüi per part d’espècies llunyanes entre sí. A vegades està clar que venim de móns diferents: el que per a uns va ser posar a resguard i conservar unes obres d’art que estaven en perill imminent de destrucció, per a la part demandant va ser el fruit d’una invasió insaciable a la caça de recursos aliens i que ara han de ser entregats sense condició per tal de restituir l’ordre a l’Univers. La construcció d’una nació espanyola unificada, generosa i solidària va deixar de ser fa temps un relat polític per convertir-se en una història de ciència-ficció. A vegades amb passatges terrorífics, i d’altres amb episodis més subtils on l’alteritat contaminadora és fustigada amb sentències i constitució a la mà.
Al desert d’Arizona, a la famosa àrea 51, diuen que hi ha en dipòsit el cadàver alienígena dissecat. Ves que no sigui en realitat el darrer terrícola autèntic que, atònit, espera sentència per ser traslladat en la pròxima marcianada que se’ns acudeixi.

(Publicat a El Punt Avui el 27 de juliol de 2016)

Imatge: Man dressed in alien costume looking at mobile. Photo by Tara Moore

Xancletes apàtrides

xancletesLa van descobrir anglesos i alemanys i en pocs anys va deixar de ser un poble de barques a la platja i fàbrica tèxtil a la carretera per passar a ser governada per una munió d’hotels crescuts de forma més aviat desordenada a banda i banda de la riera. La Calella que vaig conèixer fa trenta anys ja era llavors un destí turístic consolidat i esgotat, amb un carrer comercial ple de botigues de samarretes i tovalloles amb toros estampats i bars de flamenco show on una noia d’Hostalric disfressada de bailaora sevillana servia copes de gelat de nata i maduixes amb un alemany precari però funcional. Les botigues de records oferien figuretes de toreros i barrets mexicans de diferents mides. Alguns locals ja es posaven les mans al cap per la imatge de provincianisme caspós que oferia de nosaltres mateixos aquell marxandatge espanyolitzat. Però, ben mirat, si aquells anglesos i alemanys haguessin sabut que darrere d’aquella vestimenta de toros, toreros i bailaoras hi havia uns catalans que en la seva punyetera vida mai havien anat a una corrida i que treien un gran negoci d’aquell engany, encara els resultaríem més dignes d’admirar.
Ara la globalització ha transformat les botigues de souvenirs, ha escombrat la tauromàquia i les sevillanes i les ha substituït per penjolls i samarretes de disseny d’un vague i desconegut origen indigenista i els cambrers aprofiten els mesos d’hivern per fer cursos de tatuadors de lletres japoneses i per aprendre nocions d’holandès i rus a l’Escola Oficial d’Idiomes. Una gran estelada presideix la rotonda d’entrada al municipi.
Aquells anglesos i alemanys que fa dècades simbolitzaven l’entrada de la modernitat europea a les nostres platges ara són en plena crisi del Brexit: un rampell d’identitat ha portat els anglesos a trobar l’escletxa per on allunyar-se de la influència dels alemanys i altres estrangeries, i aquests alemanys fa temps que miren amb desconfiança els països que van pujar al carro de la UE com a consumidors i que ara no només han deixat de consumir tant sinó que continuen reclamant i gastant com si creguessin que són rics. Enmig d’aquesta crisi d’identitat i xovinisme europeu, l’esperit de la Calella descreguda i comercialment hipòcrita és segurament un petit oasi apàtrida, el regne triomfador de banyadors, pells cremades i xancletes despreocupades.

(Publicat a El Punt Avui el 13 de juliol de 2016)