Categoria: Indis i federals

Política

Les plaques de Lleida

L’Ajuntament de Lleida no pensa gastar ni un euro en la retirada de les plaques amb el símbol franquista de les façanes dels pisos que va construir el Ministeri de l’Habitatge. Alguns grups a la Paeria ho demanen, però Àngel Ros ha dit en una entrevista que això és cosa dels propietaris de cada edifici i que el consistori no hi té res a dir. L’administració, doncs, no s’ha de ficar en els símbols privats que vulguin exhibir els veïns. Podria ser vist, forçant al màxim la benevolença de l’ànàlisi, com una actitud d’una tolerància a la llibertat d’expressió militant, si no fos que no és congruent amb l’actitud presa cap a d’altres tipus de símbols, als quals sí es planta batalla des de l’Ajuntament quan es creu que això pot tenir rèdit electoral. A Lleida no es pot anar amb burca als equipaments públics, però sí que es poden mantenir a les façanes els símbols d’una dictadura feixista sorgida d’una guerra i que va empresonar i assassinar milers de persones. En què quedem? Hi ha simbologia que queda en mans dels propis veïns, i una altra que sí que cal combatre des de l’administració?

A gairebé ningú en aquest país li agrada el burca que anul·la el rostre i, per tant, la identitat de les dones, i les manté apartades de la vida pública, i l’Ajuntament de Lleida va decidir posar-se al capdavant de la lluita contra la propagació d’un símbol que a la ciutat pràcticament ningú exhibia. De la mateixa manera, el jou i les fletxes de la Falange feixista, tot i ser un símbol d’un passat ja superat, representa una etapa de repressió, obscuritat i violència institucional. En canvi, l’Ajuntament el tolera i fins i tot fa sarcasme i convida, a qui no li agradi, que el tregui ell mateix. Segurament aquest debat mereixeria un tractament més sensible per part de l’Ajuntament i el seu alcalde, en lloc de veure-ho com l’atac d’una oposició ressentida.

L’any 2008 l’Ajuntament de Barcelona, governat pel PSC, va aprovar un pla per retirar les plaques franquistes de les façanes, en col·laboració amb les comunitats de veïns. Eren 4.361 plaques. Van començar a poc a poc, i avui encara s’està executant. No era talibanisme ideològic ni disputes de partits: era dignificar l’espai públic. I les plaques de Lleida?

(Publicat a El Punt Avui el 8 de març de 2017)

 

L’últim que apagui el llum

Arriba una onada de fred, i l’oligopoli energètic que governa l’Estat apuja la factura dels subministraments perquè encara més gent tingui problemes per escalfar-se. Si Adam Smith fos viu, més d’un estaria temptat d’enviar-li la factura de la llum i el gas perquè comprovés de la seva pròpia butxaca de quina forma tan màgica i fabulosa s’autoregulen els mercats. Com més necessitem els humans una cosa, més car és aconseguir-la. Una meravella, el capitalisme. I si ho qualifiques d’irracional i inhumà, a Veneçuela vas.
En la política passa si fa no fa el mateix. Durant els primers vint-i-cinc anys de represa democràtica, els catalans semblava que anàvem tirant més o menys còmodes amb l’escalfor d’un estat i d’un sistema constitucional de qui dia passa anys empeny i una rebequeta autonòmica d’entretemps que se’ns feia curta però servia per anar fent al viu-viu. Però des de fa uns anys el dilema sobre la independència s’ha fet més i més gran i necessitem amb urgència més democràcia, per mesurar aquesta voluntat, comptar-nos i poder obrar en conseqüència. Però, com les elèctriques, l’oligopoli polític espanyol del PP, el PSOE i C’s ha decidit que, com més democràcia necessitin els catalans, menys en tindran. I no ho diu Adam Smith, sinó la Constitució espanyola, que quan es va votar, fa quaranta anys, era defensada al carrer per milers d’individus amb camisa de quadres i pantalons de pana i que ara només serveix de martell de jutges de toga negra i prosa autoritària.
El judici d’aquesta setmana contra el 9-N és un nou episodi de l’encariment de les llibertats dins de l’Estat. El preu del kilowatt/hora de democràcia ja estava pels núvols a Espanya, però ara la persecució d’aquella consulta sense efectes jurídics que ens vam mig atrevir a fer els catalans ha posat la factura de la democràcia espanyola en un lloc gairebé inabastable per als catalans. I, de retruc i a mitjà termini, per a la resta d’inquilins de l’Estat. Protestar contra això només serveix perquè la companyia t’amenaci de treure’t la llum del tot. Davant d’això, l’opció més racional és donar-se de baixa d’aquesta companyia i mirar d’aconseguir un subministrament democràtic propi, més barat, fiable, adaptat a la societat catalana actual i que no ens congeli la llibertat amb judicis d’opereta. L’últim que apagui el llum.

(Publicat a El Punt Avui el 8 de febrer de 2017)

Hipocresies nadalenques

Nadal és una època meravellosa de fraternitat i hipocresies, i això últim no és necessàriament dolent. El món seria pitjor sense aquests missatges de bondat ni que sigui impostada, malgrat el cansament que poden arribar a provocar quan la falsedat resulta massa evident. Només els nens i els borratxos diuen sempre la veritat. Els darrers per intoxicació, i els primers perquè no han sortit encara de l’estat d’egoisme natural que resulta tan encantador en els infants, als quals no se’ls ha d’exigir que tinguin en compte el sentiment dels altres i l’efecte que les seves invectives sense autocontrol tenen més enllà dels seus adorables nassos. Angelets.

Però una cosa és una petita i sana dosi d’hipocresia nadalenca, pensada per repartir afecte, cuidar amorosament les amistats i aplanar el camí que ens retroba amb aquells que estimem, i una altra, prendre el pèl al personal, repartint lliçons de moral d’aparador mentre dins de casa es fa justament el contrari. El cap d’estat espanyol, Felip de Borbó, ens va llançar, la nit del 24, un bonic missatge de felicitació nadalenca amb apel·lacions al diàleg i l’entesa, i tres dies després l’aparell judicial del seu Estat feia detenir un regidor de Vic per portar-lo a Madrid per les seves opinions independentistes. Si aquesta és la concreció del diàleg i entesa que proposen les institucions de l’Estat, es podien haver estalviat l’escenografia nadalenca, que ja anem ben enfarfollats de postals, felicitacions, lleis socials impugnades al Constitucional i agents del CNI rebuscant dins les papereres.

No se m’acut pitjor recepta per repartir afecte entre els súbdits, cuidar les amistats que encara té l’Estat a Catalunya i aplanar el camí per retrobar els catalans díscols, que la hipocresia de cridar al diàleg i, alhora, continuar empaperant càrrecs públics i negar als catalans, amb tota mena d’amenaces i invectives, la possibilitat de decidir lliurement i en pau què caram volen ser.

(Publicat a El Punt Avui el 28 de desembre de 2016)

Hem de parlar

Quan en una parella de naturalesa eroticoromàntica una de les parts diu “hem de parlar”, la part interpel·lada tendeix a empassar saliva, agafar una momentània tonalitat blanca en les faccions i ajornar tant com sigui possible el moment de fer front al problema. Ja en parlarem al cap de setmana. O al següent. Finalment, si la part interpel·lada abusa de la negació i allarga sine die el problema, és possible que un dia es trobi unes maletes obertes a l’habitació i la necessitat, llavors sí, d’afrontar el diàleg, o almenys fer-ho veure.

Sembla que les relacions de naturalesa autonomicoestatals tinguin un patró similar. La crida al diàleg i el despatx obert a Barcelona per part de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría han arribat amb les maletes de la independència ja obertes i amb una majoria política (i amb tota probabilitat també social, fins que ens puguem comptar com Déu mana en un referèndum) disposada a agafar la porta i marxar. L’actual parlem-ne del govern espanyol arriba una dècada després de l’hem de parlar que vam fer els catalans amb la reforma de l’Estatut, durant el qual la part interpel·lada al seu dia no només no va voler assumir allò que reclamava Catalunya de manera majoritària, sinó que ho va menysprear i combatre per terra, mar i tribunal constitucional i va actuar com el patriarca que posa els peus sobre la taula i diu que ja n’hi ha prou de ximpleries i com és que el sopar encara no està fet.

Sáenz de Santamaría és advocada de l’Estat, professió que abunda entre els ministres escollits durant el govern del registrador de la propietat Mariano Rajoy. Els advocats no són jutges obligats a analitzar amb neutralitat un litigi, sinó que actuen de part, utilitzant les estratègies jurídiques al seu abast en defensa dels interessos legítims de qui els ha contractat. El govern espanyol sembla que hagi decidit contagiar-se de la professió majoritària dels seus membres, quan al seu dia més li hauria convingut un empàtic conseller matrimonial. Però aquests deuen militar a Podem, o vés a saber on.

(Publicat a El Punt Avui el 14 de desembre de 2016)

Interès humà

el-sueno-de-la-razon-detalleÉs curiós, quan es rellegeixen ara les opinions i les anàlisis d’abans de les eleccions nord-americanes, que molts dels que ara s’afanyen a oferir explicacions exactes sobre el que ha passat en la ment dels electors americans, menystenien l’histriònic Trump i auguraven una victòria més o menys folgada de Clinton. Els que escrivim en els papers acostumem a encertar-ho de ple un cop les coses ja han passat. En això, hi tenim la mà trencada. Però les prediccions abans que passin, que en realitat és el que més interessa a la gent, no són més que camins a les palpentes. Davant del primer xàfec de realitat l’argumentació més brillant, analítica i raonada sobre el futur immediat acaba convertint-se sovint en paper mullat.

Hi ha un contrast interessant entre els mitjans seriosos i rigorosos nord-americans, que apostaven per Clinton i en general preveien una victòria de la candidata demòcrata, i les televisions privades nord-americanes, més sensacionalistes, dretanes i que en molts casos confiaven, i la van encertar, en una victòria del magnat republicà. La premsa que analitza, reflexiona, mira estadístiques i contrasta, va fallar; la que banalitza la política, busca el sensacionalisme i els impactes emocionals, la va encertar.

Al cap i a la fi, voten les persones. I les persones no sempre ens movem per les reflexions racionals ni per la suma i resta ponderades dels pros i contres de les coses. Els grans diaris de referència americans també van fer reportatges sobre l’home blanc pobre de l’Amèrica profunda castigat per la crisi econòmica, amargat per veure amenaçat el seu precari estatus econòmic, racial i de gènere davant dels canvis del món. Però segurament els seus analistes no els devien llegir amb gaire atenció: reportatges d’interès d’humà, en diuen, dels de trepitjar barris, pobles i perifèries, on no són els somnis de la raó, sinó l’amargura dels sentiments, el que a vegades produeix monstres.

(Publicat a El Punt Avui el 15 de novembre de 2016)

Consulta al diccionari

sirba-dict-01Alguns polítics socialistes espanyols, entre ells l’autoproclamada màxima autoritat del PSOE, Verónica Pérez, han anat a consultar al diccionari de la Real Academia Española la definició del mot rufián, i han publicat el resultat en els seus comptes de Twitter: “Persona sense honor, perversa, menyspreable.” Per aplicar-ho, evidentment, al diputat Gabriel Rufián, que els va treure de polleguera durant la investidura de Rajoy.
En lloc de consultar diccionaris, els hauria fet més profit consultar militants, abans de votar el que van votar. Però tenien molta Prisa, perdó, molta pressa, per evitar unes terceres eleccions molt complicades o, el que és pitjor, un remot acord d’esquerres amb el vistiplau tàctic d’algun grup independentista, cosa que obriria un nou camí per al règim espanyol del 1978. Un camí que els poders de l’Estat es resisteixen a fer i que, per evitar-ho, són capaços de moltes coses. Com per exemple, de decapitar el líder del segon partit de l’Estat d’una manera poc honorable, una mica perversa i, des d’un punt de vista de la democràcia interna, bastant menyspreable.
El discurs de Rufián no contenia insults directes però sí molta mala llet. Recollia les veus de socialistes indignats i les etzibava sense censura als diputats del PSOE. Fins i tot socialistes crítics amb la decisió de la cúpula del partit s’han mostrat molt dolguts per la duresa de Rufián: sembla lleig que des de fora es posi el dit a la nafra i es faci llenya de les divisions. Però és una metzina que s’aplica constantment als rivals en política i ningú no és innocent. Burxar i buscar la divisió dels 72 diputats del sí és l’esport de moda entre els del no i els del ja-ho-veurem, socialistes inclosos. Quan ERC feia tripartits, el burxament, llavors d’origen convergent, va acabar amb aquell partit decapitat, escindit i derrotat. I així tots els partits quan passen per contradiccions. Si ens posem tan figaflors, acabarem definint la política al diccionari com a activitat perversa i de poc honor. I qui estigui lliure de culpa que llanci la primera piulada.

(Publicat a El Punt Avui el 2 de novembre de 2016)

Pallassos assassins

francopallassoA Lleida un individu s’ha disfressat de pallasso sinistre i cada dia ha anat penjant una foto nocturna a Instagram, on ell apareixia posant en algun racó conegut de la ciutat. El contrast entre un escenari familiar amb la figura fosca d’un pallasso amb una màscara de somriure sanguinari i pervers, produïa un efecte visual bastant inquietant, artísticament terrorífic. Era, tanmateix, un pallasso bo: no perseguia ni espantava ningú pel carrer, sinó que es limitava a posar fotos a les xarxes socials, on de seguida va reunir milers de seguidors que el felicitaven, l’insultaven i l’amenaçaven. Ho va deixar de fer aquest cap de setmana, quan un parell de televisions estatals es van adonar de la seva existència i van donar unes informacions alarmistes, més pròpies del gènere de terror que del gènere periodístic, amb imatges de Youtube de bromes macabres protagonitzades pels creepy clowns als Estats Units i la d’un assassí en sèrie dels 70 que matava disfressat de pallasso. Quan els mitjans t’assenyalen amb els dits grocs com a possible assassí en potencia, val mes plegar veles. El periodisme també pot ser molt creepy quan olora sang. El pallasso lleidatà ha recollit els globus de colors i ha tancat la paradeta.

A Barcelona sembla que la moda dels pallassos sinistres també hagi arribat. Ningú no està lliure ara de passejar de nit per El Born i trobar-se de cop la figura d’un dictador assassí. L’Ajuntament hi veu art transgressor i reflexió sobre la impunitat, igual que el pallasso lleidatà convertia l’espai urbà en terreny d’exploració i acció artística. La diferència, però, és que mentre el clown de Ponent ha decidit evitar el circ de l’alarma social sense haver mort ni espantat mai ningú, a Barcelona el despotisme il·lustrat i l’elitisme intel·lectual manté nit rere nit al carrer la fosca figura de qui sí va assassinar i detenir en sèrie durant dècades i va deixar traumatitzada políticament les nostres societats. Ja sé que s’acosta Halloween, però entenc que a molts la broma municipal no els hagi fet ni la més punyetera gràcia.

(Publicat a El Punt Avui el 19 d’octubre de 2016)

Concurs oposició

maletiHauria d’haver fet cas als pares i fer-me funcionari, i ara potser seria director del Banc Mundial, que segons Rajoy és una cosa oberta i transparent perquè qualsevol funcionari competent i amb uns quants triennis ben portats hi pugui aspirar sense cap mena de problema. Els pares sempre volen el millor per als fills, de la mateixa manera que Rajoy vol el millor per als seus ministres, encara que tinguin diners a Panamà, dinamitin els consensos sobre educació o conspirin des dels despatxos contra els rivals polítics. Coses de canalla, pecats de joventut que un bon patriarca catòlic ha de saber perdonar.
Rajoy ha hagut de deixar per un moment de combatre el totalitari i excloent procés dels catalans que vol dinamitar la sobirania espanyola, per viatjar a la molt democràtica i constitucionalista Xina per tal que els del G-20 li expliquin quines reformes econòmiques ha d’aplicar als ciutadans espanyols que té al seu càrrec, i dir-nos des d’allà, ja que hi era, com funciona això de les oposicions al Banc Mundial. Ens ha quedat clar, gràcies a això, que a l’Estat no hi ha portes giratòries sinó unes miraculoses màquines de teletransportació que funcionen amb concurs oposició. Sembla cosa de màgia però la globalització i Rajoy són així: un dia estàs en un ministeri d’economia, l’endemà t’aixeques a la seu del FMI, i l’endemà passat estàs en una caixa d’estalvis arruïnada tirant de targeta de crèdit il·limitada i oculta a Hisenda, i tot sense transgredir les normes i l’imperi de la llei, només faltaria.
El funcionari Soria, tot i això, ha renunciat a la plaça aconseguida en el concurs, cosa que l’eleva a la categoria de funcionari màrtir, seguint les passes de Teresa de Calcuta, que va ser canonitzada diumenge pel papa Francesc amb una gran polèmica al seu voltant, acusada d’haver dedicat diners i energia a difondre el catolicisme més fonamentalista i a lluitar contra el divorci i els preservatius, mentre evitava les medicines pal·liatives als malalts que tenia a càrrec. El papa també vetlla pels seus fills i filles, i fa poc va dir que Déu és més gran que el pecat i que sempre podem ser perdonats. Un consol per als catòlics, sempre tan perseguits pel pecat. En canvi a mi, que a més de no ser funcionari tampoc no sóc massa catòlic, el pecat se’m fa tan esquiu com el Banc Mundial, i ni apuntant-me a oposicions ni a Tinder. Què hi farem.

(Publicat a El Punt Avui el 7 de setembre de 2016)

 

El temps és relatiu

relojdalLa teoria diu que res no pot viatjar més ràpid que la llum, però cada vegada que arriba l’estiu sabem de forma empírica que això no és així. Encara no hem començat a fer vacances que ja s’han acabat, i en tornar a la feina trobem les coses del despatx i els companys de feina una mica estranys, tot al mateix lloc i el cap de secció amb les mateixes manies, sí, però d’una manera tan exacta que resulta artificial i inquietant, com si s’hagués produït una alteració en el continu espaitemps i tothom mirés de dissimular-ho amb converses sobre viatges llampec dels quals no hi ha hagut temps de gaudir i gintònics nocturns vora la platja consumits abans de poder-los assaborir i retenir-ne el nom.
Llavors arriben els dies previs a l’Onze de Setembre, obrim els diaris i la teoria torna a anar-se’n en orris: el procés s’accelera, un cop més els articulistes savis anuncien una tardor política de vertigen, els de l’ANC munten un admirable sidral multitudinari en un temps rècord, i abans que la llum de l’experiència ens arribi a il·luminar, molts catalans tornem a ser allà comentant que sí, que aquest cop sí, que és l’última Diada que cal sortir a manifestar-se i que tot serà un tancar i obrir d’ulls. D’altres, en canvi, sentiran el déjà-vu de cada any.
El temps és relatiu. La crisi econòmica va esclatar el 2008 i a alguns els va fulminar a la velocitat de la llum, d’altres no se’n van adonar fins que al cap de dos anys els van voler retallar la paga extra i llavors sí que van voler fer una vaga general, i encara n’hi ha uns quants que n’han acabat fent negoci. La crisi institucional que ha portat ja molts catalans cap a la independència quan abans no hi apostaven fa temps que rodola i alguns van trigar a veure-la i d’altres des del primer dia que volen resultats immediats. La diferència és que això no són unes vacances sinó un procés polític complex i arriscat, i per a uns avança a la velocitat de la llum i per a d’altres, amb la lentitud d’un equilibrista novell que camina sobre una corda que no ha trepitjat mai.

(Publicat a El Punt Avui el 24 d’agost de 2016)

Xancletes apàtrides

xancletesLa van descobrir anglesos i alemanys i en pocs anys va deixar de ser un poble de barques a la platja i fàbrica tèxtil a la carretera per passar a ser governada per una munió d’hotels crescuts de forma més aviat desordenada a banda i banda de la riera. La Calella que vaig conèixer fa trenta anys ja era llavors un destí turístic consolidat i esgotat, amb un carrer comercial ple de botigues de samarretes i tovalloles amb toros estampats i bars de flamenco show on una noia d’Hostalric disfressada de bailaora sevillana servia copes de gelat de nata i maduixes amb un alemany precari però funcional. Les botigues de records oferien figuretes de toreros i barrets mexicans de diferents mides. Alguns locals ja es posaven les mans al cap per la imatge de provincianisme caspós que oferia de nosaltres mateixos aquell marxandatge espanyolitzat. Però, ben mirat, si aquells anglesos i alemanys haguessin sabut que darrere d’aquella vestimenta de toros, toreros i bailaoras hi havia uns catalans que en la seva punyetera vida mai havien anat a una corrida i que treien un gran negoci d’aquell engany, encara els resultaríem més dignes d’admirar.
Ara la globalització ha transformat les botigues de souvenirs, ha escombrat la tauromàquia i les sevillanes i les ha substituït per penjolls i samarretes de disseny d’un vague i desconegut origen indigenista i els cambrers aprofiten els mesos d’hivern per fer cursos de tatuadors de lletres japoneses i per aprendre nocions d’holandès i rus a l’Escola Oficial d’Idiomes. Una gran estelada presideix la rotonda d’entrada al municipi.
Aquells anglesos i alemanys que fa dècades simbolitzaven l’entrada de la modernitat europea a les nostres platges ara són en plena crisi del Brexit: un rampell d’identitat ha portat els anglesos a trobar l’escletxa per on allunyar-se de la influència dels alemanys i altres estrangeries, i aquests alemanys fa temps que miren amb desconfiança els països que van pujar al carro de la UE com a consumidors i que ara no només han deixat de consumir tant sinó que continuen reclamant i gastant com si creguessin que són rics. Enmig d’aquesta crisi d’identitat i xovinisme europeu, l’esperit de la Calella descreguda i comercialment hipòcrita és segurament un petit oasi apàtrida, el regne triomfador de banyadors, pells cremades i xancletes despreocupades.

(Publicat a El Punt Avui el 13 de juliol de 2016)