Etiqueta: art

Foscor

34754_1El centre d’art La Panera de Lleida presenta aquests dies una exposició que només es pot contemplar en la més absoluta foscor. Es troba en una gran sala que ocupa la planta baixa de l’edifici. La sala està tancada fins a la darrera escletxa, per tal que no hi entri ni un raig de llum. Per visitar-la cal anar a buscar un treballador del museu. Ell obre la porta i fa una breu explicació en un petit rebedor mentre els ulls s’habituen a la penombra. L’exposició Desvelo y traza, explica, és de l’artista Sara Ramo i l’ha produït el centre d’art Matadero de Madrid. A continuació, el treballador condueix els visitants cap a l’interior de la sala enmig d’una foscor aclaparadora. Amb una petita llanterna, assenyala el terra i guia els visitants fins a unes cadires situades en un punt que podria ser el centre de la sala. Llavors apaga la llanterna i la negror esdevé absoluta. L’espectador es queda sol, enmig d’un espai de dimensions desconegudes, envoltat d’escultures que no pot veure però que intueix que hi són, engolit en la més profunda obscuritat.
No hi ha indicacions. Només seure i mirar cap a la negror. En aquest úter artístic l’obscuritat és tan completa que al principi no hi ha diferència entre obrir i tancar els ulls. Però, a mesura que passen els minuts, les pupil·les es dilaten, s’activen fotoreceptors que normalment estan inactius i dispersos per la retina, i al final es comença a intuir la forma d’alguns objectes. Llavors l’espectador creu que pot situar-los en l’espai, es fa una idea sobre la seva dimensió i intenta imaginar què representen, tot i no poder distingir què són ni de quin material estan fets. Al cap de vint minuts, el treballador dóna la visita per acabada i porta el grup a la sortida. No diu res dels objectes, ni encén el llum. Les escultures continuaran sent ombres en la foscor. L’espectador marxarà sense haver sabut què era realment allò que l’envoltava.
Després d’una exposició així, fins i tot la llum de Lleida al desembre resulta radiant. La ciutat està magnífica sota uns núvols espectaculars. L’espectador, convertit de nou en ciutadà, se’n va a fer unes braves al Roma en bona companyia. Oblida l’exposició, riu uns acudits, beu una canya, comenta la situació política, mira unes fotografies, queda per al cap setmana. Torna a casa distret, pensant en tot allò que l’envolta, en la feina i les filles, en les relacions i els somnis, en la joventut i en el futur, caminant com sempre, alegre i a les palpentes, enmig de la foscor.

 

(Publicat a El Punt Avui el 19 de desembre de 2014)

El museu errant

Avui fa cent anys que a Lleida es va inaugurar una exposició d’art. No va ser una exposició qualsevol. Encara avui té conseqüències en la vida política i cultural local. Però anem a pams.

La mostra s’havia muntat amb motiu de les Festes de Maig del 1912. El cartell de les festes el presidia la imatge d’una exuberant pubilla modernista de faldilla llarga i galtes acolorides i que desprenia tota ella un aire saludable d’horta fructícola. A sota de la jove s’hi anunciava, a més d’una important exposició d’art, la celebració de jocs florals, la festa del peix, una competició ciclista, un concert a càrrec dels “artistas leridanos” Ricard Viñes i Enric Granados i unes corrides de toros.

El cartell i la pubilla que hi apareixia eren obra de l’il·lustrador Xavier Gosé. El va dibuixar a París i des d’allà va conspirar també perquè els seus amics Baldomer Gili, Antoni Samarra i altres artistes de la Lleida inquieta aportessin obres per a una exposició que havia de servir d’homenatge per a Jaume Morera i també per portar a Lleida un tast de l’ambient artístic de canvi de segle que havia esclatat a Barcelona i París. Ell mateix, ja consagrat artista d’àmbit europeu, en va aportar quinze dibuixos.

Quan, passades les Festes de Maig, es van recollir les cadires i els envelats, es van escombrar els carrers i es va tancar la porta de l’exposició d’art, ningú no es va veure amb cor de girar full. El resultat va ser que al cap de dos anys naixia, amb aquelles obres com a nucli inicial i amb donacions posteriors de Jaume Morera, de qui adoptaria el nom, el Museu d’Art de Lleida. Avui el Museu Morera encara no té seu definitiva. Ha estat al mercat de Sant Lluís, a l’antic hospital de Santa Maria, al convent del Roser i disgregat per diversos edificis tancats de la ciutat. Ara ocupa diverses sales de l’antic casino, al carrer Major, tot esperant una pròxima mudança des que el 1996 es va aprovar el pla de museus de la ciutat.

Però no hi ha manera. Amb la bonança econòmica van arribar a haver-hi diners per començar a fer-ho: l’Estat hi va posar sobre la taula un milió d’euros, però ni la Paeria ni la Generalitat es van posar d’acord a l’hora de posar-ne els altres dos. Aquest Sant Jordi, un grup de lleidatans inquiets han recollit prou signatures per forçar la Paeria a convocar una audiència pública sobre el cas. Almenys perquè s’hi expliqui quan es podrà fer. El consistori encara no els ha contestat. Tampoc ho ha fet als membres de la CUP que fa més d’un any li’n van reclamar una altra sobre les piscines de les Basses d’Alpicat, tot i complir fil per randa els requisits del reglament municipal de participació ciutadana.

Però els del museu no defalleixen. I posen pressió a la Paeria: el 2014, avisen, el Museu d’Art de Lleida complirà cent anys. Encara serà un museu errant?

(Publicat a El Punt Avui l’11 de maig de 2012)

“A mi em paguen per divertir-me”

Entrevista a Xavier Mariscal
Dissenyador nascut a València i amb despatx a Barcelona, el pare de Cobi no renega de la seva criatura més mediàtica, però no deixa d’innovar. Aquests dies exposa els treballs més personals a la galeria Espai Cavallers de Lleida.

 

Què l’ha portat a l’Espai Cavallers de Lleida?

La galeria em va invitar a fer una exposició i em va semblar molt bé. Són agradables i sobretot molt professionals. Vam triar una exposició que trobo molt íntima. Són dibuixos fets els estius dels últims deu anys, a les Balears, amb els meus fills pel voltant.

Els fills han heretat la vocació?

No, és normal dibuixar amb nens. A l’estiu poso unes taules grans i tothom dibuixa. Jo faig la meva feina i els altres fan el que volen.

Són un respir de la feina d’encàrrec, de l’estudi?

No, per a mi no cal un respir de la feina. Jo tinc la sort que amb el meu treball disfruto molt. Potser queda malament dir-ho, però és una realitat: a mi em paguen per divertir-me.

Quina enveja.

Home, suposo que a tu també t’agrada la teva feina.

Hi ha dies de tot, però sí, molt.

És que si no, malament. Tothom hauria de poder treballar en alguna cosa que l’apassionés. Per a mi feina vol dir jugar, divertir-se, gaudir sempre.

Aquest any, aquest jugar l’ha portat a fer cinema: Chico & Rita, un film animat amb Fernando Trueba. Com ha anat?

És un regal treballar amb el Fernando. Ha estat una experiència molt feliç. Ell en sap molt i l’equip de dibuixants i d’animadors ens ho vam passar molt bé a casa i a l’estudi. La pel·lícula ha rebut bones crítiques a Londres i a París.

L’any passat va recuperar els Garriris, els personatges amb què va començar fent còmics en els anys setanta. El còmic és el seu fil conductor?

El còmic, la il·lustració i la pintura, jo sempre els tinc presents. Encara que estigui tota l’estona fent coses de disseny, sempre tinc raconets per fer dibuixos. No m’hi puc resistir. Ara he estat a Rio. És una ciutat que t’està dient que la dibuixis. O aquí, si estic en una cafeteria i entra una xiqueta molt maca, doncs se me’n va la mà cap al quadern, no ho puc evitar.

El disseny i l’art canviaran amb la crisi? Tot serà una mica més gris?

És clar que canvia. Nosaltres no estem al marge del que passa a la societat amb els valors, amb l’economia, amb l’estat de la gent. Sobretots els valors. En els anys cinquanta, el luxe era el marbre a casa i el Mercedes al garatge; ara és tenir amics, tenir temps, que entri una llum maca per la finestra, tenir una feina que t’agradi i poder anar-hi caminant. Això és luxe. Ara qui va a treballar en Mercedes és un desgraciat que ha de fer cues i després s’ha d’estar en un lloc a part dels altres a l’empresa.

Pobre home…

I també ens afecta la manera de distribuir la cultura. En lloc de l’objecte físic, n’importa la representació en una pantalla d’ordinador, en un tablet, en un mòbil. El disseny s’hi ha d’adaptar.

(Publicat a El Punt Avui el 14 de novembre del 2011)