Etiqueta: Campanya electoral

El piquet més efectiu

La campanya ha fet una aturada perquè els partits amb etiqueta d’esquerres marquin perfil amb la vaga i els altres es posin una mica de perfil i prenguin una mica d’oxígen. L’0casió també ha servit, as usual, perquè els tertulians de matí ja no parlin del tema i puguin parlar dels piquets i dels sindicats i de la seva manera tan pleistocena de muntar vagues i de coartar als treballadors que volen treballar. Ja és una tradició: canya al piquet violent, autoritari i faista.

Informativament m’ha tocat diverses vegades acompanyar algun piquet que anava tancant comerços d’un eix comercial i que, un cop passada la sorollosa processó, en quinze minuts tots eren oberts. O piquets de sindicats que s’hi jugaven l’èxit en una ciutat aconseguint que l’accés al polígon principal no obrís entre les set i nou del matí, que és quan les càmeres filmen les imatges de portes tancades i de carrers desèrtics que aniran emetent durant la jornada. Però després, amb les càmeres ja fora i amb allò comptabilitzat com a empreses en vaga, plegaven tranquil·lament i les empreses obrien més o menys amb normalitat la resta del dia. Com a tot arreu, hi compta l’impacte mediàtic, ni que sigui perquè en parlin malament.

Però lluny del soroll al carrer hi ha els altres piquets. Els efectius de veritat. Aquells que no surten a les tertúlies.

Mai no es filmen. Són piquets de portes endins, fets d’avisos i sobreentesos que coarten als que sí farien vaga. No és el meu cas,  que lliurament he pogut decidir el que he decidit sense por ni pressions com en altres ocasions he decidit fer el contrari també de forma lliure , però conec gent que avui hagués fet vaga però no s’atreveix. No és el mateix fer vaga en una empresa respectuosa amb el dret de vaga dels treballadors o en una administració púbilca, que fer-ho en empreses petites i mitjanes i potser alguna de gran a on el treballador té la sensació, sospitada o explícitament real, que si fa vaga s’hi està jugant el lloc del treball.

Ara que som d’eleccions i, més que mai, toca parlar de democràcia, dret a decidir i d’escoltar els ciutadans, estaria bé traslladar això a alguns despatxos empresarials a on encara imperen unes formes de gestió del negoci que no han canviat des del pleistocè anterior.

L’independentista perplex

Arrenca la campanya i corre per tot Catalunya i també per les comarques de Lleida l’independentista perplex. Es tracta de l’independentista de sempre, l’independentista de pedra picada, el que sempre anava a les manis de la Diada quan pocs més ho feien, el que no va haver de córrer aquest setembre a buscar una estelada perquè ja en tenia unes quantes a casa. Es tracta de l’independentista impacient, que ara contempla amb perplexitat com al seu voltant han sorgit un munt d'”independentistes de tota la vida”. Alguns ho porten amb sana alegria.

D’altres, però, estan tan perplexos del gir que ha fet el país, que fins i tot sembla que els hi  sap greu. L’independentista perplex, almenys alguns d’ells amb qui he pogut parlar aquests dies, observa amb un punt de desconfiança i mal humor com els antics federalistes i antics autonomistes, els que abans se n’enfotien, de la seva dèria política, ara l’alliçonen a ell durant les sobretaules familiars o en les tertúlies del bar sobre com Espanya ens roba i ens maltracta i li parlen com si ells fossin els autèntics “independentistes de tota la vida”.

“Tot això acabarà en no res, allò del milió i mig ha estat un bluf, aquestos s’han fet ara independentistes per la crisi i de seguida que hi hagi un pacte econòmic per part d’Espanya es faran enrere”, m’assegurava fa uns dies un amic d’aquests de pedra picada.

Dijous, diada de Tot Sants, Solidaritat per la Independència va muntar a Balaguer un acte de petit format. També hi havia independentistes perplexos. Un d’ells em reconeixia abans de l’acte de les dificultats de Solidaritat per teixir un discurs propi ara que sembla que tothom s’hagi pujat al carro: “El partit hauria d’apostar per la bandera del català com a única llengua oficial i per la unitat dels Països Catalans”, em deia, per intentar diferenciar-se dels partits que ara s’han tornat “independentistes de tota la vida”.  El cap de llista de SI, el regidor de Tàrrega Santi Costa, va intentar convèncer a la dotzena de conveçuts que van anar a escolar-lo al Flemming de Balaguer que no se’n poden refiar dels cants de sirena de CiU ni d’ERC, només ells són la garantia. Núria Cadenas, independentista de tota la vida, i que tant ho és que de ben jove va patir la repressió d’Estat i s’hi va estar anys a la presó abans i tot de les garçonades del 92, va fer a Balaguer un discurs abrandat, emotiu i amb un to positiu que, tot i això, no deixava d’apuntar el mateixa direcció: malfieu-vos dels conversos.

Però sigui just o injust, les transicions les acaben fent els “conversos” i les grans majories.

A Espanya, el pas a la democràcia el van dirigir un cap de Falange i un partit socialdemòcrata que no havia tingut el protagonisme en la lluita antifranquista que sí van tenir els comunistes, els que havien lluitat amb força i contundència i fins i tot amb presó. Comunistes, sindicalistes i republicans espanyols van quedar arraconats pels “demòcrates de tota la vida” que sortien com bolets. Funcionaris i classes mitjanes que fins llavors havien estat còmodes amb el règim, eren ara els abanderats de la nova democràcia espanyola, amb Adolfo Suàrez, el falangista de centre, l’heroi i després màrtir de la nova democràcia espanyola, al capdavant del procés.

A l’antiga Unió Soviètica, no van ser els opositors represaliats els qui van acabar amb el règim per ells sols, va haver de ser un secretari general del PCUS, antic aparàtxic escalador en les estructures del règim, qui va fer la difícil i delicada de desmuntar la unió soviètica, fins que va ser devorat per no poder controlar-ne la velocitat i la intensitat.

El moment apassionant que viu ara Catalunya i que aquesta campanya electoral evidencia no és comparable a aquests altres, excepte en un punt: com descol·loca a tothom el gran moviment tectònic que provoquen els grups fins ara en el poder quan es reposicionen en la nova centralitat que s’ha anat creant els darrers anys de forma més aviat callada i tranquil·la.  Els independentistes de tota la vida ja no estan sols. Segurament n’haurien d’estar contents.