Etiqueta: corrupció

Pornografia

300Hi ha notícies que només s’haurien de difondre en horari nocturn i en versió codificada per evitar l’estupor de les ànimes delicades. Lectors sensibles, deixin de llegir ara que hi són a temps, perquè la cosa va d’aquests vuitanta-cinc consellers de CajaMadrid, ara Bankia, que es van cruspir ells solets quinze milions d’euros a través de targetes de crèdit que l’entitat posava a la seva lliure disposició: una mena de sobresou ocult lliure d’impostos que els permetia una orgia de mariscades, hotels i viatges a París amb la dona o la querida. Aquests consellers, nomenats per partits i sindicats, eren els que havien d’avalar cada any els informes de gestió que redactaven els que els havien donat les targetes, uns informes que donaven llum verd a operacions de crèdit monstruoses que permetien mantenir i multiplicar les desmesurades ba-canals d’obra pública de la comunitat autònoma suposadament més neoliberal de les espanyes. Pornografia pura.

A Catalunya no podem presumir gaire. L’únic que podem dir al nostre favor és que aquí, pel que es veu, la pornografia politicofinancera anava amb condó, amb el profilàctic DOGC cobrint de legalitat les envestides creditícies i urbanístiques amb què alcaldes i consellers disseminaven plusvàlues residencials i equipaments de disseny arreu del país. Consellers d’Agricultura convertits en constructors de les obres que ells havien adjudicat, un expresident irat amb diners sense declarar a Andorra i amb la família investigada amb fruïció per les clavegueres de l’Estat, teatres municipals d’òpera d’arquitectes internacionals que s’han de llogar per a batejos i casaments, i caixes d’estalvis arruïnades i sostingudes artificialment per l’Estat és l’herència que ens ha deixat la prodigiosa primera dècada del segle.

Ja es veurà què fan a Espanya amb els consellers de Bankia lubricats amb targeta gratuïta. Ja decidiran. A Catalunya, fóra bo que l’anomenada transició nacional ens portés a una nova etapa en què ningú no confongués l’eròtica del poder amb la pornografia de la impunitat.

(Publicat a El Punt Avui el 3 d’octubre del 2014 )

‘Whatsapps’

julio-iglesias-311211-472x300Ho fa el pobre i ho fa el ric, ho fa l’alcaldessa i l’aturat, també el senyor bisbe, i la guapa del mercat. Tots fan anar el Whatsapp. Fins i tot el president de govern que ens amenaça des de la pantalla de plasma amb el més estricte compliment de la llei, es dedicava fa poc a enviar whatsapps de suport a un extresorer presidiari enxampat amb muntanyes de diner negre a Suïssa. “Ánimo, Luis.” Així parla en la intimitat l’imperi de la llei i la Constitució. El seu cap de gabinet, Jorge Moragas, també enviava whatsapps a l’exjove de l’exmolt honorable on es barrejava la conspiració juridicopatriòtica i el flirteig de bar d’extraradi. Salva Espanya i et faré un monument al teu cos, nena.

Així les coses, caldrà demanar als polítics alguna cosa més que una declaració de béns cada cop que entrin o surtin d’un Parlament o d’un govern. Hi ha més perill en les interioritats dels seus mòbils que no pas en l’opaca enginyeria fiscal que embelleix tantes declaracions d’hisenda. En l’era analògica els historiadors podien fer belles monografies sobre el pensament polític de Churchill, Roosevelt o De Gaulle a partir de la correspondència personal i els pensaments manuscrits que ells i els seus secretaris deixaven pulcrament preparats per a la posteritat. Avui, la missatgeria ràpida ens deixaria d’ells un rastre de mesquineses, tirades de canya, cinismes diversos i acudits amb foto de Julio Iglesias. És el material del qual està feta la privacitat humana i per tant també el poder i els engranatges que el mouen.

I no només del poder. Aquesta setmana, a Lleida, la ignorància i les baixes passions s’han propagat a la velocitat d’un virus arran de l’apunyalament de cinc persones la tarda de dilluns. Van córrer pels grups de Whatsapp versions increïbles sobre gihadistes organitzats que actuaven en grup i notícies d’altres ferits produïts a cinquanta quilòmetres de distància, quan en realitat havia estat un estudiant de 21 anys amb càrrecs per una anterior agressió racista a Logronyo. La paranoia col·lectiva va durar més de vint-i-quatre hores, suficient per adonar-nos que una part important de la societat té un problema de por cap a alguns col·lectius immigrats i caldrà treballar-hi. I també que els whatsapps cal fer-los anar amb cura. Però això últim té difícil solució: tant si ets un ministre salvant Espanya o un pencaire a qui agraden els acudits visuals, continuaràs enviant ximpleries per Whatsapp, i ho saps.

(Publicat a El Punt Avui el 26 de setembre del 2014)