Etiqueta: Eleccions

Regal

ElBeso20120414055823Qualsevol col·lectiu humà, sigui de la naturalesa que sigui, es divideix en dos bàndols: els emprenyats i els feliços. Per molt cohesionat que sigui un partit polític, un centre de treball, una família, una congregació religiosa, la tribuna d’un camp de futbol o una federació nacionalista socialcristiana, sempre trobarem aquesta eterna batalla soterrada entre els que creuen que la vida està en deute permanent amb ells i mai no negociaran cap condonació, i els que encaixen cada esdeveniment positiu com un regal i cada problema com un repte. Ho fan en les mateixes circumstàncies i sotmesos als mateixos estímuls que els emprenyats.
L’independentisme sempre s’ha mogut també amb aquests dos grups al seu interior. Dominat durant moltes èpoques per assemblees d’emprenyats que acaben escindint-se i creant-se grupets més petits que s’acaben autoconsumint en la pròpia bilis, el seu creixement els darrers anys va aportar tones d’il·lusió que s’ha escampat fora dels seus cercles i ha incorporat gent que mai no s’hi havia atansat. Els emprenyats, però, sempre són tan insistents en la seva pròpia naturalesa que fins i tot això els molestava.
Fa uns pocs anys, però, que l’emprenyament ha canviat de bàndol. Algú hauria d’estudiar un dia l’evolució dels tuits i cartes de Duran i Lleida dels darrers anys, per mesurar com es pot passar en poc temps des de la condescendència il·lustrada fins a la irritació més absoluta. D’un dinar d’intel·lectuals emprenyats va néixer Ciutadans, que va arribar al paroxisme de l’emprenyament en la legislatura en què els seus tres únics diputats es van emprenyar entre ells. Ara la desfeta dels rivals directes i la telegènia del seu líder l’ha convertit en el referent no només dels enfadats amb el català i el catalanisme sinó que l’ha obert a la incorporació de molta més població, no sempre emprenyada sinó il·lusionada per promeses de canvis i neteges ben articulades en tertúlies i al·locucions televisives de minut i mig.
Com el futbol, la política també és un estat d’ànim. Si l’independentisme vol guanyar les plebiscitàries faria bé d’apartar el pessimisme crònic i les irritacions amb els nous moviments de protesta que naveguen entre dues aigües. El que sedueix en política és l’alegria i el somriure lluminós i combatiu. Els millors amants són els que saben que cada petó és un regal.

(Publicat a El Punt Avui el 25 de juny de 2015)

L’independentista perplex

Arrenca la campanya i corre per tot Catalunya i també per les comarques de Lleida l’independentista perplex. Es tracta de l’independentista de sempre, l’independentista de pedra picada, el que sempre anava a les manis de la Diada quan pocs més ho feien, el que no va haver de córrer aquest setembre a buscar una estelada perquè ja en tenia unes quantes a casa. Es tracta de l’independentista impacient, que ara contempla amb perplexitat com al seu voltant han sorgit un munt d'”independentistes de tota la vida”. Alguns ho porten amb sana alegria.

D’altres, però, estan tan perplexos del gir que ha fet el país, que fins i tot sembla que els hi  sap greu. L’independentista perplex, almenys alguns d’ells amb qui he pogut parlar aquests dies, observa amb un punt de desconfiança i mal humor com els antics federalistes i antics autonomistes, els que abans se n’enfotien, de la seva dèria política, ara l’alliçonen a ell durant les sobretaules familiars o en les tertúlies del bar sobre com Espanya ens roba i ens maltracta i li parlen com si ells fossin els autèntics “independentistes de tota la vida”.

“Tot això acabarà en no res, allò del milió i mig ha estat un bluf, aquestos s’han fet ara independentistes per la crisi i de seguida que hi hagi un pacte econòmic per part d’Espanya es faran enrere”, m’assegurava fa uns dies un amic d’aquests de pedra picada.

Dijous, diada de Tot Sants, Solidaritat per la Independència va muntar a Balaguer un acte de petit format. També hi havia independentistes perplexos. Un d’ells em reconeixia abans de l’acte de les dificultats de Solidaritat per teixir un discurs propi ara que sembla que tothom s’hagi pujat al carro: “El partit hauria d’apostar per la bandera del català com a única llengua oficial i per la unitat dels Països Catalans”, em deia, per intentar diferenciar-se dels partits que ara s’han tornat “independentistes de tota la vida”.  El cap de llista de SI, el regidor de Tàrrega Santi Costa, va intentar convèncer a la dotzena de conveçuts que van anar a escolar-lo al Flemming de Balaguer que no se’n poden refiar dels cants de sirena de CiU ni d’ERC, només ells són la garantia. Núria Cadenas, independentista de tota la vida, i que tant ho és que de ben jove va patir la repressió d’Estat i s’hi va estar anys a la presó abans i tot de les garçonades del 92, va fer a Balaguer un discurs abrandat, emotiu i amb un to positiu que, tot i això, no deixava d’apuntar el mateixa direcció: malfieu-vos dels conversos.

Però sigui just o injust, les transicions les acaben fent els “conversos” i les grans majories.

A Espanya, el pas a la democràcia el van dirigir un cap de Falange i un partit socialdemòcrata que no havia tingut el protagonisme en la lluita antifranquista que sí van tenir els comunistes, els que havien lluitat amb força i contundència i fins i tot amb presó. Comunistes, sindicalistes i republicans espanyols van quedar arraconats pels “demòcrates de tota la vida” que sortien com bolets. Funcionaris i classes mitjanes que fins llavors havien estat còmodes amb el règim, eren ara els abanderats de la nova democràcia espanyola, amb Adolfo Suàrez, el falangista de centre, l’heroi i després màrtir de la nova democràcia espanyola, al capdavant del procés.

A l’antiga Unió Soviètica, no van ser els opositors represaliats els qui van acabar amb el règim per ells sols, va haver de ser un secretari general del PCUS, antic aparàtxic escalador en les estructures del règim, qui va fer la difícil i delicada de desmuntar la unió soviètica, fins que va ser devorat per no poder controlar-ne la velocitat i la intensitat.

El moment apassionant que viu ara Catalunya i que aquesta campanya electoral evidencia no és comparable a aquests altres, excepte en un punt: com descol·loca a tothom el gran moviment tectònic que provoquen els grups fins ara en el poder quan es reposicionen en la nova centralitat que s’ha anat creant els darrers anys de forma més aviat callada i tranquil·la.  Els independentistes de tota la vida ja no estan sols. Segurament n’haurien d’estar contents.