Ministeris a Lleida?

Digueu-me precipitat però, inserits ja en tota mena d’especulacions sobre futurs oberts, per què no parlar sobre l’estructuració del territori d’un futur Estat propi? Canviaran les relacions i els equilibris entre territoris com la plana de Lleida o el Pirineu respecte de la resta del país? Des del sistema electoral fins a la gestió dels rius i medi natural, des del nivell de poder polític o de simple gestió que puguin tenir vegueries (ara sí, oi?), comarques i municipis, fins al paper de Barcelona i de les ciutats mitjanes: tot quedarà obert perquè el nou Estat comenci sense hipoteques legals amb un disseny territorial fet segons els interessos -variats i sovint contradictoris- de tots els catalans.

Barcelona, beneficada

Per començar,  a mi em sembla que d’entrada un nou Estat, pel simple fet de ser-hi, ja hauria de beneficiar Barcelona pel salt qualitatiu que significa passar a ser una capital d’Estat al món. No és el mateix ser tractada com a capital d’Estat (i per tant bandera internacional de l’Estat i porta d’entrada i sortida al món)  que com a segona ciutat d’una Espanya que aposta sense complexos per Madrid com a gran i única capital internacional i hi concentra les grans inversions i equipaments d’Estat. Algú ha llançat a l’aire la idea que a Barcelona i l’àrea metropolitana una campanya sobre la independència seria molt més complicada per als seus partidaris que a la resta del país. Potser sí. Però a Barcelona el debat no seria només si independència sí o no. El debat seria també entre província espanyola o capital cosmopolita, entre  ciutat de pont aeri o ciutat amb total control sobre els fluxes de transport amb Europa i el món. Barcelona es podrà preguntar a ella mateixa si està capacitada per competir com a plataforma de grup inversors i multinacionals al sud d’Europa i la Mediterrània occidental, o bé continuar jugant, de cara als grans negocis i multinacionals exteriors, el rol de simpàtic complement mediterrani de Madrid, a on fins ara s’hi concentrava el veritable poder.

Vegueries

Fora de Barcelona, un nou Estat permet també una nova organització territorial sense haver de seguir els criteris imposats per la divisió provincial espanyola del segle XIX. Les veguries, aturades pel TC espanyol, tindrien ara via lliure per convertir-se en el motor de gestió i desenvolupament territorial més adequat a l’estructura del país. El paper polític de les vegueries també tindria via lliure segons la decisió dels catalans: des d’una simple descentralització de serveis, fins a organismes amb poder cantonal i representació política capaç de legislar en determinades competències urbanístiques, mediambientals, econòmiques, d’infraestructures, entre d’altres. La varietat de situacions i la forta identitat de cada territori a Catalunya faria recomanable la segona opció. Una capital d’Estat forta també hauria de saber cedir amb generositat el poder als territoris.

La Catalunya-ciutat

Però un procés d’aquest tipus també s’hauria d’aprofitar, crec, per trencar d’una vegada amb la divisió entre la capital i el país. La guia ja la tenim: la Catalunya-ciutat dels noucentistes. Catalunya no és Castella ni França, el país no es divideix entre una gran capital envoltat d’un gran territori poc poblat i amb funcions subsidiàries. Catalunya té una ciutat metropolitana gran (però no de les dimensions monstruoses d’altres ciutats del món), i també una poderosa xarxa de ciutats mitjanes i població disseminada a tot el territori. És un error considerar aquest país de manera desconnectada o contraposada a Barcelona. I al contrari. Els fluxes són el d’un xarxa de ciutats dinàmica tot i que les infraestructures que les lliguen encara són pobres. Un nou Estat hauria d’aprofitar i potenciar aquest país en xarxa.

Barcelona world, també en sentit contrari

Per anar a segons quin barri de Nova York un ciutadà pot passar-s’hi dues hores. En aquest mateix temps, és possible plantar-se en gairebé qualsevol racó de Catalunya. Per això als turistes ara els han batejat una futura àrea d’oci del Camp de Tarragona com a Barcelona World: ells no ho trobaran estrany, ja que en una hora aniran del centre de Barcelona a aquell indret, i viceversa. Assumit això, també cal veure-ho llavors en sentit contrari. Si el Camp de Tarragona està tan lligat a Barcelona, també pot acollir, per tant, algunes de les Estructures d’Estat que caldrà construir. També les terres de Ponent, o les comarques de Girona, fins i tot el Pirineu i les terres de l’Ebre, formen part d’aquesta gran xarxa urbana de 7,5 milions de ciutadans, els mateixos que l’àrea metropolitana de Londres i la de París, i per tant les infraestructures i equipaments per fer funcionar la capital del país també han de funcionar en aquests punts de la xarxa. No cal centralitzar tots els serveis universitaris, empresarials, administratius, ministeris d’un futur Estat en la seva capital, i després duplicar-los en petit al territori, si resulta que la capital, de fet, s’estén en una gran xarxa de ciutats fins al darrer racó del país.

Al segle XIX Barcelona es va estendre fora de les muralles per engolir els pobles del pla de Barcelona. Al segle XX, s’ha estès a l’àrea metropolitana i, darrerament, la regió metropolitana. Al segle XXI, cal un nou Pla Cerdà (no pas urbanístic, sinó conceptual) que connecti en xarxa tot els fluxes econòmics del país, incloent-hi el motor econòmic de la seva capital.

Ministeri a Lleida? Sí, però no necessàriament d’agricultura

Això no vol dir que els territoris hagin de canviar la seva identitat. Al contrari. Pertànyer en una xarxa del país molt més integrada no fa desaparèixer sinó que complementa el caràcter de cada territori. Les terres de Ponent no deixaran de ser el que són, però amb una major integració urbana es beneficiarien més dels fluxes econòmics i de serveis enlloc de contemplar-los ara des de la barrera i amb un cert sentiment de greuge. El que Ponent, per exemple, hauria d’aprofitar és complementar la seva economia amb nous sectors. El ministeri d’Agricultura de l’Estat català hauria de ser a Lleida? Potser sí. Però aquesta major integració hauria de fer que nous sectors i noves oportunitats, si hi ha impuls local per fer-ho, també poguessin fer parada a Ponent.

Tornar a la vida

Un home de Lleida va anar al metge i allà va descobrir que constava com a mort. Segons explicava aquesta setmana el diari Segre, l’home hi va anar per un mal d’esquena, el metge el va rebre i, tot mirant l’expedient a l’ordinador, va veure que segons la base de dades sanitària aquell pacient ja havia finat. Tot i així, amb gran professionalitat, el facultatiu va atendre el difunt i el va aviar de la consulta amb una recepta d’antiinflamatoris. Ara el suposat cadàver intenta que el Departament de Salut, que ha reconegut l’error, esmeni les dades informàtiques i el retorni a la vida.

Vet aquí un motiu més per no anar al metge: no només pots descobrir que tens la tensió alta o que has de deixar el cafè, sinó que directament ja estàs mort. En aquest cas és molt més saludable la ignorància: mentre no sapiguem que som morts podem continuar amb la nostra vida quotidiana amb una relativa normalitat. Si vostès alcen el cap del diari i miren al seu voltant veuran més d’un i més de dos oficinistes distrets que fan l’esmorzar de mig matí sense sospitar que ja són morts.

No és tan estrany. Passa amb països sencers. A Catalunya el govern ha demanat el rescat financer i de sobte alguns s’han adonat que fa tres-cents anys que som morts. Amb tanta il·lusió i energia que preparàvem la Diada d’aquest any i tan a prop que veiem fer un cop sobre la taula, ara resulta que hi hem d’anar en silenci i amb cares llargues perquè el nostre mal no vol soroll i no tenim diners ni per pagar-nos el propi funeral. Alguna premsa de Madrid ho ha celebrat i ha convertit un mal d’esquena financer en el certificat de defunció del país, enterrat pròximament pels homes de negre del ministre enterramorts Montoro.

Però seria un error de diagnòstic. Els països són de biologia complicada. Només cal fer-los una radiografia per adonar-nos que a més d’esquena tenen multitud de vísceres, sistema nerviós, músculs i columnes vertebrals (o pals de paller). Catalunya ha demostrat ser de metabolisme lent però obstinat, i després de tres-cents anys de defunció és allà, encara, país i llengua, potser amb mal d’esquena però disposada si convé a resoldre els errors burocràtics i, a fe de Déu, tornar a la vida en qualsevol moment.

(Publicat a El Punt Avui el 31 d’agost del 2012)

La corbata de Tito

L’entrenador del Barça ha aparegut aquesta setmana a Göteborg amb americana i corbata i algunes cròniques diguem-ne esportives subratllaven el fet que per primer cop Tito Vilanova vestia segons els cànons del bon gust futbolístic internacional. Que determinada premsa esportiva es dediqui al prêt-à-porter no ens hauria de sorprendre en una època en què la premsa política es dedica a l’economia i la premsa econòmica a les necrològiques. La crisi ha desordenat tant el món que l’altre dia em va semblar veure unes declaracions d’Angela Merkel en els mots encreuats d’en Sesé. En aquestes condicions, no sobta en absolut la passió pel guarda-roba dels cronistes esportius, sinó la necessitat de guardiolitzar l’entrenador del Barça, treure-li el xandall, vestir-lo amb un vestit d’Armani i confiar que gràcies a això començarà a guanyar títols i a sermonejar-nos sobre l’esforç i el país.

Però les coses no van així. Fa anys que vestim l’autonomia catalana amb les millors gales i ha arribat un punt que ja no podem amagar de cap manera els descosits constitucionals i les estretors financeres de l’invent. Potser per això ens ha encisat tant l’elegància intel·ligent de Guardiola i l’hem projectat del Barça cap al país, com sempre hem fet amb el club que dóna nom a la ciutat de Barcelona. I per això alguns desitgen que Vilanova supleixi aquest buit reproduint el discurs de Guardiola, o almenys posant-se les seves corbates.

Esgotats com estem, el país necessita renovar el seu relat i els seu horitzons, o, el que és el mateix, renovar el vestuari. Durant els darrers anys el discurs de l’èpica tranquil·la, la humilitat orgullosa i els horitzons desacomplexats de Pep Guardiola han estat balsàmics. Però s’ha acabat. Ara toca desitjar a Guardiola i a Vilanova tots els èxits futbolístics i personals, i deixar que sigui el país el que busqui d’entre el seu propi fons d’armari polític l’energia i el coratge necessari per fer el salt endavant. A Artur Mas li ha tocat ser-hi al davant en un moment crucial. Confiem que hi jugui i que tingui sort: volem guanyar, ni que sigui a la tanda de penals.

(Publicat a El Punt Avui el 10 d’agost del 2012)