Un home de Lleida va anar al metge i allà va descobrir que constava com a mort. Segons explicava aquesta setmana el diari Segre, l’home hi va anar per un mal d’esquena, el metge el va rebre i, tot mirant l’expedient a l’ordinador, va veure que segons la base de dades sanitària aquell pacient ja havia finat. Tot i així, amb gran professionalitat, el facultatiu va atendre el difunt i el va aviar de la consulta amb una recepta d’antiinflamatoris. Ara el suposat cadàver intenta que el Departament de Salut, que ha reconegut l’error, esmeni les dades informàtiques i el retorni a la vida.
Vet aquí un motiu més per no anar al metge: no només pots descobrir que tens la tensió alta o que has de deixar el cafè, sinó que directament ja estàs mort. En aquest cas és molt més saludable la ignorància: mentre no sapiguem que som morts podem continuar amb la nostra vida quotidiana amb una relativa normalitat. Si vostès alcen el cap del diari i miren al seu voltant veuran més d’un i més de dos oficinistes distrets que fan l’esmorzar de mig matí sense sospitar que ja són morts.
No és tan estrany. Passa amb països sencers. A Catalunya el govern ha demanat el rescat financer i de sobte alguns s’han adonat que fa tres-cents anys que som morts. Amb tanta il·lusió i energia que preparàvem la Diada d’aquest any i tan a prop que veiem fer un cop sobre la taula, ara resulta que hi hem d’anar en silenci i amb cares llargues perquè el nostre mal no vol soroll i no tenim diners ni per pagar-nos el propi funeral. Alguna premsa de Madrid ho ha celebrat i ha convertit un mal d’esquena financer en el certificat de defunció del país, enterrat pròximament pels homes de negre del ministre enterramorts Montoro.
Però seria un error de diagnòstic. Els països són de biologia complicada. Només cal fer-los una radiografia per adonar-nos que a més d’esquena tenen multitud de vísceres, sistema nerviós, músculs i columnes vertebrals (o pals de paller). Catalunya ha demostrat ser de metabolisme lent però obstinat, i després de tres-cents anys de defunció és allà, encara, país i llengua, potser amb mal d’esquena però disposada si convé a resoldre els errors burocràtics i, a fe de Déu, tornar a la vida en qualsevol moment.
(Publicat a El Punt Avui el 31 d’agost del 2012)