Qualsevol col·lectiu humà, sigui de la naturalesa que sigui, es divideix en dos bàndols: els emprenyats i els feliços. Per molt cohesionat que sigui un partit polític, un centre de treball, una família, una congregació religiosa, la tribuna d’un camp de futbol o una federació nacionalista socialcristiana, sempre trobarem aquesta eterna batalla soterrada entre els que creuen que la vida està en deute permanent amb ells i mai no negociaran cap condonació, i els que encaixen cada esdeveniment positiu com un regal i cada problema com un repte. Ho fan en les mateixes circumstàncies i sotmesos als mateixos estímuls que els emprenyats.
L’independentisme sempre s’ha mogut també amb aquests dos grups al seu interior. Dominat durant moltes èpoques per assemblees d’emprenyats que acaben escindint-se i creant-se grupets més petits que s’acaben autoconsumint en la pròpia bilis, el seu creixement els darrers anys va aportar tones d’il·lusió que s’ha escampat fora dels seus cercles i ha incorporat gent que mai no s’hi havia atansat. Els emprenyats, però, sempre són tan insistents en la seva pròpia naturalesa que fins i tot això els molestava.
Fa uns pocs anys, però, que l’emprenyament ha canviat de bàndol. Algú hauria d’estudiar un dia l’evolució dels tuits i cartes de Duran i Lleida dels darrers anys, per mesurar com es pot passar en poc temps des de la condescendència il·lustrada fins a la irritació més absoluta. D’un dinar d’intel·lectuals emprenyats va néixer Ciutadans, que va arribar al paroxisme de l’emprenyament en la legislatura en què els seus tres únics diputats es van emprenyar entre ells. Ara la desfeta dels rivals directes i la telegènia del seu líder l’ha convertit en el referent no només dels enfadats amb el català i el catalanisme sinó que l’ha obert a la incorporació de molta més població, no sempre emprenyada sinó il·lusionada per promeses de canvis i neteges ben articulades en tertúlies i al·locucions televisives de minut i mig.
Com el futbol, la política també és un estat d’ànim. Si l’independentisme vol guanyar les plebiscitàries faria bé d’apartar el pessimisme crònic i les irritacions amb els nous moviments de protesta que naveguen entre dues aigües. El que sedueix en política és l’alegria i el somriure lluminós i combatiu. Els millors amants són els que saben que cada petó és un regal.
(Publicat a El Punt Avui el 25 de juny de 2015)