El desvergonyiment de l’Estat espanyol a l’hora de gestionar el seu patrimoni a Catalunya sembla no tenir límits. El ministeri de Defensa reclama ara judicialment que l’Ajuntament no li ha pagat prou per un edifici de les antigues casernes del Gardeny, on Lleida està construint un parc tecnològic on s’hi juga part del seu futur. La Paeria els va comprar el 1998. L’alcalde Siurana va haver de pagar a Defensa 16,3 miliions d’euros sense saber llavors per a què els volia, els terrenys. Defensa, quan se’ls va quedar el 1944, no en va pagar ni un euro, ja que eren una permunta amb l’Ajuntament a canvi del turó de la Seu Vella, pel qual tampoc no n’havia pagat res quan el 1707 l’excèrcit borbònic el va ocupar i el va convertir en caserna militar. Un negoci rodó.
La compra del Gardeny va posar en perill les arques municipals, ja que per sufragar el pagament la Paeria es va haver d’endeutar fins al 110% dels seus ingressos corrents, cosa que va limitar les inversions els anys següents. El cas era aprofitar l’oportunitat abans que caiguessin en mans privades, que quan es tracta de gestionar patrimoni de l’Estat hi guanya el millor postor, i no el que millor projecte té.
Un dels edificis, la residència de suboficials, va ser recentment adquirida per via expropiatòria. L’Estat exigia massa i la Paeria ja no estava per regalar diners. El tribunal expropiatori va fixar el preu, 287.000 euros, per damunt de la tasació que n’havia fet la Paeria. Tot i així, Defensa no en té prou i ara reclama judicialment gairebé el doble del valor: mig milió d’euros.
Així s’actua en terra colonitzada: exprimint al màxim el rendiment del terreny, negociant a l’alça el preu de cada metre quadrat, sense col·laborar patrimonialment amb les administracions locals. La comissaria de la Policia Nacional és un altre immoble que el govern de l’Estat, després d’haver-lo abandonat, gestiona amb la fèrrea voluntat de treure-li el major rendiment possible magrat ser un equipament estratègicament situat al centre de Lleida. Des d’octubre que negocien i encara no hi ha cap resultat. El gran monument de la ciutat de Lleida, la Seu Vella, va ser ocupat i fet malbé per l’exèrcit espanyol durant més de tres-cents anys, i des que el va abandonar l’Estat no ha posat ni un cèntim a la seva rehabilitació i promoció.
Victimisme lleidatà
L’abús del Gardeny ha despertat el victimisme lleidatà. Però aquest, com ja és costum, s’orienta de manera primària contra Barcelona, hi hagi motiu o no n’hi hagi, i no contra les autèntiques causes del problema. Fruit del desconeixement, alguns assenyalen el Castell de Montjuïc com a demostració que allà l’Estat es dedica a fer regals. L’Estat colla Lleida però la culpa és de Barcelona. Poca memòria. O simple ignorància. Montjuïc ja era de l’Ajuntament de Barcelona. No hi va haver cap transacció patrimonial perquè no canviar de mans. Això sí: l’Estat va abandonar el castell que usurpava deixant clar qui mana, amb unes condicions humiliants: fer-hi onejar la bandera espanyola peti qui peti, deixant-hi allà unes antenes militars i els soldats que les custodien, i participant en el patronat que ha de gestionar el castell. Hi ha “regals” que val més tornar-los. És com si l’Estat, en el moment de cedir la Seu Vella, hagués deixat un soldadet i una bandereta a vigilar-lo.
De fet, l’equivalent barceloní de les casernes del Gardeny són les casernes de Sant Andreu. En dimensió, en història, i en situació estratègica. I Defensa ha fet pagar un preu altíssim a la ciutat de Barcelona per aquests terrenys, deixant-los abandonats durant anys (es va convertir en un ciutat d’immigrants i marginats sense sostre davant la desídia del ministeri), i venent finalment a la ciutat uns terrenys d’equipament a preu de residencial, com un especulador més de la ciutat dels prodigis immobiliaris de l’era postFòrum. La densitat d’habitatge privat que l’Ajuntament barceloní ha hagut de programar en aquests solars “públics” per tal de pagar la factura a Defensa és una indecència política i urbanística.
Qüestió d’Estat
L’Estat no regala res en la gestió del seu patrimoni. Ni a Lleida, ni a Barcelona. Ni Defensa, ni Interior, ni Renfe/Adif, que negocien cada pam de terreny i cada euro de plusvàlua amb una eficiència que ja podrien tenir en altres àmbits de gestió. Una altra cosa és Madrid i l’Operació Campamento, el gran projecte d’habitatge públic aixecat en les antigues casernes militars a l’oest de la capital espanyola: un projecte de 10.000 habitatges per al qual el llavors ministre José Bono no va tenir cap problema d’oferir en safata a la comunitat i l’Ajuntament de Madrid. Qüestió d’Estat.
