[Youtube]cOJEqdPVzMk[/Youtube]

Catalunya ha necessitat i necessita una entitat com Òmnium, que just avui compleix 50 anys. Felicitats! I enhorabona a tots els qui han contribuït per arribar a aquesta xifra. No ha estat un camí fàcil perquè aquest trajecte és d’espines i reivindicacions, de reclams i enveges, d’ànsies i frens. Però Òmnium sempre hi ha estat; per això ha arribat als 25.000 socis. Són molts i també podrien ser més. Però s’avança! La d’aquesta nit és la commemoració d’una causa que va néixer el 1961 com si fos una petita administració catalana alternativa, per fer de segona administració: mantenir la llengua i la cultura catalana. I el “país”.

Mig segle després, els temps han canviat per sort nostra, som a la democràcia, s’ha complert 35 anys de la mort del dictador, però Catalunya continua amb el mateix desig en l’imaginari de la independència.  I això té un preu. I és car, molt car. Perquè indepedència és una paraula que massa sovint inquieta, molesta, avorreix i es fa pesada. Però l’autodeterminació és un objectiu que està per damunt dels partits polítics que, de tant dividits, ja han demostrat que el 10-J de 2010 no ha tingut la força que va evidenciar. Però Òmnium va saber liderar aquella gran manifestació per demostrar també la seva vigència, actualitat, força i pes en el territori.

I mirant l’horitzó, Catalunya continua necessitant Òmnium. Que sigui valenta, agossarada i amb seny. I si després de tant desig, mai s’arriba a la independència, que la realitat faci que continuem necessitant aquesta entitat. Ja no serà pel país, perquè el tindrem, però si per continuar estirant del territori a través de sumar esforços i complicitats. De falta, en farà! Per tant, gràcies i enhorabona Òmnium. I llarga vida als 25.000 “òmniums”!

Friedrich Nietzsche: “Ser independent és una cosa d’una petita minoria, és el privilegi dels forts.”